LA VIE EN ROSE

            ARTEMÍS 08 - finalista

           

Anava tan de pressa com podia a pujar les escales del metro per fer l’enllaç amb una altra línia. La trucada urgent que havia rebut a primera hora m’havia posat una angoixa al cor i havia d’arribar el més aviat possible.

Només d’agafar el passadís, llarg, brut, horrible, que va d’una línia a l’altra, em van arribar les notes de la melodia: “La vie en rose”. Un altre sotrac. Només em faltava sentir aquella cançó que feia tants anys que no havia volgut escoltar i que ara em remenava els records com si fos un ganivet que em burxés per dins del meu jo. Quin matí més trasbalsat!

Des yeux qui font baiser les miens,

un rire qui se perd sur sa bouche.

Voilà le portrait, sans retouche,

de l'homme auquel j'appartiens 

Una veu de dona, potent, cantava les paraules amb un francès impecable. I jo també pensava en uns ulls,  aquells ulls color de mel que tant m’havien obsessionat. Em vaig quedar clavada allà on era. Al meu voltant una gentada avançava en les dues direccions.  Dreta, aturada, feia nosa al flux del personal. Una noia sudamericana va xocar amb mi.  Vaig aterrar en el món que tenia a l’entorn. Dones i homes  que caminaven de pressa: llatins; negres alts i prims de llavis gruixuts; orientals de mirada impenetrable; turistes grans, rossos; gent amb maletes; on anava aquella quantitat de persones que sempre traginaven equipatge? Gent del país? Sí, també. I què feia jo immobilitzada com una estàtua?

                                                           Quand il me prend dans ses bras

                                                           Il me parle tout bas

                                                          Je vois la vie en rose… 

Les cames se m’afluixaven. Vaig tornar a caminar per aquell corredor que sempre m’havia semblat sòrdid. Caminava com si anés damunt de cotons, tot era flonjo, tot era inestable. Els records m’assetjaven, uns records que volia tenir enterrats, però era impossible. Estava molt amoïnada,  i anava a l’hospital, perquè la telefonada me l’havia feta un amic comú, per dir-me que el meu antic amor, el que havia sigut la bogeria de la meva vida, era a l’hospital, mal ferit, molt greu, i a mi se m’havia disparat no sé què dins del pit, alguna cosa que feia molt de temps que estava tancada sota set forrellats i ara s’obria pas i em feia mal, tot per culpa d’aquella veu dins la capseta petita del mòbil que m’havia dit:

-  l’Arnau ha tingut un accident, està greu, és a l’hospital, demana, per favor, que el vagis a veure

Què li deu haver passat? Es morirà? Senyor! Tant de temps sense veure’l i ara tota jo tremolo només de pensar que se’n pot anar...

                                                            Il me dit des mots d'amour

                                                           Des mots de tous les jours…

Em venien al cap aquells estius, quan anàvem a Eivissa, l’illa blanca que en diuen, a passar les vacances. Van ser molts anys d’una gran felicitat. Ajaguts damunt de la platja de còdols de Cala d’Hort, sota el sol canicular, el mar amansit als nostres peus i l’illot gegant d’es Vedrà vigilant allà al davant, retallat contra el cel seguit de l’agost. Encara conservo el contacte de les seves mans damunt de la pell. Ho havia deixat tot per ell. Al món només existia l’Arnau. L’Arnau quan sortia el sol, l’Arnau a les llargues nits d’amor, a l’hivern amb la pluja fina, amb la calor atordidora... sempre l’Arnau!

                                                        Des nuits d'amour ne plus en finir

                                                        Un grand bonheur qui prend sa place

                                                        Des ennuis, des chagrins, des phrases

                                                        Heureux, heureux à en mourir

         Caminava d’esma. El passadís era llarg i ple d’aquesta agitació que produeix molta gent circulant tots alhora i amb pressa. Va passar un grup amb guitarres i els caps plens de rastes. Parlaven alt, feien xivarri. Jo avançava entre aquella gernació i alhora anava llegint els anuncis que, de tant en tant,  penjaven de les parets, ho feia gairebé sense consciència: “Beneton” “Camper”... Que llarg que resultava aquell corredor. La música, però,  se m’enduia i no ho  podia impedir: el passat es feia pràcticament tangible.

