Venus

Venus

           

            Venus per treure’s les calces  s’ajudava d’una maneta de fusta amb mànec, de les que s’utilitzen per gratar-se allà on no s’arriba un mateix. Perquè a ella, una dona  grassa, li costava fer-ho amb comoditat a causa dels seus bracets curts. Una de les noses que més li costava d’arrossegar a compte del seu volum, era  no arribar-se a totes les parts del seu cos sense ajuda. No se semblava gens en aquestes dones de moda, que són com una baguet sense molla. En despullar-se, de primer es treia la part de dalt deixant al descobert un mamellam gairebé geogràfic, entendridor, dels que feien venir gana i que ella es traginava cap a munt, als costats i per sobre de la serralada dels sacsons, poderós, extens i guarnit d’una cirereta que per ells la voldrien molts paixàs; les sines se les pujava ben amunt amb les mans, per rentar-se bé on més suor se li dipositava, i era una operació ben complexa per a les seves menudes manetes; el no tenir ajut per aquestes operacions era una de les coses que la posaven de mal humor, perquè, es deia, quina culpa tinc jo de tenir les mans tan petites? I qui no es delia per ajudar-la? Quan es treia les calcetes era com arribar a un territori vast, inabastable i continu. L’ancada de la Venus era tan excepcional que, voler explorar-la, representava una autèntica aventura. A qui s’arrisqués amb aquell grandiós arquitrau sustentat per dues cuixes jòniques, salvant els  encanteris dels abismes centrals, havia d’estar ben segur de la seva gosadia.

            Car que, el  veritable plaer del que podria gaudir qui fos l’afortunat, era fruir del naixement del ventre:  de primer s’asseia i, a poc a poc, anava tirant l’esquena enrere fins quedar horitzontal; llavors els sacsons anaven reculant, desapareixien un darrere de l’altre, fins quedar una superfície lliça, lleugerament bombada i on, com una epifania, es mostrava l’origen del món, carnós i feréstec, fosc, d’una atractiva perfídia, l’abisme on s’estimba la raó dels homes, el lloc més extraordinari per fer acampada i esgotar tot el foc que hom hagi pogut acumular. I cada dia, com ho fa el sol que ens dona vida, ella, oferia l’espectacle per a qui el volgués. I ho feia al pati de casa seva, que compartia amb en Miquel, que vivia a la casa del costat amb sa mare, veí de tota la vida, tan tímid que quan li va deixar el seu gos per fer les caminades diàries que li havia recomanat el metge, se’n va sorprendre. Es quedava tota nua al mig del pati i, amb la mànega de regar les plantes, es passava aigua per tot el cos una vegada i una altra. Havia d’esbaldir-se bé, per desfer-se de les toxines de tota mena que s’agafen a les ciutats, li va dir el facultatiu.

            Va entrellucar la finestra d’en Miquel, que era encara mig badada i va somriure amb els ulls. Ell era conco, de cinquanta anys, prim com un jonc, de cabell esclarissat i amb ulleres de miop, que es penjava d’un nas semític. Quan s’hi posava, era bon conversador tot i precisar d’algú que l’engegués. Mentre es remullava al pati, la Venus va pensar que ell no trigaria gaire  a deixar anar el Toby, perquè es refresqués i pogués beure a pleret, sense presses. Ella, mentrestant,  va obrir la gandula i la va posar en una posició que l’aigua pogués córrer pel seu cos; es va eixarrancar al damunt, assentant el cos amb petites sacsades d’anques i esquena, per trobar la millor i més còmoda posició per anar tirant-se l’aigua, des dels pits per avall. I en Toby va aparèixer bellugant la cua, olorant la mestressa i situant-se just al lloc on anava a parar l’aigua abans de caure a terra, bevent amb fruïció d’embriac, amb la llengua fora, assedegat per la caminada que havia fet amb l’ama circumstancial.

            Quan ella va emetre uns sons apaivagats la finestra es va obrir del tot i en Miquel, recolzat a l’ampit d’obra amb l’altra mà, mirava embadalit el que passava al pati, probablement amoïnat per en Toby. Tot i fer-se la desentesa, Venus, va entreveure en Miquel i va somriure. Que baixés a beure només era qüestió de temps –va pensar.