dimarts, 26 de juny de 2018

NOTÍCIES


El dijous, dia 14 de juny, es va celebrar a Mataró, als jardins de la Biblioteca Pompeu Fabra, l’acte de lliurament de premis als guanyadors del “IV premi literari Planeta Lletra”.

·         S’ha considerat que el relat Que es foti! té prou mèrits per guanyar el primer premi Planeta Lletra. Després d’una breu deliberació s’ha decidit concedir-l’hi amb un total de quatre vots. Després d’obrir la plica es comprova que el premi correspon al mataroní Arcadi Vilert.
·         S’ha considerat que els relats Pentagrama invertit i La noia de l’aigua mereixien quedar ambdós com a finalistes en igualtat de condicions, per tres vots a favor. Després d’obrir la plica es comprova que els premis corresponen, respectivament, a Albert Llanos Serral, de Tarragona, i a Marta Malleu Solà, de Barcelona.

Així doncs, la Marta Malleu dels Sis en Punt va quedar finalista en aquest Premi.



Va ser un acte al capvespre, en un petit jardí habilitat per a l’ocasió amb una tarima i butaques per a l’auditori. Hi van assistir els tres premiats en el concurs i tots els escriptors de la societat Planeta Lletra que també publicaven un relat en el  llibre que es va editar.



Hi va haver petites lectures dels contes. Hi va haver música, un guitarrista i una cantant ens van obsequiar amb cançons jazzístiques que van fer la delícia de tots els que hi érem. I també una copa de cava. Tot un èxit.






Llegiu el conte:






LA NOIA DE L’AIGUA


Per a Urbart Equip



Calia fer una escultura per a la companyia d’aigües de Mataró. S’havia de col·locar a la porta de l’edifici, al carrer de Santa Marta. Havia de suggerir l’aigua. Havia de convidar a entrar.
Aquest era el repte. Un encàrrec que em motivava. L’escultura, com sempre, portava pressa, em van donar dos mesos i per a mi era massa poc. Havia d’estar llesta dies abans de la inauguració, calia un temps per a la instal·lació i possibles imprevistos, però feia dies que hi treballava i encara no havia tingut cap idea, tenia l’estudi ple de dibuixos, proves, papers, teles, cartons... Tot estava fet un embolic darrere de trobar la idea definitiva, la que m’havia de portar a fer una obra amb la qual m’hi sentís a gust.
De dia deambulava amunt i avall del meu sancta sanctorum sense arribar a cap acord amb mi mateix. Un mar? Un riu? Una font? Quin podia ser el subjecte? De nit dormia malament. Se m’apareixien fantasmes tots de color blau, i l’aigua rajava dins dels meus somnis, si arribaven, i inundava el dormitori, el menjador..., tot.
La Beth, la meva companya d’aquells temps, ja començava a tenir la mosca al nas. No estava per ella, no anàvem enlloc, no veiem a ningú,...
─Això del mar em sembla bona idea, per què no tires per aquí?
Ella m’agradava molt però no era artista, no entenia que una obra s’ha de meditar, s’ha de madurar, s’ha de treballar, i que no et pots quedar amb la primera idea que et ve al cap. Cal que et sentis absolutament compenetrat amb allò que vas a fer. És la manera que surti bé, que sigui una part de tu mateix.
Després de dues setmanes infructuoses no trobava el què, i quan trobava alguna cosa l’avorria de seguida. De manera que em vaig decidir.
─Me’n vaig a Mataró  ─li vaig dir a la Beth.
I allà què hi faràs? No hi tens estudi ni res, no podràs pintar..., no t’acabo d’entendre...
Ja m’ho pensava. Però jo a la meva. Me’n vaig endur la motxilla amb quatre peces de roba, la càmera, una llibreta ─el mòbil encara no havia arribat a les nostres vides─, i poca cosa més. Volia trencar amb aquella quotidianitat que em tenia lligat de mans, i estava segur que trobaria alguna cosa que em pogués disparar la imaginació.
A Mataró no hi coneixia ningú. Tampoc no coneixia gaire la ciutat, però m’hi volia passejar. Em vaig instal·lar en una petita pensió. Per començar, era qüestió de rondar per la part antiga, l’ajuntament, la Basílica, la plaça dels Corrals, la Rambla, la Riera..., em vaig arribar fins al carrer de Montserrat a veure les oficines de la Companyia que s’estaven remodelant... Cap al tard els peus em van portar al port. Sempre acabava buscant el mar, m’atreia sense remei, allà em sentia lliure i les idees es prodigaven, com les ones.
S’estava fent fosc. L’aigua i el cel violeta es fonien en tons grisos abans d’arribar al negre. Feia fred, sí, era una primavera que semblava hivern,  però a mi no m’importava. Preferia la fresca, em sentia la ment més clara. Va ser llavors, perdut entre molls i pantalans que vaig sentir aquella mena de  gemec o potser era el miol d’un gat o..., pocs segons més tard, una altra vegada. Em vaig fer ombra dins les ombres, avançava a poc a poc i sigil·losament en direcció al soroll. I allà, en un lloc amagat, prop d’un vaixell  de dos pals que tenia el casc pintat de negre, hi havia un embalum que bategava. M’hi vaig acostar i li vaig donar uns copets. A l’acte, es va moure, es va destapar. A dins vaig veure una noieta no gaire gran, entre catorze i setze anys, que em mirava amb uns ulls clars molt oberts, espantats. Em vaig ajupir:
─Et passa alguna cosa? Et puc ajudar?
No va contestar. Només em mirava amb aquells ulls blaus terroritzats.
─No tinguis por. Com et dius? Vols que t’acompanyi a casa?
Va fer que no amb el cap, i els cabells negríssims li van inundar el front. Era molt bonica. Les llàgrimes li havien deixat solcs en unes galtes no gaire netes.
─Per què plores?
Va mirar cap al vaixell amb aquell espant que no la deixava. Es va aixecar, jo també. No era gaire alta. Tremolava. Duia un jerseiot color turquesa i uns pantalons de xandall blaus, i llavors me’n vaig adonar: una cadena de ferro li cenyia el turmell  i, per l’altra banda, es perdia damunt la coberta del veler. Va fer un gest que mostrava el lligam.
Espera un moment, aniré a buscar una eina i et trauré d’aquí. Ho entens?
No estava segur que m’entengués, potser no sabia català. Vaig intentar explicar-li tot amb gestos. Només era qüestió d’arribar fins a uns pallols que havia vist una mica més enllà; si calia rebentaria una porta, segur que a dins hi havia eines.
Però encara no havia fet mitja dotzena de passes que una massa se’m va tirar a sobre i em va donar un  cop al cap que em va deixar estirat sobre el moll, inconscient.
Quan em vaig despertar ja era negra nit i es podien comptar els estels. Tot em feia mal sobretot el cap. M’hi vaig passar la mà, hi tenia un trau i sang que ja s’havia assecat. Amb compte em vaig posar dret. Tot se’m bellugava una mica. Tot era confús. Enmig d’aquella boira vaig evocar la noieta i el vaixell. Havia de recular unes passes. Vaig mirar a tort i a dret, no hi havia cap noia ni cap vaixell de dos pals. Un lloc, però, en la rastellera de velers, estava buit. No m’ho havia inventat. A més, havia tingut temps de veure el nom de l’embarcació i no l’havia oblidat, es deia: Posidó. I ella? Tenia els ulls clars d’aigua dolça, la vaig batejar amb el nom de Naia.
Me’n vaig anar a la pensió. M’havia de rentar el tall i no sabia on em podien curar. Havia d’anar a la policia, tampoc no sabia on era, i ara tot dormia. Quan vaig arribar a l’hotel, la primera cosa que vaig fer era netejar la ferida, després, el cansament em va vèncer i em vaig llançar sobre el llit. Em devia adormir a l’instant. La Naia es va passejar pels meus somnis amb els seus ulls blaus espantats.
L’endemà a primera hora me’n vaig anar a l’ambulatori, després a la Guàrdia Civil, que en aquell moment encara feia de policia.
A l’ambulatori em van curar. A la policia no em van creure.
El tinent Morales em va despatxar dient-me que tot allò que li explicava m’ho havia imaginat, segur que anava begut, em va dir. I el trenc, li vaig preguntar, com es pensa que me l’he fet?.
Vaya usted a saber...
Tenia la moral per terra i vaig anar a trucar a la Beth. Quan va contestar feia veu d’emprenyada. Li vaig recitar el relat, tampoc no em creia. I jo no hi podia fer res. Per què dubtava del què li deia? Per què s’enfadava?
I ara, què podia fer? Havia de trobar la Naia. L’havia d’alliberar. Potser el vaixell només havia canviat de lloc, potser no havia marxat. Em vaig encaminar, altra vegada, al port per recórrer tots els molls, tots els pantalans. Ni rastre. El vent havia girat a llevant i el mar era revoltat i grisós.
Em vaig arribar a la torre de capitania, potser allà tindria sort. Em va rebre un dels mariners qualificats del port. Li vaig explicar el cas. Em va mirar amb cara d’incrèdul.
─Això és un port molt nou, molt tranquil, no hi passa mai res. Està segur? ─Va argumentar. Finalment, es va decidir a comprovar els vaixells que, aquells dies, estaven amarrats als molls.
Aquí: Posidó. Un veler grec que ve sovint. Porta turistes especials. No hem tingut mai cap queixa. Paga i no fa soroll.
─Doncs porten una noieta lligada amb una cadena a coberta! I ara, el veler no hi és, s’ha esfumat!
─No pateixi, tornarà, amb aquesta mar..., tornarà a port. I nosaltres vigilem els vaixells, no s’amoïni.
No s’amoïni, no es preocupi... Jo tenia un trenc al cap i no sabia què se n’havia fet de la Naia, i ells...
Cap al tard vaig tornar prop del pantalà on la nit abans hi havia el Posidó amarrat. El cel i el mar tenien, avui, uns tons molt més grisos, d’un gris verdós, amenaçador que s’enfosquia ràpidament. El vaixell no hi era. Jo duia una llanterna i em vaig dedicar a repassar pam a pam el terra del pantalà, del moll, de la paret del moll tot buscant un indici, una pista, com si fos un gos perdiguer. La sort em va acompanyar. Entre les pedres fosques del paviment prop d’on havia trobat la noia, alguna cosa va brillar. Em vaig ajupir, el què fos s’havia quedat entre dues llambordes. Era una cadeneta, semblava d’argent, amb un nom en grec: Κόρη, Core, que vol dir noia. La Naia es deia Core. Era la prova. Vaig agafar el camí de tornada. Vigilava. A l’acte me’n vaig adonar: dues ombres van aparèixer. Potser buscaven el que jo havia trobat. Una lluïssor em va fer comprendre que duien ganivets. Calia amagar-se, no tenia temps d’arribar al moll principal encara que corregués a ple pulmó. No, calia amagar-se. No vaig trobar cap lloc millor que saltar dins d’un vaixell que, tancat i barrat, semblava mig abandonat. Em vaig tapar amb una lona, sota d’unes cordes. Per un forat podia observar l’exterior, en un camp visual molt estret. Els dos homes, alts i fornits  rastrejaven el terra, les parets... Jo m’estava quiet, contenia la respiració. Vaig sentir que saltaven dins del vaixell del costat. També duien llanternes, van enfocar cap on jo era sense entretenir-se. Parlaven, un en francès, l’altre inintel·ligible, devia parlar grec. Parlaven fluix.
Foutre! Le capitaine nous a dit de trouver le petit bijou. Merde ! Pas facile…
Jo tenia la polsera! Aquells dos mansos encara es van entretenir una bona estona escorcollant el moll que jo tenia a l’abast. Em vaig esperar fins que el silenci es podia escoltar. Llavors amb moltes precaucions vaig sortir de l’amagatall. La foscor era impenetrable. I vaig desfer el camí arrambat a les parets i als edificis per anar, així, de dret a la caserna de la Guàrdia Civil. El tinent Morales m’havia dit que sempre hi quedava algú. Els vaig ensenyar la cadeneta. Els vaig explicar el que havia viscut aquella nit i vaig repetir la història de la nit abans. No estaven gaire decidits a creure’m. Em van dir que anés tranquil que l’endemà enviarien una parella a fer un reconeixement pel port.
─La vida d’una nena està en perill. Ho sé! ─ho deia amb desesperació─ I cal córrer per alliberar-la. No podem esperar a demà. No ens podem quedar així. No! No n’hi ha prou! Vaig cridar.
I no me levante usted la voz!
Me’n vaig anar cap a la pensió. Demà, demà hi aniran...  Tenia  el pressentiment que demà seria massa tard.
A la matinada següent, quan em vaig llevar, la llevantada havia amainat, el cel, però continuava d’un color brut. No podia ni volia fer altra cosa que baixar a mar, vaig anar cap a les platges. El mar s’havia calmat però jo continuava amb la ment agitada i la por al cos. Potser la Core estava bé, em repetia tossudament, potser no li havia passat res. Caminava peus nus, pantalons arremangats, per una aigua gelada mentre contemplava el mar i rumiava. De sobte, a uns cinquanta metres de la vora em va semblar veure alguna cosa que arrossegava el minso onatge. No m’hi vaig pensar dues vegades, jaqueta a fora i em vaig llençar a l’aigua. Era com si m’hagués ficat en un mar d’agulles fines i fredes que em travessaven la pell. Nedava en direcció del que em semblava una persona, amb un mal auguri, amb el cor encongit. Nedava. Corre! Corre!, em deia, més de pressa, neda! Neda!  Els cabells negríssims, el jersei turquesa... La vaig arrossegar fins a la sorra. Era ben morta. La portava en braços, i sense notar ni el pes ni la mullena ni el fred, plorant desconsoladament, vaig pujar el sorral.
Aquesta vegada la Guàrdia Civil i el Capità del port em van creure. La noia encara tenia els senyals al turmell de la cadena amb la qual havia estat lligada. Ara començaria una investigació i una persecució del Posidó i dels seus amos. Rapte? Tracte de blanques? Tot sortiria quan fessin la recerca i en el judici. A mi se me’n fotia el que havia passat, el com, el per què..., només sabia una cosa: no l’havia poguda salvar.
Tornava a Barcelona. Tornava amb un pes al pit que potser trigaria a desaparèixer. Però ja sabia què volia fer, com seria l’escultura. Seria la Naia, la Core, amb els colors de l’aigua.
Quan vaig arribar a casa, hi havia una carta de la Beth: “ Ja t’he esperat massa. Tu i les teves escultures podeu anar a fer punyetes. Beth.” Vaig renegar. Una altra pàgina que havia de passar, una altra pèrdua, també dolorosa. La Beth! Tot em va caure a sobre, em sentia cansat, com si hagués envellit de sobte.
Finalment,  la feina era una bona medecina i era qüestió de posar-se a treballar, de seguida. La decisió estava presa, calia que fos una escultura en materials nobles, la faria  sobre acer inoxidable i l’esmaltaria. Només l’esmalt al foc donava uns colors tan atractius, tants tons diferents, tants matisos sobre un mateix color, i jo buscava aquestes subtilitats, perquè volia que el blau de l’aigua fos també protagonista. L’aigua que l’havia acollida. El mar que tenia tants blaus. Seria un homenatge a la Core i a tantes noies, retingudes, obligades, a tantes Naies.
Però de tot això ja fa molts anys.
                                                                                                                 


