MÉS CONTES DE SANT JORDI

 

DECISIONS

A la vida prenem moltes decisions, moltes; a l'hora d'aixecar-nos; a l'esmorzar, en escriure un text..., centenars al dia. Ara bé, decisions que ens marquin la vida, poques.

A  vint-i-un anys, en vaig prendre una d'important i al cap d'uns anys vaig prendre la contrària. Aquests dos moments van ser decisius pel camí que he seguit i per com m'han anat les coses al llarg dels anys.

La primera va ser durant un funeral. Quan ets jove no penses en la mort, tot són projectes de futur, il·lusions, i l'esforç corresponent per aconseguir-ho, però aquell dia, davant d'un company mort en un accident d'escalada, em vaig adonar que la vida era molt curta i que havia d'encertar  a què  em dedicaria els pocs o molts anys que tenia pel davant. 

Feia un any que havia acabat la carrera de Pèrit elèctric i treballava com a tal en una companyia d'electricitat. Havia decidit continuar amb la carrera superior d'enginyeria industrial i havia finalitzat el primer curs. Les coses m'anaven bé, però tenia un rau-rau, interior, perquè treballava, estudiava i no em quedava temps per dedicar-me a una afició que m'atreia; la música, no com intèrpret sinó en el camp de la composició. Havia d'escollir o caixa o faixa. I en aquells moments, davant de l'amic que havia marxat tan aviat,  vaig decidir deixar la carrera tècnica per dedicar-me a l'artística.

Vaig matricular-me al Conservatori de Música del Liceu i començava de zero la meva carrera musical. Anava a classe amb nens de deu o onze anys. De grans, només érem tres. En Joan Pons; un conegut cantant d'òpera mallorquí i que també començava, com a baix, el seu itinerari musical, un músic que formava part del conjunt que acompanyava la Trinca i jo.  La senyoreta Sadó, la clàssica professora de piano, baixeta i grassoneta, ens feia dictats musicals. Els nens treien excel·lents notes; zero faltes. Els grans en fèiem una carretada. Vaig fer la carrera de solfeig, composició i harmonia. D'instrument vaig arribar a fer els tres primers cursos de piano.

 El dia que em vaig examinar de segon, vaig patir l'anomenada por escènica. L'auditori era ple de mares que venien a presenciar la interpretació dels seus fills. Aquell temps duia barba i cabell llargs. Quan vaig sentir el meu nom, em vaig dirigir, cagat, a l'escenari. Les mares en veurem, van pensar: "Aquest noi ho farà de conya", res més lluny de la realitat. Vaig seure davant del piano i vaig estendre totes dues mans damunt del teclat. La presidenta del tribunal examinador, em va dir:

―Quan vulgui pot començar.

Estava paralitzat.

―Quan vulgui -va repetir la dona.

―Quan pugui ―vaig respondre―, he quedat en blanc― li vaig dir.

―No es preocupi, respiri fondo i comenci quan pugui.

L'amabilitat de la dona em va ajudar. Em vaig tranquil·litzar i vaig aconseguir interpretar dignament el meu repertori.

 

Un dia, a la feina, el director del Departament, em va preguntar com anaven els estudis d'enginyer. Jo li vaig dir que els havia deixat. Que a la tarda estudiava la carrera de piano i així compensava una mica la feina tècnica dels matins.

El director, amb cara de circumstàncies em va dir:

―Doncs em sap molt de greu no poder-li oferir una plaça de director d'orquestra.

Si em punxen no em treuen sang. Aquella nit no vaig poder dormir. Estava clar que si continuava amb la música, la meva carrera a la companyia s'havia acabat. Si pel contrari, acabava els estudis d'enginyer, les possibilitats de millora eren importants.

En aquell moment vaig prendre la segona decisió important de la vida. La contrària de la primera. Vaig decidir continuar amb la carrera tècnica. Quan acabés ja tindria temps per dedicar-me a la música.

I així ho vaig fer, durant cinc anys, en els que també em vaig casar, vam tenir dues nenes i vaig acabar la carrera.  Van ser uns anys ben aprofitats.

A partir d'aquell moment, les promocions i càrrecs de responsabilitat a la feina van ser freqüents. A cinquanta-cinc anys, però, vaig tenir l'oportunitat inesperada de prejubilar-me, de gaudir de la vida i dedicar-me a l'afició que havia ajornat durant tants anys.

Però tampoc va ser així. Un accident de trànsit que vaig veure a la Diagonal, va tornar a capgirar els meus plans.

Crec que ja coneixeu la continuació de la història, però la repeteixo per si algú no la recorda.

Aquell accident em va inspirar un relat, una història que va acabar en novel·la. Va ser un descobriment, mai m'havia dedicat a escriure, excepte informes i estudis tècnics a la feina. Quan li vaig ensenyar la novel·la a en Pere Ponts, un escriptor, veí de Sant Just, em va recomanar que anés a "l'Aula de lletres" al carrer de Puigmartí de Barcelona per aprendre el  codi de l'escriptura. I així ho vaig fer. Després que l'Aula es traslladés a Terrassa, vaig decidir continuar a l'Escola d'escriptura de l'Ateneu i la resta ja la coneixeu; us he conegut a vosaltres, als sisos, els meus grans amics.

La música ha tornat a quedar ajornada, però ja m'hi dedicaré més endavant, o potser ja ho està fent algun duplicat quàntic de mi mateix a la constel·lació d'Alfa Centauri.

 

Ramon Jané

Sant Jordi 2021

 

 

 

                                                          

 

SETMANA DE LA POESIA

 Com que és la setmana de la poesia, us proposem un parell de poemes, el primer és de la nostra poetessa  col·laboradora Clara Mir, el segon és de la Marta Malleu.

                                           He perseguit tota la nit

           el son i el silenci

           sense instint de llibertat,

           abandonada a l'oreig

           que m'escampa les tenebres.

           Soc a prop de la cala petita,

           bressol suau com un somriure, 

           la mar tremola sota

           el llençol de tela fina,

           la remor de l'aigua

           és un cant per el nou dia.

   Clara  Mir

   10-5- 21

                PÈRDUA

 

No trobo la mar dels teus ulls

que em bressolava amb onades tendres.

Ploro amb despit damunt les cendres

d’un amor perdut entre esculls,

 

freus i fondals, camins molt durs

                                           que hem transitat a les palpentes.

Que ningú no sap quines gestes

li cal vèncer entre tants trulls.

 

Em falta el blau pur de la mar.

Em falta el vent que bufa i bufa

I s’enduu lluny por i malestar.

 

No es pot, amic, tornar a estimar.

Gira el món com una baldufa

I jo encara busco el meu far.

                                                                        Marta  Malleu

                                                                        abril 2021 

 

    

  

ELS NOSTRES RELATS DE SANT JORDI

 Aquest any per a la nostra celebració de Sant Jordi vam posar un tema:

                        UN MOMENT DE LA VIDA

i tothom va haver de furgar en la seva memòria i treure'n un record per posar-lo negre sobre blanc damunt del paper.

Aquí podreu llegir alguns dels relats:

 

SOPA DE FIDEUS

 

          Tinc onze anys, estudio primer de batxillerat a les monges franceses de La Presentación de la Virgen Maria. És migdia i vaig a casa a dinar. Camino tot el tros de la Diagonal que va del Passeig de Gràcia fins al Passeig de Sant Joan acompanyada de la Roser, la meva cosina, i de la Maria Luisa, la meva amiga. Totes tres som veïnes del carrer de Provença. Ens acomiadem amb un “fins després”.

          Pujo a casa i compleixo el que està manat, canviar-me les sabates per unes sabatilles i rentar-me les mans. Sec en una de les butaquetes de palla de la galeria, per mi el lloc més deliciós del pis, i m’endinso en el món del Far West de la mà d’en Zane Grey. Estic vivint la meva etapa d’aventures americanes, em fascinen aquests genets que munten a cavall, disparen el revòlver, i besen la noia, tot al mateix temps!

          ─Nenaaa! La mesa!

          És la Isabel, la minyona que viu i treballa a casa ajudant en les feines domèstiques. De mal humor tanco el llibre i vaig a la cuina, em toca parar la taula. Jo ho faig al migdia, en Rafel, el meu germà, a la nit. A sobre del carret hi ha tot el servei: plats, coberts, gots, tovallons amb les argolles de fusta de colors excepte les dels avis que són de plata, una filigrana. La gerra d’aigua, la del vi, l’ampolla de gasosa i la panereta amb el pa llescat. Ho duc al menjador, ho poso tot com cal. Som set comensals, els avis, els pares, la Isabel, en Rafel i jo. M’esforço a fer-ho bé. Torno a la galeria i continuo amb la lectura.

          ─A dinar!

          El crit de la mare em posa en marxa. Tinc molta gana. Al mig de la taula una sopera de porcellana blanca fumeja, avui toca sopa de fideus. Quin fàstic! Miro el meu plat i els fideus em semblen uns cuquets blancs que neden a dins d’un líquid de color de gos com fuig, una nàusea profunda se m’instal·la a boca de l’estómac.

          ─No en vull! No m’agrada!

          ─Ho sento, Anni, no hi ha altra cosa. O la sopa o res. ─Em replica la mare mentre l’escudella a tots els plats.

          ─Res! ─Exclamo contundent.

          ─Doncs cap a l’habitació, avui no dines. Ah, i cap lectura!.

 

Són les sis de la tarda, soc a la cuina i em preparo unes llesques de pa amb oli i sucre, xalo de gust. Una mà fèrria es clou sobre el meu braç.

          ─Lo siento nena, ordenes de tu madre. Te has de comer la sopa.

          M’hi nego, què s’ha pensat! No, no la vull! Rebel en mantinc en la meva posició. Cucs, no.

          Em tanco a l’habitació i pinto uns mapes, demà toca geografia. Ho faig amb tanta ràbia que fins i tot escaguitxo el paper. Pobre Sistema Ibèric!

          Estic ben decandida, tinc una gana que m’aixeco. Els budells canten cançons a dins meu i no és pas música celestial, al contrari semblen una coral ben desafinada.

          ─A sopar!

          Es la mare que avisa i el seu crit em sona com un repic de campanes a punt de tocar l’al·leluia. Vaig al menjador. Al mig de la taula hi ha una plata amb bledes, patates, mongetes seques i uns talls de botifarra negra per acompanyar. A sobre del carret hi ha una safata amb maires arrebossades i escarola, i el pot de grana de capellà: ametlles, avellanes i panses. Oh!, que bé, com m’agrada aquest menjar! I de cop em quedo astorada, en el meu lloc no hi ha cap parament, interrogo en Rafel amb la mirada, que me la torna assenyalant la mare. Un silenci dens s’escampa pel menjador.

          ─I jo...?

          ─Tu sopes a la cuina. La Isabel ja t’ho ha preparat tot.

          Amb el cap cot i rondinant contra tothom vaig a la cuina. I què hi trobo? Doncs la sopa de fideus, freda, feta una argamassa, en una paraula, vomitiva.

          ─Come, nena, no seas boba, si no mañana no vas a tener el chocolate con picatostes... Anda va, haz un esfuerzo!  

          Ràbia, llàgrimes i mocs, acompanyen cullerada a cullerada el meu destí. Tot un aprenentatge.

 

          Han passat els anys. I al llarg de la meva vida he hagut de prendre moltes decisions, algunes d’encertades, d’altres errònies, ara en cada una d’elles en el meu inconscient sempre hi ha hagut present la sopa de fideus.

 

Anna Folch Bartrolí

Barcelona, 28 d’abril de 2021

 

                                                   

                                                             

          

 

 

 

 

EL MILLOR CAP DE SETMANA

DE LA SEVA VIDA

   

 

Als 31 anys, després d’una dècada a la mateixa empresa vaig considerar que ja era hora de canviar d’aires. Un amic em va parlar d’una multinacional americana, puntera en l’àmbit de l’enginyeria civil, que obria una filial a Barcelona. Necessitaven una persona amb experiència prou àmplia per encarregar-se de totes les qüestions relacionades amb l’establiment i el funcionament de l’oficina, ajudar els membres de l’staff, tots nord-americans sense cap coneixement del país ni de la llengua, en tot allò que poguessin necessitar per a la seva nova vida a casa nostra, i assumir les funcions habituals d’una secretària administrativa.

