dilluns, 10 de setembre de 2012

L'home del carrer


 
L’HOME DEL CARRER

A en Bernat pel seu recordatori. Gràcies.



            “Quan l’estiu és finit mort la mosca i el mosquit!” exclama la Mont mentre tanca la maleta. Les tres amigues compateixen el mateix sentiment de tristor, una melangia dolça que se’ls gronxa a l’ànima. Les vacances s’han acabat. En un parell de dies el retorn a l’escola posarà punt final a un bon estiu.
            Aquesta setmana l’han passada les tres juntes a l’apartament de Palafrugell, que la Pilareta els hi ha deixat. Un apartament petit i agradable, vestit amb un disseny elegant, a peu de les millors cales de la Costa Brava. Han estat uns dies plaents de banys en aigües fredes i cristallines, de passejades per pobles empordanesos, de gaudi gastronòmic i de xerrades a la llum de la lluna entre xarrup i xarrup de “mojito”. Xerrades que saben mantenir tot repassant el moment difícil d’aquesta petita pàtria; de l’esclavatge que es fa amb la llengua, per la qual tant han lluitat; dels èxits i fracassos dels fills, ja adults, que fa temps que han volat del niu; i de les seves pròpies xacres i solituds. L’amistat entre elles és ferma i consolidada, ja que hi ha comprensió, estimació i respecte.