LA NOIA DE L’AIGUA
Urbart Equip










diumenge, 3 de juny de 2018

NOTÍCIES







Actes de primavera


Amics del bloc,
El dia 30 de maig, tal com estava previst, es va fer al Pati Manning la presentació del llibre de relats “ALLIOLI NEGAT” del SIS Ramon Jané. "Trenta relats per no escalfar-se el cap", trenta relats premiats!


  
Ramon Jané


Va ser un acte amable, distès on tothom s’ho va passar molt bé. Presentació d’en Jordi Muñoz, intervenció de l’editor Oscar Esquerda. Preguntes intel·ligents per part de la nostra companya Muntsa Colell, respostes agudes d’en Ramon, i finalment petites lectures de fragments d’alguns contes que van anar a càrrec de la resta de SISOS

Jordi Muñoz, Oscar Esquerda, Ramon Jané, Muntsa Colell

L'Elisabeth llegeix un fragment de: "La paradoxa dels bessons"



LA PARADOXA DELS BESSONS
Eren les cinc de la tarda del 23 de febrer de l’any 2000, no oblidaré mai aquesta data. Tornava a casa per l’autopista AP-2 després de passar el dia a Barcelona. Havia anat a una fira d’informàtica al Palau de Congressos de Montjuïc. Em dedicava a aquest negoci, tenia una botiga d’equips multimèdia al nucli antic de Lleida.
Esperava arribar a casa al cap d’una hora; havia quedat amb la Marta, la meva dona, per anar a buscar els nens. Primer recolliríem a la Mireia a la llar d’infants i després al Jordi al parvulari.
Estava a l’altura de Montblanc, quan de sobte em vaig trobar amb una boira espessa i, tot i els llums antiboira, no m’hi veia a dos pams. Havia reduït la velocitat i em costava conduir en aquelles condicions. Tenia una sensació estranya, em notava el cap espès, com si hagués dormit moltes hores.
Al cap d’una estona, es va començar a aixecar la boira i m’hi vaig començar a veure una mica més. Pels bots que feia el cotxe, semblava com si anés per un camí de terra. Vaig veure una filera d’arbres altíssims a cada costat, eren tan alts que tapaven pràcticament la poca llum que restava de sol.

Quan la boira es va aixecar del tot, vaig veure quelcom increïble: era al mig d’un bosc. No comprenia com havia sortit de l’autopista i havia aparegut allà. Lentament vaig aturar el cotxe a la vora del camí i vaig intentar comprendre què estava passant. Potser era un malson?
... 

L'Anna llegeix un fragment de "Un recorregut per la ciutat"


UN RECORREGUT PER LA CIUTAT

A les onze en punt del matí, un grup de nens japonesos, d’entre vuit i deu anys, van arribar en minibús al parc d’atraccions del Tibidabo. Era a primers d’abril i feia un dia esplèndid, tot i que una mica ventós.
Eren quinze, entre nens i nenes, acompanyats de dos monitors i disposats a gaudir de totes i cadascuna de les atraccions. A la primera que van pujar va ser a la talaia, en grups de cinc. La vista de Barcelona, a cinc-cents cinquanta metres d’altitud sobre el nivell del mar era formidable. No hi havia cap núvol que enterbolís la contemplació de la gran urbs, tot i que el vent feia gronxar lleugerament la cistella.

Anaven carregats amb els dispositius tecnològics més moderns: càmeres de fotos, vídeos, mòbils i iPots. Feien fotos de tot i trucaven amb el mòbil al Japó per parlar amb els pares de l’extraordinària experiència que estaven vivint. 
...

 La Marta llegeix un fragment de:

CLAIR DE LUNE

Eren les sis de la tarda d’un calorós dia d’estiu de l’any 1990, quan l’Albert Monterol va rebre una trucada de la galeria de subhastes. La Judit, la directora, li va dir que dins del piano que els havia lliurat, havien trobat un objecte que requeria la seva presència immediata.
Quina cosa tan important devien haver trobat que no podien dir-li per telèfon?, es va preguntar l’Albert.
L’Albert era fill únic, solter, tenia cinquanta-dos anys. Era un home ben plantat, prim i alt i vestia amb elegància.
Havia estudiat la carrera de violoncel al Conservatori del carrer Bruc i donava classes als tallers de música del barri. Quan van morir els seus pares va heretar la casa que tenien al barri de Sant Gervasi, inclosos els mobles i els objectes de valor. Hi havia molts quadres i un piano Steinway. Amb el sou de mestre de música no podia fer front a les despeses de la casa i va decidir vendre-se-la i subhastar-ne el contingut.
Quan va arribar a la galeria, la Judit i en Joel, el restaurador, l’esperaven al despatx de la directora.
—Que heu trobat un tresor, potser? —els va dir, just entrar a l’oficina.
—No, no és això, és una cosa més seriosa. Acompanya’m al taller —li va demanar la directora.
Damunt d’una taula hi havia un petit embolcall format per un mocador amb alguna cosa dins. La Judit el va agafar i se’l va posar al palmell de la mà esquerra i amb l’altra mà va anar destapant, de mica en mica, les quatre puntes del mocador fins a deixar al descobert el seu contingut. 
...



 En Rafel a punt de llegir un fragment de:

TOTUS TUUS
Eren les quatre de la matinada i el Sant Pare dormia plàcidament. De cop i volta una veu serena i greu el va despertar:
—Benet, Benet, desperta fill meu.
—Què passa, qui em crida?
—Sóc jo Benet, el teu representat.
—Sou Déu?
—I doncs, qui podria ser sinó?
El Sant Pare va baixar del llit, va agafar les xancles vermelles, el barnús blanc i es va agenollar.
—Alça’t, home, que hem d’anar per feina.
Feia fred a les estances papals, la calefacció estava al mínim per culpa de la crisi, però sa Santedat suava.
—Em sap greu haver-t’ho de dir, però t’estàs fent gran i no t’assabentes de la disbauxa que hi ha a l’Església.
—Sí home que..., perdó volia dir Senyor, sí que me n’adono, que no estem en el millor moment.
—Doncs no pot ser, hi has de posar remei. Per això estàs aquí, per posar una mica d’ordre. Per començar hauries de demanar un informe del comportament dels teus homes forts: dels cardenals i dels bisbes. Ho has d’encarregar a algú de confiança i ho has de fer de manera absolutament confidencial. Quan tinguis l’informe i te l’hagis llegit, en tornem a parlar. Ara vés a dormir i demà t’hi poses.
—Déu meu! —va exclamar el Sant Pare.
—Què vols? —va respondre Déu.
—Perdoneu, era una forma de parlar.
—Vinga, vinga, posa’t al llit o et refredaràs i compra’t una estufa d’oli, d’aquestes que escalfen tant. Jo a dalt en tinc un parell, si vols, te’n deixo una.
—No, per Déu!
—No, per a tu.
—Perdoneu, volia dir que no ho féssiu, ja em posaréun jersei ben gruixut.
—Com vulguis, bé, adéu-siau.
—A... adéu.
Aquella nit no va dormir, en quin embolic s’havia ficat; o ho feia bé o segur que Déu l’acomiadaria. L’endemà, va cridar a monsenyor Marcelo Chafardia, un home de la seva confiança, i li va encarregar l’informe Diví. Que no tingués en compte les despeses, li va dir, si calia, posaria a la venda alguns quadres del martiri de Sant Esteve, en tenia molts de repes.
...

Aplaudiments


divendres, 27 d’abril de 2018

AGENDA


L'Escola d'Escriptura i Humanitats de l'Ateneu Barcelonès i Ònix Editor us conviden a l’acte de presentació del llibre

 Allioli negat, trenta relats per a no escalfar-se el cap”.

Presentarà:
Muntsa Colell Mimó, professora a la Universitat de Barcelona i escriptora.
Intervindran:
Òscar Esquerda, d’Ònix Editor
Ramon Jané, l’autor
i Anna Folch, Elisabeth Lazagabaster, Marta Malleu i Rafel Martí, membres del col·lectiu Sis en Punt.

Dimecres 30 de maig del 2018 a les 19 h, a l’Auditori del Pati Manning, carrer Montalegre, 7, de Barcelona.

Us hi esperem


NOTÍCIES


Per altra banda i continuant amb Sant Jordi, el nostre company, en Ramon Jané ha publicat el seu primer llibre en solitari. Es tracta de:

            ALLIOLI NEGAT, trenta relats per a no escalfar-se el cap.

    
                                              



És un recull de trenta contes premiats en diferents concursos i que han estat il·lustrats per la “Sis” Marta, prologats per la també “Sis” Anna i que, al Pati Manning seran presentats per la Muntsa, un altre “Sis”.

La presentació al Pati Manning, serà dia 30 de maig.

Si el llegiu estem segurs que us ho passareu molt i molt bé. Són uns contes àgils, frescos que seran tot un èxit.


El dia de Sant Jordi, doncs, el llibre ja era al carrer, calentet, encara, i l’autor va signar a la parada que l’editor Oscar Esquerda posa al cap de munt del Passeig de Gràcia.





en Ramon Jané signant llibres





NOTÍCIES


Als seguidors del nostre blog,


Els Sis en Punt sempre estem a punt de fer celebracions. Per Sant Jordi, festa gran, concurs literari, sopar, en fi com cada any, però cada any millorat i ampliat.




Aquesta vegada ha tocat “les addiccions” com a tema per als contes que escrivim sempre en aquesta diada.


Us en fem un tast:


DE MATINADA


La mà li tremolava mentre notava la fredor metàl·lica de l’estri que sostenia. Ja no podia més! Però havia d’arribar fins al final. O potser ho havia de deixar córrer? Anar-se’n? Sense acabar el que havia vingut a fer? Notava com la suor li corria per l’esquena avall i li produïa una gelor que la va estremir.
Feia molt de temps que perseguia aquell moment, l’epifania de la seva vida. Feia molt de temps que s’entrenava per quan arribés l’ocasió esperada.
Havia començat uns quants anys enrere. Primer per obligació. Amb actes més senzills. Amb estris més primaris. Al principi era només una feina com una altra, però després de repetir-la i repetir-la, va sentir la necessitat de portar-la fins a extrems insospitats. Hi havia trobat el gust i no se’n podia estar. Cada dia el repte era més difícil o més extenuant. Hi buscava la perfecció. Al principi en tenia prou que cada feina fos impecable. Però aviat se’n va adonar que les fites se succeïen en una progressió d’excel·lència imprevisible.
A les nits, monstres amb mans llefiscoses la perseguien, la feien aixecar, l’empenyien a actuar. Llavors, preparava alguna cosa per a l’acció de l’endemà i així, més tranquil·la, es tornava a colgar entre les mantes. De dia l’obsessió pel refinament de cada acte l’angoixava. Havia de quedar tot irreprotxable. No havia de deixar rastre, cap ditada, cap petjada. Tot impol·lut.
Els seus caps, la gent que li encarregava una feina, mai no podrien dir que n’havia deixada alguna a mitges, que no havia entrat en detalls, que no havia anat fins al final. No, no ho podrien dir. Ella era complidora. Era única en la seva especialitat. I se’n sentia orgullosa. Era la millor.
Però ara estava una mica desorientada. Podria fer-ho? Seria capaç? Estava frisosa. Li calia, amb urgència, arribar allà on residia el motiu de les seves fatigues.
La primera vegada que va anar a la casa d’aquells rics propietaris, i la va veure, va saber que ho havia de fer. Quan la va conèixer, la pulsió va aparèixer amb tota la seva magnitud. L’havia de palpar, havia de... Però ells no deixaven que s’hi acostés. Només li van dir que es deia Venus. Davant de la impossibilitat d’arribar a prop d’ella, havia hagut de buscar una estratègia adequada. Ahir va robar la clau d’entrada a la casa, es va assegurar que avui els amos eren de viatge i no arribarien fins al migdia, tenia la garantia que a dins no hi quedava ningú més que “ella”. Avui, doncs, a la matinada, quan la fosca tot just començava el seu retrocés, s’ha carregat una motxilla a l’esquena amb tots els utensilis que podria ser que necessités per fer el que havia de fer, i ha entrat a la mansió tot vigilant que cap persona fos pels voltants. Després, ha caminat per l’ample passadís sense fer soroll. Com un gat que no vol espantar la seva presa. No recularé, es deia. Continuava sostenint la seva eina de treball amb la mà dreta. La suor persistia i li amarava el front i l’esquena. Es repetia que era un acte de justícia, i se sentia la mà executora.
Per fi trepitjava aquella amplia estança on ella reposava. Ja havia arribat al seu davant i la podia contemplar a pleret. Aquell moment li va produir plaer, molt plaer i també una mena de mareig. Una mena de rodament de cap que alhora era una delícia i la feia volar pels núvols.
Però ja no s’hi podia pensar més.
I amb decisió va disparar!
......
Un raig polvoritzat va caure damunt d’aquella dona de marbre, alta, hieràtica, que guardava  restes de policromats en la seva vestimenta, una túnica que li cobria els malucs i les cames. I l’executora, va començar a fregar amb eficiència i amb neguit per les superfícies llises i pels racons, per les parts enfosquides pels anys i per les que guardaven aquelles miques de colors. Ho veia, ho havia vist des del primer moment, anava bruta, necessitava aquella neteja. Si no fos tan gran i tan pesada, l’hauria treta de la peanya i l’hauria ficada sota la dutxa.
Va fregar i va tornar a fregar, ara amb desfici. Volia que quedés ben blanca, ben neta. I havia d’acabar abans que ningú no tornés a la casa.
De sobte, l’escultura va trontollar i sense cap altre avís es va desplomar damunt de la seva bugadera.
Va ser l’últim acte de neteja que va fer.
Marta



divendres, 23 de març de 2018

NOTÍCIES



Amics del blog,
Continuem amb els premis.
El dia 14 de març es van lliurar els premis del XXIIè CONCURS DE NARRATIVA DONES ÀRTEMIS a la Sala Ramon Romagosa del Patronat Cultural i Recreatiu de Cornellà de Llobregat.
I tenim una altra distinció:

Primera finalista Marta Malleu amb el conte “la noia del pírcing” que podeu llegir a continuació.






LA NOIA DEL PÍRCING



Assegut al graó, repenjat contra la paret, aquell home morè, de mitja edat, mal vestit, deixat, va agafar un volum de “les Vides Paral·leles” de Plutarc, i, a la llum dels aparadors, es va posar a llegir. Llegia. Ara, mai no es preguntava què hi feia allà, al carrer,  i com s’ho havia fet per arribar en aquella situació. Llegia i prou. A més tant li feia. O millor, no hi volia pensar. Esborrar, esborrar. I ho havia aconseguit,  se li’n fotia tot. I, sobretot, no valia compadir-se. D’altres n’hi havia que estaven pitjor, es deia. Ell tenia un bon lloc, el temps era suau a Barcelona, i les entrades dels grans magatzems tan ben il·luminats, al carrer de Santa Anna, aquell carreró estret a tocar del Portal de l’Àngel,  li oferien un lloc magnífic per passar la nit. El graó prop dels vidres li servia de lleixa per deixar-hi els llibres. Com que hi havia bona llum podia llegir fins que, prop de les dues, s’apagaven els focus. Va deixar el volum de Plutarc i va repassar la mini biblioteca, tot el que li havia quedat, uns quants autors: Joyce, Berger... no, no tampoc. Avui tenia el dia de la poesia. On era el poemari de J.V. Foix? Però potser repassaria Ferrater, li agradava. Va obrir el llibre per la pàgina que tenia doblegada:
                                   
                                    *Puc repetir la frase que s’ha endut
el teu record. No sé res més de tu.

A la voravia del davant, una mica més enllà, a la botiga de sabates, en Pepe havia arribat arrossegant els seus cartrons i les seves llaunes de cervesa. Quan arribava sempre feia soroll, això si no se li acostava tirant-li al damunt aquella bafarada pudent i li demanava un cigarret, però si ell no fumava! I cada dia igual. No es podia concentrar fins que en Pepe s’adormia. I encara hi havia dies que s’entestava a explicar-li la seva vida..., i a ell què li importava, no en volia saber res. “A fotre’s, tio, com tothom, que jo ja m’he fotut”. Es va girar d’esquena, no volia que l’empipés. Va tornar al llibre.

Aquesta insistent aigua de paraules
                        sempre creixent, va ensulsiant els marges
                        de la vida que vaig creure real
                        ...
 Llegia i rellegia el mateix poema abans de passar pàgina. Inesperadament, entre dos fulls va aparèixer una foto. Potser s’hauria estimat més no veure-la o potser tant era. Es tractava d’una impressió casolana en color: prop del mar una dona jove i atractiva acompanyada de dues criatures petites somreia a la càmera. Es va quedar mirant la imatge. Tot allò li semblava lluny, com si mai no hagués sigut real. No, no sentia res. No volia! Aquella dona i les nenes formaven part del passat. Va deixar la foto allà on l’havia trobada. Va continuar llegint.
A quarts de dues algú li va tocar l’espatlla. Es va girar. Va tenir un sobresalt. Una noia, molt jove, prima, moreneta, vestida amb texans vells, caiguts, samarreta curta i un pírcing al melic  era a tocar seu...,  tenia una edat..., aquella foto... La noieta se’l mirava fixament.
¾Tens Maria o...?
¾Fot el camp! No en gasto d’aquestes merdes.
La noia, sense deixar de mirar-lo es va enretirar, després es va girar cap al racó d’en Pepe, uns instants més tard, va desaparèixer carrer enllà. Ell, amb un malestar que no volia reconèixer, va reprendre la seva lectura.

                        La terra pedregosa i fatigosa
                        de caminar, i els arbres que em ferien
                        els ulls amb una branca delicada
...
L’endemà es va llevar aviat. El carro que netejava i ruixava els carrers, “BCN neta”, passava a una hora matinera a fi que tota la ciutat antiga fos ben  polida quan arribessin els primers turistes. Va recollir els llibres,  els va posar a la motxilla, es va pentinar, un costum que encara no havia perdut. Va baixar pel Portal de l’Àngel fins a la Plaça de la Cucurulla, va arribar a la Porta Ferrissa, en aquell bar el coneixien, el deixaven entrar i ell es prenia un cafè; després,  Petritxol, Plaça del Pi i pel carrer de la Boqueria enllà, es va encaminar a la Rambla. El mercat de la Boqueria ja estava en marxa amb totes les parades de fruita, verdura..., no hi entrava mai, tantes olors li feien venir basca. Aviat s’ompliria de turistes. Guiris, rosats, ben peixats... Bah! Va anar avall. L’edifici del Liceu dormia, segurament fins a la nit, quan músics i cantants arribarien i el públic també, tots empolainats. Se’n feia creus, com havia pogut estar d’acord amb aquell luxe, amb aquells concerts? Les tauletes dels bars encara no estaven posades, ni aquella colla de, diguem-ne,  pintors que, com mosques, ocupen el final de la Rambla i fan aquells dibuixos tan espantosos..., de tot se’n diu pintor!
Finalment va arribar a Colom, va travessar l’avinguda i es va instal·lar en un dels graons del moll, davant de “Las golondrinas” que ja no eren aquells vaixells de dos pisos que et portaven fins a l’escullera, com canvia tot..., ara s’havien modernitzat i eren una mena de llanxes grans, carregades d’estrangers, que arribaven fins a la part nova de la ciutat: El Fòrum.
Va deixar, al seu costat, el sarró amb tots els seus tresors, i en va treure el llibre, i va continuar la seva lectura de Ferrater. Seia allà. Llegia paraules, hi trobava bàlsams.
... Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura, o s’enfonsa per sempre.
...
Contemplava el mar mentre el sol de primavera se li passejava per damunt la cara. Sempre li havia agradat mirar el mar, sempre igual, sempre diferent, i sentir com la seva olor li entrava pels narius fins al cervell. S’hi podia passar hores. No tenia pressa. El dia feia el seu camí. A ell no li calia fer cap camí, només deixar-se portar. A mitja tarda es va aixecar. Entre el final de la Rambla i el carrer de Sant Pau sempre trobava algun lloc per prendre qualsevol cosa, li fiaven o potser els feia llàstima. Després un passeig. Segurament fins al pati de l’Hospital, era un lloc tranquil, aïllat del brogit de la ciutat. Allà, entre aquelles pedres antigues, semblava que tot recobrava el sentit:

                        Tot fa sentit, només sentit, tot és
                        tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.
                        ...
 Cap a les nou tornava a casa,  l’entrada de la botiga prop del Portal de l’Àngel, aquella era la seva. Uns cartrons i a sobre el sac de dormir, era dels bons,  que carretejava tot el dia. Va distribuir els llibres damunt del graó.
Va mirar amunt i avall del carrer. Eren quarts de dotze, passava poca gent,  tot estava tranquil. En Pepe encara no havia arribat. La nit era més aviat càlida per l’època de l’any. Acollidora. A les dotze en Pepe va aparèixer.
¾¿Ya has plegao de llexir? Como siempre estas con el llibre..., me digo, éste està malalt.
¾Apa, esfuma’t!
¾Bueno ¡hombre! Y mira que eres poco sociable y esaborio, ¡hombre! Pero me caes bien, no lo puedo evitar... En el fondo soy un sentimental y si supieras todo lo que he tenio que aguantar,  por eso..., por ser tan sentimental. ¿Quieres un traguito? Va, que reviscola un mort...
¾Deixa’m que me’n vaig a dormir
¾Bueno, hombre, bueno... pues, ¡hala, buenas noches!
En realitat no en tenia, de son. A la casa de llibres de vell li n’havien donat dos de l’antiga col·lecció de la Cua de Palla, de lladres i serenos. Avui pensava fer un extra i llegir-ne un d’aquells. Es girà d’esquena al carrer.
Passades les dues, una mà suau li va tocar altra vegada l’esquena. Era aquella noieta esprimatxada, la del pírcing. Només amb la llum del carrer, encara se la veia més jove,  més magre, feia mala cara, tenia els ulls lluents. No li va demanar gran cosa, només:
¾Puc, puc dormir aquí? ¾ho va dir amb una veu molt prima, també.
Es va enretirar.  Que hi dormís! A ell també l’havien ajudat, al principi, i aquella noieta...
L’endemà quan es va llevar ella ja no hi era.
Tres nits, quatre nits... a la nit que feia cinc “la noieta del pírcing” no va aparèixer. Ell no hi volia pensar, de cap manera, però la seva imatge se li passejava pel pensament amb tossuderia. Les coses al carrer, es deia, anaven d’aquella manera, avui hi ets i demà ves a saber! I què li importava?  I per què?
En Pepe sí que va rondinar
¾Mira la xavaaala, si es una cria. Y hoy no ha aparecio. Ves tú a saber la vida que lleva. Seguro que la buscan. ¡Bah! ¡Mierda de todo!  ¾i va escopir al mig del carrer perquè quedés clar que la situació no li agradava.
Dues nits més tard, cap a les dues, la noieta va reaparèixer. Duia la samarreta bruta, feia ulleres. Es va plantar davant seu i durant uns instants es va anar plegant, com si s’arrugués, després es va redreçar. Ell es va enretirar, va obrir el sac i el va tirar per sobre de tots dos, sense mirar-la. Es va girar, i va continuar llegint sense llegir, mentre els llums es mantenien oberts.
A l’hora de “BCN neta”, ell es va llevar i va començar a recollir les seves coses.
¾Au, vinga noia! Alça’t si no vols quedar ben xopa
No va contestar. La va cridar. La va sacsejar. Llavors va estirar el sac i la va veure. Estava blanca amb els ulls fixos. S’hi va acostar, la va tocar... Estava freda, no respirava; blanca, blanca amb els ulls fixos qui sap on... El pírcing al melic, com un diamant,  lluïa sota les primeres llums.
De bursada la va agafar, no pesava gens, i amb la noieta en braços va córrer cap al Portal de l’Àngel,  camí de la Catedral,  allà trobaria un taxi. Una ambulància, un taxi... No veia res ni a ningú, només volia trobar aquell maleït taxi, desesperadament. Mentrestant la veu d’en Pepe el perseguia:
¾Déjala, está muerta, hombre. ¡Déjala!  ¿Me quedo con tu saco?
Va córrer amb totes les seves forces
¾A l’Hospital del Mar!  De pressa, de pressa!

Era a la sala d’espera de les urgències. “Oxigen, ràpid! desfibril·lador... rentat d’estómac...” está muerta..., muerta.  Totes aquelles paraules li repicaven el cervell, se li clavaven i li produïen un dolor agut com feia molt de temps que no sentia. Ja no es recordava d’aquest tipus de sofriment. Notava el núvol espès que li omplia el cap. Se’n va anar al lavabo. Davant del mirall escorcollava la fesomia que hi veia reflectida. Va tòrcer la boca en un gest de desaprovació. Es va remullar la cara. Es va pentinar. Maquinalment va tornar a la sala. Estava plena de gent, uns llegien, altres ploraven, l’ansietat omplia l’estança i feia l’ambient feixuc. Mitja hora, una hora, i ell s’esperava, intranquil, fora de lloc. Per fi va sentir el seu nom per l’altaveu. Una infermera el va acompanyar fins a una sala, l’esperaven una doctora i una psicòloga.
¾Ho sentim, no hi hem pogut fer res més. Havia pres massa droga, èxtasi, beguda...
¾No sóc família, no  sé qui és, només l’he portada aquí
¾Ja hem llegit l’informe de la policia.

Va buscar els telèfons públics amb ansietat. Una moneda, l’última. Les mans li tremolaven quan molt a poc a poc va marcar un número.
¾Digui?  ¾una veu de dona responia a l’altra banda
¾Neus? Sóc, sóc jo...  L’Alfred... Perdona...
¾Alfred!!
¾Només volia saber si les nenes estaven bé...
                       
... tot és
                        tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.





*
FI DEL MÓN
LES DONES I ELS DIES

GABRIEL FERRATER