Començar de zero sempre m’ha semblat engrescador. Vaig dir que m’interessava. El meu valedor em va fer el primer contacte i una carta de presentació. Jo hi vaig afegir el CV i vaig anar a l’entrevista. Una setmana més tard m’incorporava a L.E. Myers Int. Co., de Chicago, Ill.

El meu cap era el Chief Executive Officer, o Director General d’aquell particular tros d’empresa. Es deia George Hersh, tenia al voltant de 60 anys, una envergadura física considerable i una cara vermella que delatava un consum habitual d’alcohol. Ell i la seva esposa, la Margaret, s’havien instal·lat provisionalment en un pis del barri de Les Corts, a la vora de les oficines, i amb ells, la Helen, secretària americana d’en George, rossa i grassoneta, que tenia la missió de traspassar-me els arxius i posar-me al corrent del funcionament de la Company. La Margaret, que se l’estimava molt —i ella sí, que parlava espanyol—, opinava que la noia estaria millor amb la família que no pas en un impersonal hotel, per més estrelles que tingués.

La resta de “l’staff” constava d’un administrador-apoderat que firmava xecs i altres documents, un enginyer que projectava solucions tècniques i un economista que feia pressupostos.

 

El projecte estrella de la Myers era la instal·lació de torres d’alta tensió en extenses zones de Nigèria. En George havia de viatjar-hi sovint, cosa que odiava. El clima, la manca de serveis i sobretot la d’alcohol l’irritaven, i quan tornava, o estava tan nerviós que no deixava parar a ningú, o se sumia en un estat melancòlico-depressiu que només li alleujava el whisky.

Encara no feia dos mesos que jo era a l’empresa quan la Margaret va haver de tornar als Estats Units a causa d’una greu malaltia de la seva mare. La setmana següent, el seu marit viatjava a Lagos, i la Helen, per no quedar-se sola al pis i haver-se d’espavilar sense parlar gens d’espanyol, es va traslladar a l’Hotel Princesa Sofia, on s’estaven els dos tècnics, els quals, amb la roba neta i el llit fet cada dia, no tenien cap pressa per trobar un allotjament fix.

 En George va tornar de Nigèria dijous al vespre. Divendres vam estar treballant des de primera hora: rapports, liquidacions de despeses, comunicats interns… Vam dinar en un restaurant del barri i vam acabar a quarts de cinc de la tarda. Els de l’staff feia estona que s’havien escapolit i només la Helen i jo l’aguantàvem. L’home, que ja es veia sol tot el cap de setmana, va proposar que anéssim a veure un “bon” partit de futbol. El Barça no jugava a casa, i l’Espanyol… buf! La Helen em mirava amb un prec als ulls: “pensa alguna cosa, sisplau”. L’Esperit Sant em devia il·luminar i vaig preguntar a en George si no li agradaria fer una excursió cap a la Costa Brava. Podíem marxar dissabte al matí, passejar per alguns pobles, dinar un bon arròs i tornar a la tarda. S’hi va agafar com a un clau roent. “No, sortim ara” va dir. “Anem-hi aquest vespre. Busquem un bon hotel, i demà fem la passejada”. La cara de la Helen, de natural blanca, oscil·lava del gris al vermell. Jo anava posant pegues: que tot i que feia bo, era març, que encara no havien obert els hotels bons, que ho fan per setmana santa, que no trobaríem restaurant per sopar… Res no el desanimava. “Tu ho coneixes”, insistia, “busca un bon hotel, no miris el preu, truca-hi”.

Un bon hotel. No importa el preu. Vaig trucar a l’Hostal de la Gavina, a S’Agaró. Era obert. Vam quedar que en tres quarts d’hora jo els passaria a recollir, però la Helen va insistir a venir amb mi i ajudar-me a fer la maleta. Vaig entendre que vola dir-me alguna cosa, i, efectivament, pel camí em va explicar que l’endemà de la marxa de la Margaret, ella es va trobar en George a la porta de la seva habitació, en calçotets, amb dos gots en una mà i una ampolla de whisky a l’altra. Per això se n’havia anat a l’hotel quan ell ja era fora, amb una excusa que li semblava plausible. Em va pregar que agaféssim una habitació doble per a nosaltres dues.