A Barcelona, ens havíem instal·lat en un petit estudi, però suficient. Era a Gràcia. Un barri de jovent. Ens agradava viure allà. Ell estava acabant la carrera: Telecos. Jo me n’havia anat de casa meva per viure amb ell i, contra el criteri familiar, havia mig deixat els estudis: filologia catalana, i m’havia posat a treballar en una editorial, fent de “negre”, més o menys. Necessitàvem diners. Ens agradava d’anar a sopar pel barri, anar al cinema, fer excursions i sobretot aprofitar les vacances. Ens agradava la música clàssica i la cançó francesa: l’Edit Piaf, sobretot, i entre les seves tonades La vie en rose era la preferida, era “la nostra”, i ara...

            Cada vegada més, els compassos d’acordió, la lletra de la cançó i la veu de dona que la cantava, allà dins del metro, omplien tot el volum d’aquell indret inhòspit sense deixar ni un petit espai lliure. La música es podia tocar i els meus records tornaven i tornaven.

En aquell temps tot ens anava de primera.  Ell va acabar la llicenciatura i volia fer el doctorat. De seguida, però, li van sortir bones ofertes de treball. Jo continuava fent de negre. Ens guanyàvem molt bé la vida entre tots dos. Havíem comprat l’estudi i el del costat, fent un esforç, és clar. L’habitacle finalment era ampli, magnífic.  Hi fèiem reunions amb joves escriptors, polítics, artistes...

Així vam passar uns quants anys de felicitat completa,

                                                           C'est lui pour moi, moi pour lui dans la vie

                                                           Il me l'a dit l'a jure pour la vie

                                                          Et dès que je l'aperçois

                                                          Alors je sens en moi mon coeur qui bat

fins que un dia vaig tenir el mal acudit de presentar-li una amiga de la facultat que havia recuperat feia poc. Era una dona atractiva, morena, de cabellera negra i ulls com fiblons...

 Sense saber ben bé per on anava em vaig trobar davant de l’acordionista i la noia que cantava. I em vaig tornar a aturar, tanta pressa que tenia! Era un punt musical d’aquests que hi ha als passadissos del metro. L’home que tocava l’acordió i la noia pelroja, tota pigada, ho feien bé, estranyament en sabien. No sé per què, ella em va fer pensar altra vegada amb la Renée, l’ex-amiga amb ulls com fiblons, és que també cantava i en sabia molt.

La vida de color rosa... ves quin contrast.

La Renée de seguida se’n va adonar que l’Arnau era excepcional i... un bon partit, de manera que es va dedicar al joc de seducció. Oh! Arnau! Com m’ho vas poder fer? Com te’n vas poder anar amb aquella fresca?

La vida se’m va acabar. Havia perdut el nord, havia perdut el motiu pel qual m’aixecava cada matí, el principi i el final de la meva existència... em volia morir. Ho vaig passar molt malament. Finalment amb en Joan, un xicot de l’editorial, vaig refer la meva vida. Me l’estimo, sí, d’una altra manera, però me l’estimo.  Em va obligar a acabar la carrera, ens vam casar, vam tenir criatures...

Però això tant se val. Ara tenia aquella por al cos, aquell malestar. L’Arnau em volia veure, potser perquè s’estava morint i volia demanar-me perdó? Potser em volia dir que encara m’estimava?

Vaig poder bellugar els peus de davant dels dos músics però per culpa seva no em podia treure la música de La vie en rose del cap, i malgrat el meu estat angoixat no parava de cantar la cançó.

       El corredor s’acabava, ja era al vestíbul, allà la botiga de llaminadures, la que venia bosses de totes mides i maneres, i la tenda dels mocadors amb els seus mil i un colors i textures canviaven la monotonia de tanta paret de rajola marró i crema, de l’avorriment d’un sostre baix i fosc, del terra gris d’aquell cuc que unia les dues estacions.

Volia arribar, corrents a l’hospital. Vaig trobar-me a les escales mecàniques que portaven a l’altra línia, la cançó encara sonava, l’escala baixava plena, era una hora dolenta, l’hora d’entrar a treballar. A baix a l’andana la gent s’estrenyia els uns amb els altres, no quedava espai, el tren arribaria aviat. Senyor que no es morís abans de que jo hi arribés. Em quedaria als últims vagons, encara que anessin més plens perquè queien més a prop de la sortida que menava al Clínic. Mentre m’esperava no podia deixar de pensar en l’Arnau. Com me’l trobaria? Potser amb els anys havia canviat, n’havien passat més de quinze, potser estava desfigurat o potser estava ple de tubs i aparells i seria  impossible de reconèixer? Encara estava amb la Renée? Per què, per què volia que hi anés? Per furgar en el passat? Per dir-me que ho sentia? Per fer-me mal? I jo, què li diria? Que cada dia hi pensava? Que no el perdonaria?

                                                          Quand il me prend dans ses bras

            Tot el cos, amb el record, em cremava.

                                                          Il me parle tout bas

            Sí, encara sentia la seva veu, i no ho volia.

                                                         Je vois la vie en rose…

           A l’andana, em notava com enfebrada i les mans em suaven. La gent s’estrenyia al meu voltant. Tot d’una una parella se’m va col·locar al costat, sense voler em van donar un cop, es van disculpar. Em vaig fixar en ’aquella noia jove, molt a prop meu. Parlava fluixet però la podia sentir:  “No te’n vagis! No em deixis!” Implorava. Ell no la mirava, tenia els ulls perduts enllà, només repetia “S’ha acabat i no en parlem més” i ella: “Si et plau, si et plau!!” les llàgrimes li relliscaven galtes avall. Em feia mal. Revivia la meva pròpia història. Aquelles llàgrimes! Suplicar, suplicar, fer-se petita, arrossegar-se... no podia més! Llavors em vaig sentir marejada, molt marejada, i no ho vaig poder evitar: el poc esmorzar que havia pres va anar a la via i amb ell tots els records de l’Arnau.

Va arribar el metro, el vaig deixar passar. Automàticament vaig fer mitja volta. La cançó encara ressonava dins meu, ara com un comiat. A poc a poc vaig pujar les escales i altra vegada em trobava al passadís llarg i brut. A mig corredor encara hi havia els músics. Ara tocaven una cançó de Georges Brassens. Els vaig deixar una moneda.

Carta a un amic

Estimat SIS EN PUNT,

Fa dies que vull escriure però no he trobat el moment, avui diumenge dia 20, em decideixo. És un matí tranquil, no fa sol, ni vent, ni pluja, ni fred, ni calor. L'estat climatològic em transmet serenor i pau. Asseguda a l'ordinador, miro per la finestra, el veïnat coincideix amb el temps, cap alteració: calma i repòs.

Sé que deus estar enfadat per l'abandonament al qual, sense mala voluntat, t'he sotmès, però et prometo esmenar-me i tornar-te a tenir em compte. Ets un bon amic a qui puc acudir sempre que vulgui, ja que tu no em negues mai el teu espai.

Dit i fet, aquest és el primer escrit de molts que vindran. No t'abandonaré més. Una abraçada ben estreta,

Anna Bovary

Premi Nit de Sant Jordi

Aquest text fa refèrencia als amics que formen el grup literari: Sis En Punt. Cada llibre és una metàfora de cada escriptor: l'Anna , la mestressa acollidora. L'Elisabet la reina de la puntuació. La Marta la poetessa ideal. La Núria la dama de les flors i els viatges. En Rafel el bon Carpanta i en Ramon l'home de les il·lusions. A tots ells va dedicat l'escrit. Us estimo, amics:


 

EL MEU PRESTATGE ESPECIAL

Tinc una petita biblioteca repartida entre dues llibreries. Una al dormitori, on hi ha els llibres antics i d’herència familiar, i de les filles i dels néts quan eren petits. I l’altra, a l’estudi on hi tinc tots els llibres d’ús i de lectures actuals. He de dir que sóc força àcrata pel què fa a la seva disposició; no he tingut mai clar si els llibres han d’estar situats per col·leccions, per temes, o per ordre alfabètic d’autors... Però quan en busco un, posseeixo un sisè sentit que condueix la meva mà al lloc precís i “ja el tinc!”, exclamo amb alegria.

En aquesta llibreria hi ha un prestatge molt especial, únic i estimat. En aquest prestatge només hi ha sis llibres, un conjunt petit i variat que no té res a veure amb la resta de volums. Tots són diferents, cadascun pertany a un gènere i tema determinat, però junts formen un tot. Un tot intel·ligent, aglutinador i democràtic que em són imprescindible per a fer literatura i fins i tot per a viure.

1 - L’hostal de la Glòria – Josep Ma. de Sagarra. Teatre. Ed. Aymà.

És una obra senzilla, en vers, però d’una certa categoria. A banda de la vida de l’hostalera, que ara no ve al cas, el més important és l’espai, l’hostal. Un lloc  de trobada força acollidor. Aquí la gent comparteix xerrades, treball, lectures, emocions i bons berenars. Tot el conjunt fa que els estadants esperin amb il·lusió les cites quinzenals.