            Una última mirada al pis, control d’aigua i llum, tancats, i dues voltes a la clau.
            —Quedeu-vos aquí, amb les maletes, que vaig a buscar el cotxe a l’aparcament. Ja torno—diu la Mont.
            La Cedes i l’Aina es queden a l’entrada del carrer de Cavallers, que fa com una petita placeta, amb el piló de maletes i bosses. Esperen. El vespre ja ha caigut. I la foscor envaeix el carrer que és buit, no hi passa ni una ànima. Què vols l’últim diumenge d’agost, a les nou del vespre i jugant el Barça! Només el llum d’un fanal il·lumina l’espai. De cop, algú els hi parlar a l’esquena. Totes dues se sobresalten, es giren i es troben davant d’un home jove que els hi pregunta per l’autobús que porta a l’Escala. L’home transpira alcohol. És alt, guapot, d’una quarantena escassa. Va vestit amb texans, una camisa que en el seu temps deuria haver estat vermella, un faldó a dins dels pantalons i l’altre a fora. Als peus unes espardenyes de betes de pagès. No va brut, deixat i suat, sí.
            —He d’agafar un autobús que em porti a l’Escala, allà hi tinc la furgo. És imprescindible que hi arribi.
            —Això no és cap parada de bus—contesta l’Aina—hauria d’anar a la l’estació de la Sarfa, allà potser li donaran informació, tot i que aquesta hora...
            L’home parla trabucat. La llengua se li enganxa al paladar i les paraules li queden penjades dels llavis. Parla amb un català de la terra.
            —Per què no ho pregunta a aquell restaurant d’allà?—assenyala la Cedes cap una llum grogosa que surt d’un establiment —potser ho saben.
            —Què dius! Em tenen vetada l’entrada. Em coneixen! Em traurien a puntades. Sóc alcohòlic!
            La Cedes i l’Aina es mirem amb reserva. S’acosten l’una cap a l’altra, gairebé en estat siamès. Vigilen les pertinences. Subjecten bé les bosses que duen creuades a sobre del pit. La intranquil·litat balla a les seves ninetes. Els seus cervells s’acceleren pensant què poden fer, res. Carrer amunt, carrer avall, ningú, i per la carretera cap cotxe. I la Mont que no ve, on es deu haver ficat aquesta mossa!? L’home del carrer sua, i la seva transpiració embafa l’ambient. Parla sense parar, com en un brunzit fort, sense fer ni punts, ni comes, i molt menys, punt i a part. En el seu articulat s’hi podrien posar admiracions i interrogants. A què ve tanta xerrera si les vol atacar? De tant en tant es burxa la butxaca dreta, busca, què? Una navalla? Un cúter? En treu un paquet de tabac i encén una cigarreta. El fum puja en vertical cap a munt, i se li arremolina al voltant del seu cap com una aureola santa. Pipa i calla. La Cedes, persona de bona còrpora, s’ha anat desplaçant cap als paquets que intenta protegir amb el seu cos de la mirada vidriosa de l’home; i l’Aina, xerraire de mena, descabdella nerviosa una conversa per mantenir-lo distret. De sobte sona el mòbil de la Cedes, és la Mont que està encallada en un carrer on hi ha un cotxe que no pot passar. Trigarà. Paciència. La Cedes, calla, no diu res, no vol donar pistes, no les té totes, i amb un codi d’ulls i mans, que totes dues entenen,  avisa l’amiga de la tardança. L’estat de vigília augmenta. Si és un malfactor que les vol robar ha tingut temps de sobres. De fet ja ho hauria fet! No és per aquí on va la cosa! I si és un psicòpata que pretén distreure-les i quan en tingui prou els hi fa mal? Tenen por. Una por fonda, somorta, que llisca pels seus cossos com ho fan les aigües d’un rierol per les parets de la muntanya. La Cedes sua, nota com les  gotetes d’aigua li baixen pel mig dels pits i de l’esquena, tot i que aquesta hora ja no fa calor. L’Aina es balanceja, ara a sobre un peu, ara a sobre de l’altre, el tremolor de la musculatura interna de les cuixes la fa ballar com en un dansa de la mort. No és solament por, és un sentiment d’angoixa, de desolació. No hi ha res pitjor que esperar allò que ignores.
            En sentir el truc del mòbil, l’home s’ha tret el seu de la butxaca dels pantalons:
            —No tinc bateria. No puc trucar a ningú. És clar que tampoc no tinc ningú a qui trucar. Estic sol. Tenia dona i filla, però l’alcohol i les drogues m’hi van allunyar—es remena la butxaca i treu una cartera ben esfilagarsada— Mireu, mireu la nena!
            I els mostra una fotografia d’una nena d’uns vuit anys. La petoneja, la baveja, se la recalca contra el cor i de cop agafa a l’Aina pel braç i l’estira cap al fanal, perquè la pugui veure millor. Totes dues dones fan un crit:
            —Però, tio, què fas!
            —Res! Teniu por!?
            I llavors deixa anar un discurs confús de dolor, de misèria i d’abandonament que completa el de l’inici.
            —Ja m’ho deia el meu pare que anava pel mal camí. Tot va començar amb alguna que altra esnifada amb la penya d’amics; l’alcohol va venir després. Quan et fots en aquesta cadena no hi ha déu que et tregui. Vaig perdre la feina, la dona i la filla. Després em vaig ajuntar amb una mossa, pitjor que jo, el meu pare em diu, noi és la teva fotocòpia, va més mamada que tu! I ara no tinc res de res. Visc a la furgo.
            Una altra trucada del mòbil talla el discurs:
            —Ja han tret el cotxe, en uns minuts seré aquí.
—Va bé. Tranquil·la!
L’home no s’ha aturat, no ha deixat de parlar, viu de recollir objectes vells i revendre’ls. De fer alguna feina al camp, o al peix... I la fotocòpia, que diu ell, de fer algun servei de carretera.
—Ara a Torruella vindrà la recollida de la poma, m’hi arribaré...
—Per què no vas a un centre d’acolliment o al CAP i et poses en mans de metge? — li diu la Cedes.
—Collons! Si ho he fet, ja no em volen ni veure! Entro per una porta i surto per l’altre!
—Però si vols recuperar la nena, t’hi has de posar! No dius que l’estimes?
—La vida donaria... Però no puc, quan penso en ella és quan més mamo i apa torna a començar!!!! 
La por ha desaparegut. És com si d’una plantofada l’haguessin allunyat i ara una commiseració estranya la substitueix.
—Vols prendre un cafè o un refresc? —pregunta l’Aina—t’acompanyo fins al restaurant i si entrem parlant amicalment, poca cosa et poden fer. No s’atreviran!
—No gràcies! Sou bones, cony! Sí, sou bones! Però no tinc gana de res!
Uns fars que il·luminen l’espai, una lliscada plàcida de pneumàtics, i una frenada suau, anuncien que la Mont ja és aquí. Decidida baixa rondinant:
—No us ho podeu creure, un tio que ha fet pana de pobre! És que té nassos la cosa! Com es pot anar així pel món! I apa una corrua de cotxes de mai no acabar...
Mentre fa el discurs obre el maleter del cotxe i amb energia comença a col·locar les maletes, llavors se n’adona de l’home. Però què fan aquestes dues amb un penjat així?
—Mont, el senyor ens preguntava per la parada del bus de l’Escala...
—Ah! doncs, no ho sé... Ho sento
La Mont no sap què ha passat però en un moment es fa càrrec de la situació: un desgraciat que ha donat la tabarra a les seves amigues, però sense cap mena de perill. Acaben de posar els paquets ben distribuïts, l’home balancejant i fent tentines les ajuda. Elles ho accepten bé. S’acomiaden. La Mont entra al cotxe,  i just en el moment que les altres dues van a fer-ho, l’home crida:
—Ei, espereu! Una cosa
I s’hi acosta ràpid... Un petit rebombori de budells, unes gotes de suor que ja s’havien esvaït, un tremolor de cuixes...
— Perdoneu. Us puc fer un petó?
Quin desconcert, quin dolor a l’ànima. Totes dues posen la galta. Els hi fa un petó pausat, intens, els llavis cremem la carn. No hi ha abraçada, ni apropament de cos, hi ha respecte i trista necessitat. Quan s’aparten tots els ulls brillen. I una llàgrima grossa, irisada, llisca per la cara de l’home.
La Cedes i l’Aina entren al cotxe. Tanquen les portes. La Mont engega el motor i posa primera, passa a segona, tercera i accelera... L’home ha desaparegut carrer de Cavallers enllà. Dins del cotxe el silenci pesa tant com el sentiment de tristesa. La Mont està atenta a la carretera que té al davant. La Cedes i l’Aina, cadascuna mira per la seva finestreta. Sense por, sense angoixa, sens pànic. Tot s’allunya.
En darrera queden les vacances. L’estiu ha finit!      





           
            

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada