dimarts, 14 de maig de 2013

LA CATIFA PERSA

Aquest conte ha obtingut el segon premi en el XXIII concurs "Tirant lo Blanc" de Mèxic



LA CATIFA PERSA

¾Vigila, vigila, ja portes els peus nets? ¾i mentre deia això, la Rosa s’afanyava a fer passar en Llorenç per la vora de la catifa  sense posar-hi les sabates a sobre¾ et portaré unes sabatilles, eh, rei meu? Es que de cap manera vull que se m’embruti. Ho entens, oi? És una catifa molt cara. Va venir directament de Pèrsia. És seda...
En Llorenç era la primera vegada que pujava a ca la Rosa, encara que feia temps que sortien. Ja no eren de la primera volada, ni ell, ni ella, però semblava que l’amor, encara que els havia caçat una mica grans, els havia ben embolicat en la seva teranyina. Ell, alt i cepat, se sentia com en els seus divuit anys, estrany, desmanyotat; només sabia que estava delerós de veure-la. Quan sortia de la botiga de reparació d’automòbils se n’anava corrents a buscar-la a la floristeria de l’edifici del davant. I quan la Rosa plegava, que si el cinema, que si anar a sopar, que si pujar pels giravolts de la carretera del Tibidabo i besar-se tot contemplant aquell munt de llumetes que dibuixaven una ciutat psicodèlica, just per fer la competència a la ciutat del cel il·luminada pels estels. Sí, si, s’estimaven. S’havien enamorat.  I ella volia estar sempre a punt, per això sovintejava la perruqueria, “sobretot nena que no se’m vegi aquesta carretera descolorida aquí a la clenxa, encerta’m bé el color que no es noti”, s’arreglava més que mai, es comprava bruses cenyides, a fi  que la seva pitrera abundosa quedés ressaltada, sabates de taló que la fessin una mica més alta encara que acabaven fent-li mal... però tot era perquè ell la trobés seductora i meravellosa.
Després de tot aquell temps de preàmbuls havien decidit anar més enllà, establir una relació més estable, sense perdre la independència: veure’s sempre que volguessin però viure cada un a casa seva. És que la Rosa estava segura que la convivència a tota hora i cada dia era la mare de tots els conflictes.  Menjar poc i pair bé, sempre deia, malgrat que també es podia menjar molt i pair bé opinava en Llorenç.
En Llorenç, només d’entrar a casa la Rosa, va quedar encara més seduït. Es veia que aquella dona era molt femenina. Tot estava molt net, els mobles tan lluents, a la paret unes reproduccions d’aquell artista que pintava ballarines, tapets de puntes per aquí i per allà, els rams de flors no hi podien faltar  en un parell de gerros. Però el que més el va meravellar va ser la catifa, tota ella era de colors que anaven del granatós al blanc, passant per tots els tons del rosa mentre els ocres hi traçaven caminets per aquí, per allà; i entre totes aquelles gradacions feien dibuixos repetitius i envitricollats. Si hi passaves la mà era molt suau i també flonja.
De seguida, a en Llorenç, li va venir un desig arravatat i incontrolable: ja es veia amb la Rosa damunt d’aquella meravellosa catifa. S’hi rebolcarien a gust. Segur que seria molt més eròtic que a qualsevol altre lloc. No podia reprimir aquella idea que com un deliri li ocupava la ment. Però ella, a la més petita insinuació, va saltar
¾La catifa, ni tocar-la, rei meu!
¾El que tu manis, rateta.
Però la veritat és que cada vegada que anava a casa la Rosa es sentia atret per aquella catifa i més sabent que era persa, que representava tot allò dels contes de les Mil i una Nits, li ho havia explicat un company seu de la feina. Ell ja es veia fent de Rajà o Soldà, no ho sabia,  amb turbant i una daga, i ella, engalanada de perles i maragdes de mentida, vestida amb vels transparents de molts colors,  i ell els li aniria traient a poc a poc, a poc a poc, com en aquella pel·lícula... ai quin neguit!
¾I com és que tens aquesta catifa tan valuosa?
¾És una història molt llarga, algun dia te l’explicaré, i no te la miris més que la gastaràs...
Els dies passaven i el seu amor cada cop era més apassionat. Una nit d’estiu, al mig de l’agost, en Llorenç va arribar a casa la Rosa carregat amb uns regals. Li havia  comprat tots aquells vels que somiava, per a què ella es vestís d’Odalisca, li feia tanta il·lusió veure-la a través d’aquelles gasses blaves, liles...  Ella tan enamorada hi va consentir. Es va pentinar, es va pintar els ulls que ja els tenia negres i grans,  amb henna, com havia vist fer a aquelles noies marroquines; després es va vestir, i es va col·locar els collarets; ara era una princesa oriental. En el fons li feia bategar el cor, aquella situació. Això que feien eren coses de joves, una criaturada,  ja ho veia, però que, a la seva edat, algú l’estimés i la desitgés d’aquella manera, l’emocionava, li feia venir ganes de plorar.
De manera que es va presentar davant d’en Llorenç amb el vel de lluentons a la cara que només li deixava veure aquells ulls com dos punyals, i tota la vestimenta que la transformava en una quimera. Li van agafar ganes de ballar la dansa del ventre, tal com l’havia apresa allà, al centre cívic. Ell se la mirava embadalit, la seva sultana! I va ser llavors que la catifa els va temptar a tots dos. Era suau i flonja com no ho és cap llit, ni cap prat verd, fresca com un llençol net.
Va ser en aquell moment, mentre es miraven, abans que en Llorenç  li fes caure cap vel, que es va aixecar una mena de ventijol i la catifa persa es va començar a enlairar, de primer uns centímetres, mig metre... suaument va enfilar la galeria oberta per sortir balcó enllà, i, finalment, es va endinsar en la nit.
Una nit fosca, sense lluna. Els estels resplendien malgrat la pol·lució de la ciutat. De tant en tant una lluïssor, com una sageta brillant, travessava el cel. Era un vel que queia. Un de blavós, un de verdós, aquest més groc, l’altre de tons argentats... ara una perla, ara una altra perla.


Marta Malleu

                       

1 comentari:

  1. Senyora Malleu, no m'estranya que a Mèxic s'hagin quedat fascinats! Ai, ens fan falta unes quantes catifes d'aquestes!

    ResponElimina