2 - Tractat de Puntuació – Joan Solà. Gramàtica. Ed. Columna

És un compendi de saviesa gramatical. No només aclareix tots els dubtes de puntuació: “ep!, que aquí hi va una coma” “No, no, un interrogant, no. S’hi ha de posar una exclamació...” Si no que també situa perfectament la sintaxi, la coherència del text escrit, i l’ordenació de les frases (encara que després els escriptors tinguin llibertat absoluta en el seu ús). És un llibre imprescindible.

3 - Antologia de les mil millors poesies de la llengua catalana – Diversos autors. Poesia. Ed. Glosa

És una obra completa de gran categoria. La tria és perfecte: bona rima, vocabulari ajustat, imatges i metàfores espectaculars. Hi ha una mica de tot, des de poemes d’abrandat esperit patriòtic, fins a molts de temes marins, passant per d’altres de nadalencs, d’amistat, i fins i tot de teòrics respecte la pròpia versificació... I es gaudeix molt en les descripcions especialment acolorides. És molt bo de llegir.

4 – Viatges i Flors – Mercè Rodoreda. Relats breus. Ed. Club Editor

Aquest llibre és una sorpresa contínua, els seus relats són unes experiències fantasioses magnífiques. Pel que fa als viatges, tan real pot ser la descripció d’una cursa per la ciutat, com irreal el d’elevar-se cap al cel com un globus a causa d’una bona faldilla. I què dir de les flors, des de la descripció de la senzillesa d’uns narcisos, fins a la sofisticació d’una magnífica mimosa. La seva lectura és tot un plaer.

5 – El què hem menjat – Josep Pla. Receptari de cuina. Ed. Destino

És un receptari únic. Menjar de la terra, ferm, costumista, a vegades rebuscat. Tot i que té una aparença de senzillesa, no ho és gens, al contrari, la seva cuina és complicada i molt elaborada. Hi ha recomanació de bons vins especialment, a part dels casolans, d’alemanys, i també de bons caves. Una curiositat, no us perdeu l’apartat de la dieta de lluna plena.

6 – El llibre de les il·lusions – Paul Auster. Novel·la.  Ed. Anagrama

És una gran novel·la, el seu protagonista és un escriptor imaginatiu que mai no es repeteix a sí mateix. Pot abordar qualsevol tipus d’història des d’uns morts que es donen la gran vida, a uns lleons que conviuen amb els humans amb tota naturalitat. El llibre combina bé l’astúcia literària amb una gran dosi d’ingenuïtat feliç. Molt recomanable.

           Bé, ja veieu que, per a una amant de la literatura, aquests llibres siguin tan preuats. Tot i que em tinc per dona despresa, aquests llibres no els deixaré mai a ningú, no fos cas que me’ls prenguessin. No m’ho perdonaria mai, a aquestes alçades de la meva vida ja no sabria com viure sense ells. 

Narrativa de viatges

 

VIATGE EN AUTOBÚS

           Son les onze del matí. Fa un dia esplèndid, ni un núvol trenca l’harmonia del blau del cel. El sol brilla i il·lumina la ciutat de tal manera que la llum rebota de casa a casa, d’arbres a cotxes, i d’aquests a la gent. Tot plegat és una simfonia de vermells, grisos, grocs, i verds..., que transmet una alegria de viure que es nota en el deambular tranquil de les persones. Vaig a casa de la meva filla a la plaça Gal·la Placídia. Agafo l’autobús número 32. És un viatge de mitja hora en un mirador privilegiat. El bus va gairebé buit i puc seure on vull, trio un seient al costat d’una finestra de la banda esquerra, així em garanteixo que veuré el mar. M’apassiona el mar, jo com la cançó d’en Serrat: Si nací en el Mediterraneo! Miro per la finestra, com ha canviat el barri! Ara, la merceria de la Nineta, la verduleria del Paco, i el bar de tapes d’en Joan han estat substituïts pel Bazar Oriente, el super dels pakistenesos, i un restaurant de shawarmes... La globalització ha arribat al Guinardó.

           El bus avança tranquil, no hi ha gaire trànsit. Estem a punt d’arribar a la Plaça del Nen de la Rutlla, el començament dels jardins del Parc del Guinardó, el pulmó de la zona. Aquesta parada em duu el record del poeta Joan Brossa que vivia aquí i més d’una vegada havíem compartit seient. Era un sorrut deliciós, que tot i que no ens coneixíem, mai no em va negar la xerrada sobre el temps, la poesia, el teatre... Lamento la seva mort.

           Una parella jove, carregats amb dues bosses del Mercadona, han pujat i seuen davant meu. Repassen el compte del super i comenten l’encariment del menjar. Són gent senzilla en el vestir. Són guapots i respiren afabilitat. Ell és de cara llarga i estreta, té el nas ganxut com un bec que se li acosta als morrets de la boca, els seus ulls són petits i vius. Em fa pensar en un ocell. Ella en canvi, és de cara rodona i plana com de gosseta entremaliada. Ulls grossos i bellugadissos i el cabell ple de rulls de dos colors: mel i castanya. S’enllacen les mans i es fan moixaines. Ep!, els abandono que m’arriba el moment màgic: l’avinguda de la Verge de Montserrat s’enlaire per sobre d’uns jardins que fan com una miranda, des d’aquí veig el mar i l’skyline de la ciutat. M’agrada aquesta vista, llàstima que passa ràpid. A primer terme la Sagrada Família, després la torre Agbar —sé que no agrada, li diuen de tot: supositori, coet, fal·lus... Però a mi m’enamora, especialment a la nit quan llueix els dos tons de blau i vermell—, més enllà els dos gratacels de la Vil·la Olímpica i finalment com diu Espriu: i el blanc de vela dins del mar...

El tiro-liro-lí d’un mòbil em distreu. És el de la noia de l’altre banda. Aquesta mossa porta l’essència del Carib enganxada al cos: pell fina i brillant de color d’oliva; ulls negres com perles del Guadalquivir, i carns fermes i rodones. Duu un legguins de color fúcsia, una samarreta negra de tirants i uns sostenidor de color magrana. Aquestes dues peces són de talles més petites, cosa que fa que els pits li rebotin per tot arreu. Els llueix satisfeta. L’avi del seu costat se la mira expectant i espera amb candeletes que el bus faci una frenada, segur que tindrà premi.

Ja arribem a la Plaça Lesseps, quin espai tan desgraciat! Quina poca traça en el disseny! Molt de ciment, poc verd i poc jardí. I plena d’unes estructures metàl·liques elevades, com uns canelons, que representen el Canal de Sues, hi hauria d’haver aigua, però no en raja. Tot plegat és un gran desencert. Hi ha força moviment de gent: una dona que empeny una cadira de rodes amb una àvia ben bonica; un home gran que passeja tres gossos, la soledat i la crisi han canviat els hàbits de molts barcelonins, la gent necessita companyia i té gossos, i d’altres necessiten diners i els passegen, un nou ofici. Unes noies joves, amb cotxets i criatures, xerren aturades, i unes musulmanes corren per agafar el bus.

           Un cop: “Perdó”, al meu costat s’ha assegut un xicot ben posat, de dins d’una cartera de mà de pell marró treu el mòbil i es posa a parlar:

           —Senyora... com es troba?

           —...

           —No, no, si té febre continuï igual, combini el paracetamol amb l’ibuprofè...

           Aquesta conversa es repeteix diverses vegades, me n’adono que és metge i que passa visita. Li demano pas per baixar, s’aparta, em mira i somriu... I, jo, li torno amb una certa picardia. Tota una experiència!

AI, EL MÓN COM ÉS!

Aquest conte va ser llegit la nit de Sant Jordi dels Sis en Punt

AI, EL MÓN COM ÉS!

ANTI:   Surt d’aquí que em fas nosa!

ENVE: Doncs, si sabessis la gràcia que em fa estar al teu costat... A més tens més bon lloc que jo, és que sempre has de destacar més...

ZITZA:  Apa baralleu-vos una mica que és la sal de la vida... jo si fos de vosaltres, ja m’hauria queixat, ai, i tant!  Ja hauria posat el crit al cel, no en deixaria passar ni una

MENTI:  Ep! Vosaltres, no us queixeu que feu molt de goig, tan bufones totes dues!. Mireu-les I que boniques, quina parella!

BO:     Pareu de dir bestieses que em poseu malalta, i mira, si voleu em canvio amb qui vulgui. Tot abans de sentir com us esgratinyeu, que hauríem d’anar totes a la una.

VANI:  Sou unes beneites!  Tot el dia nyic nyic, nyic nyic... el que cal és fer bona cara i lluir el tipus, la fesomia, el bon color, com faig jo... ensenyar el millor de nosaltres mateixes, mireu-me a mi. Tothom s’hi fixarà. El que importa és l’èxit i tirar endavant. I el que vosaltres feu...  jo m’hi poso bé i ja està.

Tot just entra la primavera i tot canvia: fulles d’un verd tendre als arbres, cel mutant entre núvols espessos i sol resplendent de llum feridora; aquella alegria que de sobte t’inunda el pit  i et fa venir  ganes de desar l’abric i la bufanda per posar-te una jaqueta d’aquelles de lluir, de canviar les sabates d’hivern per unes que no et facin bullir els peus. T’agafa el deliri de comprar maduixes i assaborir-les;  I t’arriba  l’al·lèrgia a tot aquest vol de llavors que se’t fica al nas i et fa   esternudar i esternudar. Però és l’anunci del bon temps.

Una multitud, delitosa de flairar totes aquestes variacions que troben delicioses, passeja amunt i avall de la Rambla de Catalunya. Les terrasses ja estan plenes de gent del país i de turistes, prenen orxata, xerren i deixen passar la tarda que s’allarga tot buscant la seva esplendor en la canícula. Les botiges, a banda i banda del passeig han engalanat els aparadors amb la moda de temporada. Vestits de colors clars, o d’aquests rosats o  assalmonats  o verds llampants; samarretes a quina més vistosa, bruses blanques de cotó; sabates de mil tons, planes o amb talons d’agulla, bosses de conjunt;  sembla que tots aquests colors canten la cançó del bon temps i inciten el vianant: compri, compri, compri.

. 

ANTI:    Vinga, tòtiles, que ja són aquí

ENVE:  Sobretot, enretira que em fas ombra, necessito tenir vista, jo

ZITZA:  Ara vindran i ni us miraran, per quedar bé caldria que canviéssiu totes de lloc, au que quedeu molt malament

MENTI: He vist que venia un altre grup de l’altre costat, mireu, mireu cap allà.

BO:       jo no veig a ningú més... ei! Si us puc ajudar, si us estimeu més canviar... però mantinguem-nos unides!

VANI:   Ai que em mira tothom !  Mare meva, no donaré a l’abast. Pista, pista... Contempleu quin color, quin cos, que bé que quedo

La tarda va passant. L’aire que ve del mar va pentinant tota la Rambla. La llum es fa més suau. Passejar per aquest carrer és agradable, és relaxant, fins i tot té un punt de sensual. Uns amunt, els altres avall. Alguns s’aturen a contemplar les botigues. Aquella mare i aquella filla entren molt decidides a la tenda dels gerseis. Un grup de noies fa parada davant d’un altre aparador, se les veu contentes, i semblen molt resoltes a entrar i potser comprar.

Però no tot és tan bucòlic. De sobte: pataplaf! L’Enve ha caigut, o s’ha tirat,  damunt de la Bo. L’Anti rondina, sempre rondina; li ha tocat el voraviu,  i també rellisca. La pobra Bo treu el nas com pot,  totes les altres li van a sobre . La Zitza està que no hi cap amb tot aquell enrenou i procura que la confusió sigui encara més gran, que bé que s’ho passa!. La Menti s’esforça a explicar el primer que li ve al cap a veure si s’ho creuen i li deixen el camp lliure. Ei! Ei! Que per mi podeu ocupar la meva posició els diu la Bo amb el fil de veu que li queda. “Unió, unió” es repeteix potser més per costum que per convicció. La Vani procura quedar damunt de tot està tan convençuda de ser la més bonica del món, a més,  és la més valorada, això li dóna un plus. l’Enve i la Vani, engrescades pel moment, porten el conflicte a la guerra: cops, patacades, trepitjades... tot per obtenir el millor espai, el més vistós. Voleu alguna cosa? Que pregunta la Bo. Au! Sí, que et moris,  reina, una menys.

Amb això una mà fa córrer el vidre i s’acosta perillosament al grup

¾Dimoni d’expositors! I mira totes per terra. Oh! I aquesta s’ha quedat sense taló i l’altra ha perdut el llacet, i... quin desastre! les hauré de posar a preu de liquidació, aquestes ja no valen res, sort que són números petits...

Les noies que havien entrat a veure l’aparador, miren totes les sabates, parlen i riuen sorollosament.

¾Volíeu mirar algun model? ¾pregunta la mateixa dependenta amb el millor dels seus somriures

¾Cap d’aquestes, són horribles i segur que de mala qualitat...

I continuen rient i garlant com si fossin una munió de pardals.

L’endemà, l’Anti, l’Enve, la Zitza, la Menti, la Bo, i la Vani són en un aparador descobert, lligades i acompanyades de sabatilles, ballarines de l’altra temporada, números solts i models que no es venen,  amb un cartell que diu “Tot a 10 euros”

ANTI:      ximples, tanoques, ruques, més que ruques!! Per culpa vostra,

ENVE:    Ahhh! És cert si fóssim més espavilades, ara, encara seríem a l’aparador principal, mireu, mireu qui hi han posat, això no ho puc resistir, ràbia, ràbia!

ZITZA:    tota la culpa, que ho sé, és de l’Enve, m’ho ha dit l’Anti i a més...

MENTI:   doncs jo sé del cert que a mi em duran al millor aparador de la botiga.

BO:        quin daltabaix! Si poguéssim millorar la situació...  només caldria no tenir aquesta cadena i tornar a començar i...

VANI:     jo encara em faig veure, aquí i a la Xina popular, i totes les altres coses... res de res.

Mentrestant,  els barcelonins, indiferents a tan gran daltabaix,  continuen passejant Rambla de Catalunya amunt, Rambla de Catalunya avall, sota la llum de primavera.

NOTÍCIES

El dia 24 d’abril passat,  els Sis en Punt van celebrar la seva nit literària de Sant Jordi. Després d’un sopar ple d’originalitats i delicatessen, es va procedir a la lectura dels contes finalistes al 6è Premi de narrativa breu “Sis en Punt”.  Els contes van ser amens, interessants, i la gent del sopar s’ho va passar d’allò més bé.

Publicarem en aquest blog algun dels contes presentats.

Esperem que en gaudiu.

Ens retrobem!

Són les sis de la tarda, des de la finestra del meu estudi contemplo el veïnat. El sol juganer rebota contra les parets de les cases i m'il·lumina el meu espai. Una senyera, penjada a l'àtic d'enfront, voleia i m'alegra el cor. Les cases em tornen la mirada, unes tenen els ulls closos, finestres tancades; d'altres em fan l'ullet, una persiana pujada, l'altra baixada. I moltes tenen berrugues, són els aparells d'aires condicionats. No hi veig gent, potser treballen, o miren la televisió, o són a passeig, o fan una becaina... Estic en plan Hichcock, però sense els binocles, ni la cama enguixada...

I ara us preguntareu a què ve aquest escrit? Doncs, perquè des de fa una estona m'he retrobat amb el nostre blog, SIS EN PUNT, i m'han agafat unes ganes boges d'escriure-hi. De retrobar-me amb tots vosaltres, els meus amics, les meves persones... Ara us toca a vosaltres, llegiu-me!

AL·LELUIA!

LA CATIFA PERSA

Aquest conte ha obtingut el segon premi en el XXIII concurs "Tirant lo Blanc" de Mèxic

LA CATIFA PERSA

¾Vigila, vigila, ja portes els peus nets? ¾i mentre deia això, la Rosa s’afanyava a fer passar en Llorenç per la vora de la catifa  sense posar-hi les sabates a sobre¾ et portaré unes sabatilles, eh, rei meu? Es que de cap manera vull que se m’embruti. Ho entens, oi? És una catifa molt cara. Va venir directament de Pèrsia. És seda...

En Llorenç era la primera vegada que pujava a ca la Rosa, encara que feia temps que sortien. Ja no eren de la primera volada, ni ell, ni ella, però semblava que l’amor, encara que els havia caçat una mica grans, els havia ben embolicat en la seva teranyina. Ell, alt i cepat, se sentia com en els seus divuit anys, estrany, desmanyotat; només sabia que estava delerós de veure-la. Quan sortia de la botiga de reparació d’automòbils se n’anava corrents a buscar-la a la floristeria de l’edifici del davant. I quan la Rosa plegava, que si el cinema, que si anar a sopar, que si pujar pels giravolts de la carretera del Tibidabo i besar-se tot contemplant aquell munt de llumetes que dibuixaven una ciutat psicodèlica, just per fer la competència a la ciutat del cel il·luminada pels estels. Sí, si, s’estimaven. S’havien enamorat.  I ella volia estar sempre a punt, per això sovintejava la perruqueria, “sobretot nena que no se’m vegi aquesta carretera descolorida aquí a la clenxa, encerta’m bé el color que no es noti”, s’arreglava més que mai, es comprava bruses cenyides, a fi  que la seva pitrera abundosa quedés ressaltada, sabates de taló que la fessin una mica més alta encara que acabaven fent-li mal... però tot era perquè ell la trobés seductora i meravellosa.

Després de tot aquell temps de preàmbuls havien decidit anar més enllà, establir una relació més estable, sense perdre la independència: veure’s sempre que volguessin però viure cada un a casa seva. És que la Rosa estava segura que la convivència a tota hora i cada dia era la mare de tots els conflictes.  Menjar poc i pair bé, sempre deia, malgrat que també es podia menjar molt i pair bé opinava en Llorenç.

En Llorenç, només d’entrar a casa la Rosa, va quedar encara més seduït. Es veia que aquella dona era molt femenina. Tot estava molt net, els mobles tan lluents, a la paret unes reproduccions d’aquell artista que pintava ballarines, tapets de puntes per aquí i per allà, els rams de flors no hi podien faltar  en un parell de gerros. Però el que més el va meravellar va ser la catifa, tota ella era de colors que anaven del granatós al blanc, passant per tots els tons del rosa mentre els ocres hi traçaven caminets per aquí, per allà; i entre totes aquelles gradacions feien dibuixos repetitius i envitricollats. Si hi passaves la mà era molt suau i també flonja.

De seguida, a en Llorenç, li va venir un desig arravatat i incontrolable: ja es veia amb la Rosa damunt d’aquella meravellosa catifa. S’hi rebolcarien a gust. Segur que seria molt més eròtic que a qualsevol altre lloc. No podia reprimir aquella idea que com un deliri li ocupava la ment. Però ella, a la més petita insinuació, va saltar

¾La catifa, ni tocar-la, rei meu!

¾El que tu manis, rateta.

Però la veritat és que cada vegada que anava a casa la Rosa es sentia atret per aquella catifa i més sabent que era persa, que representava tot allò dels contes de les Mil i una Nits, li ho havia explicat un company seu de la feina. Ell ja es veia fent de Rajà o Soldà, no ho sabia,  amb turbant i una daga, i ella, engalanada de perles i maragdes de mentida, vestida amb vels transparents de molts colors,  i ell els li aniria traient a poc a poc, a poc a poc, com en aquella pel·lícula... ai quin neguit!

¾I com és que tens aquesta catifa tan valuosa?

¾És una història molt llarga, algun dia te l’explicaré, i no te la miris més que la gastaràs...

Els dies passaven i el seu amor cada cop era més apassionat. Una nit d’estiu, al mig de l’agost, en Llorenç va arribar a casa la Rosa carregat amb uns regals. Li havia  comprat tots aquells vels que somiava, per a què ella es vestís d’Odalisca, li feia tanta il·lusió veure-la a través d’aquelles gasses blaves, liles...  Ella tan enamorada hi va consentir. Es va pentinar, es va pintar els ulls que ja els tenia negres i grans,  amb henna, com havia vist fer a aquelles noies marroquines; després es va vestir, i es va col·locar els collarets; ara era una princesa oriental. En el fons li feia bategar el cor, aquella situació. Això que feien eren coses de joves, una criaturada,  ja ho veia, però que, a la seva edat, algú l’estimés i la desitgés d’aquella manera, l’emocionava, li feia venir ganes de plorar.

De manera que es va presentar davant d’en Llorenç amb el vel de lluentons a la cara que només li deixava veure aquells ulls com dos punyals, i tota la vestimenta que la transformava en una quimera. Li van agafar ganes de ballar la dansa del ventre, tal com l’havia apresa allà, al centre cívic. Ell se la mirava embadalit, la seva sultana! I va ser llavors que la catifa els va temptar a tots dos. Era suau i flonja com no ho és cap llit, ni cap prat verd, fresca com un llençol net.

Va ser en aquell moment, mentre es miraven, abans que en Llorenç  li fes caure cap vel, que es va aixecar una mena de ventijol i la catifa persa es va començar a enlairar, de primer uns centímetres, mig metre... suaument va enfilar la galeria oberta per sortir balcó enllà, i, finalment, es va endinsar en la nit.

Una nit fosca, sense lluna. Els estels resplendien malgrat la pol·lució de la ciutat. De tant en tant una lluïssor, com una sageta brillant, travessava el cel. Era un vel que queia. Un de blavós, un de verdós, aquest més groc, l’altre de tons argentats... ara una perla, ara una altra perla.

Marta Malleu