 

Amb el meu Ford Fiesta vermell, que encara feia olor de nou, vam sortir cap a S’Agaró en George, la Helen i jo, i una caixa amb dues ampolles de whisky. El viatge va ser plàcid. El recepcionista de l’Hostal de la Gavina ens va fer un somriure amable, i quan vaig demanar dues cambres ell va treure les seves conclusions i va oferir la doble “per al senyor i la senyora Hersh”, i la individual per a “la senyoreta”, referint-se a mi. Ho va dir en català. Amb prou feines acabava d’aclarir-li, en la mateixa llengua, que no hi havia senyora Hersh, que ja en George em deia que preguntés si tenien una suite. Jo vaig continuar en català: “Oi que no tenen una suite disponible?” El recepcionista em mirava perplex, però no estava disposat a perdre l’oportunitat. Sí, que tenia una suite, és clar. La vam anar a veure: La balconada sobre el mar, els jardins, els mobles amb marqueteria… A hores d’ara en George ja s’havia adonat que el recepcionista no necessitava intèrpret i, directament, li va preguntar si tenien una altra suite a la vora d’aquella.   

La situació era la següent: la Helen i jo érem al balcó, ella, repenjada a la barana mirant el mar, i jo, al llindar, de cara a l’habitació. En George era al centre de la sala, d’esquena a mi, i el recepcionista a l’entrada, de cara a nosaltres. Així que vaig sentir la demanda d’en George, vaig començar a fer que no amb el cap, ostensiblement i amb celles arrufades. El recepcionista, després d’uns moments de vacil·lació, va acabar per comprendre que entre “aquells tres” hi passava alguna cosa, i se’n va sortir molt bé. El va col·locar a ell en una habitació molt bonica a l’altre extrem de la planta, i ens va adjudicar la suite a la Helen i a mi, a instàncies del mateix George.

Vam sopar a “El Dorado Petit”, de Sant Feliu, ens hi vam entretenir, li vaig fer tastar vins i licors, i vam “tancar” el restaurant. L’endemà, a quarts de nou del matí ja érem al lounge esmorzant. Vam passejar per S’Agaró i Platja d’Aro. Vam anar costejant, mentre vam poder, fins a Cadaqués. En el camí de Port Lligat vam dinar en una d’aquelles cases on la mestressa et duia el “tupper” dels peixos acabats de pescar perquè triessis. L’home al·lucinava. I de retorn a Cadaqués encara va tenir esma de pujar fins a l’església, tot i esbufegant com un senglar.

El viatge cap a Barcelona el va fer pesant figues al seient del davant —perquè al del darrere no li cabien les cames—, i poc abans de les vuit del vespre el vaig desembarcar a casa seva, amb la bossa de mà i les dues ampolles de whisky intactes. La Helen em va abraçar.

 

Dilluns, l’Administrador ens va preguntar: “Què li vau fer, a en George? Em va dir que havia estat el millor cap de setmana de la seva vida!”

També ho havia dit a la resta de l’staff.

                                     

                                                                                Elisabeth Lazagabaster

                                                                                Sant Jordi 2021

 

 

 

 

SANT JORDI 2021

 

LA NINA

                Un moment de la vida

 

Un any per Reis em va arribar una nina. Era de drap, però no es tractava de la típica “pepona”, semblava més elaborada. Amb els estàndards d’ara, la trobaríem més aviat lletja, força lletja, encara primària, però jo, que era petita, la veia preciosa. La podia vestir de maneres diferents perquè la meva iaia, que sempre es cuidava de mi, em cosia vestits per poder-la mudar els diumenges o posar-li el pijama a la nit i que em fes companyia a les hores de son. Hi havia una cosa que encara em feia més feliç: poder-li pentinar el seu cabell curt i espès. En fi, era suau, amorosa, perquè era flonja i dolça. M’agradava i no la deixava per res del món.

No sé per què es deia “Currita”. Valgui’m déu, quin nom! Però aleshores no m’importava, no me n’adonava. Me l’emportava a tot arreu: a passeig, de visita, que llavors encara s’estilava anar a casa dels parents tant d’una banda com de l’altra. I ells: “Ai, quina nena més bonica! I quina nina! Estàs contenta amb aquesta nina, oi?”

Sí que estava contenta. La Currita m’encantava, em feia companyia. Potser me’n feia tanta o jo la necessitava tant perquè va venir a omplir un buit. Aquell forat que tenia a dins, i com que era encara molt menuda, m’omplia tota sencera. Quan la nina va aparèixer no feia tant que la bretxa havia començat a obrir-se pas. Va ser quan en Jordi se’n va anar.

Ell, en Jordi, era un nen que es feia mirar. Ho sé segur perquè, després de vuitanta anys, encara en conservo el record, i les fotos dins l’àlbum antic, que el meu pare va omplir i etiquetar curosament, no deixen que s’esfumi. El veig, ros com un fil d’or i amb uns ulls blau clar color de matinada d’estiu. Era el primer fill d’uns amics, molt amics, dels pares que vivien a sota del nostre pis. Ell, mallorquí, alt i atractiu, ella sueca, bella com el fill. Les dues famílies eren molt amigues, la guerra les havia unides profundament.

El nen sempre volia venir a jugar amb mi, s’escapava a genollons perquè, tot just, estava aprenent a caminar. S’esmunyia quan obrien la porta de la seva vivenda i intentava arribar a la nostra. Jo només tenia un parell d’anys escassos més que ell. Passàvem les tardes junts a una de les dues cases. Als matins sortíem a prendre el sol, a terrejar, al Turó Parc o als petits jardinets de dalt de tot de la Diagonal, amb una mare o amb l’altra. En Jordi dalt del cotxet, jo a peu, encara que de vegades també m’hi enfilava.

Però, al voltant dels dos anys, un dia es va posar malalt, tenia febre, es va quedar al llit. Va venir un metge, venia cada dia, després un altre doctor que era amic del seu pare..., aquella setmana els metges no van deixar d’anar i venir. El nen no millorava, més febre, anava pitjor cada dia. Totes dues mares només estaven pendents de la criatura malalta. En Jordi no va poder superar l’embat.

Aleshores va començar aquell buit que ho omplia tot.

Va ser per aquells temps difícils, doncs, que la Currita va fer la seva aparició, potser per tapar una mica l’esvoranc. Per això me l’estimava tant. Passaven els dies i jo continuava canviant-li els vestits i pentinant-la cada dia, avui amb un llacet, demà sense la cinta, però ben clenxinada. Tant i tant li vaig passar la pinta que va començar a quedar-se calba i jo no ho volia, jo volia que, encara que curt, tingués el seu cabell. Estava tan disgustada veient el seu caparró pelat que amb la mare vam anar a casa del tiet Jaume, que era pelleter, per veure si li podia posar una perruca nova. “No t’amoïnis”, va dir, “ja veuràs que quedarà maca, te la deixaré com nova”. Li vaig confiar la Currita.

El dia convingut vam anar a recollir la nina. Jo estava contenta, saltant i ballant pel carrer. L’oncle ja ens esperava. “Té”, va anunciar, “ja la tens feta una preciositat”. Quan la vaig veure, em va caure l’ànima als peus, aquella no era la meva Currita, quin cabell més diferent, com havia canviat, jo la volia com abans, tal com havia estat, tal com jo la tenia a la memòria. El tiet Jaume somreia, satisfet de la seva feina i segur del meu reconeixement, però jo em vaig posar a plorar amb desconsol, davant de la incomoditat de la mare que no suportava les meves ploreres desesperades i inacabables. I jo vinga plorar, no tenia aturador.

A partir d’aquell moment vaig començar a allunyar-me de la Currita i em va anar decaient l’afició per les nines.

Qui diu que la infància és aquell temps feliç?

Marta Malleu