diumenge, 2 de juny de 2013

AI, EL MÓN COM ÉS!


Aquest conte va ser llegit la nit de Sant Jordi dels Sis en Punt



AI, EL MÓN COM ÉS!

ANTI:   Surt d’aquí que em fas nosa!
ENVE: Doncs, si sabessis la gràcia que em fa estar al teu costat... A més tens més bon lloc que jo, és que sempre has de destacar més...
ZITZA:  Apa baralleu-vos una mica que és la sal de la vida... jo si fos de vosaltres, ja m’hauria queixat, ai, i tant!  Ja hauria posat el crit al cel, no en deixaria passar ni una
MENTI:  Ep! Vosaltres, no us queixeu que feu molt de goig, tan bufones totes dues!. Mireu-les I que boniques, quina parella!
BO:     Pareu de dir bestieses que em poseu malalta, i mira, si voleu em canvio amb qui vulgui. Tot abans de sentir com us esgratinyeu, que hauríem d’anar totes a la una.
VANI:  Sou unes beneites!  Tot el dia nyic nyic, nyic nyic... el que cal és fer bona cara i lluir el tipus, la fesomia, el bon color, com faig jo... ensenyar el millor de nosaltres mateixes, mireu-me a mi. Tothom s’hi fixarà. El que importa és l’èxit i tirar endavant. I el que vosaltres feu...  jo m’hi poso bé i ja està.

Tot just entra la primavera i tot canvia: fulles d’un verd tendre als arbres, cel mutant entre núvols espessos i sol resplendent de llum feridora; aquella alegria que de sobte t’inunda el pit  i et fa venir  ganes de desar l’abric i la bufanda per posar-te una jaqueta d’aquelles de lluir, de canviar les sabates d’hivern per unes que no et facin bullir els peus. T’agafa el deliri de comprar maduixes i assaborir-les;  I t’arriba  l’al·lèrgia a tot aquest vol de llavors que se’t fica al nas i et fa   esternudar i esternudar. Però és l’anunci del bon temps.
Una multitud, delitosa de flairar totes aquestes variacions que troben delicioses, passeja amunt i avall de la Rambla de Catalunya. Les terrasses ja estan plenes de gent del país i de turistes, prenen orxata, xerren i deixen passar la tarda que s’allarga tot buscant la seva esplendor en la canícula. Les botiges, a banda i banda del passeig han engalanat els aparadors amb la moda de temporada. Vestits de colors clars, o d’aquests rosats o  assalmonats  o verds llampants; samarretes a quina més vistosa, bruses blanques de cotó; sabates de mil tons, planes o amb talons d’agulla, bosses de conjunt;  sembla que tots aquests colors canten la cançó del bon temps i inciten el vianant: compri, compri, compri.
. 
ANTI:    Vinga, tòtiles, que ja són aquí
ENVE:  Sobretot, enretira que em fas ombra, necessito tenir vista, jo
ZITZA:  Ara vindran i ni us miraran, per quedar bé caldria que canviéssiu totes de lloc, au que quedeu molt malament
MENTI: He vist que venia un altre grup de l’altre costat, mireu, mireu cap allà.
BO:       jo no veig a ningú més... ei! Si us puc ajudar, si us estimeu més canviar... però mantinguem-nos unides!
VANI:   Ai que em mira tothom !  Mare meva, no donaré a l’abast. Pista, pista... Contempleu quin color, quin cos, que bé que quedo

La tarda va passant. L’aire que ve del mar va pentinant tota la Rambla. La llum es fa més suau. Passejar per aquest carrer és agradable, és relaxant, fins i tot té un punt de sensual. Uns amunt, els altres avall. Alguns s’aturen a contemplar les botigues. Aquella mare i aquella filla entren molt decidides a la tenda dels gerseis. Un grup de noies fa parada davant d’un altre aparador, se les veu contentes, i semblen molt resoltes a entrar i potser comprar.

Però no tot és tan bucòlic. De sobte: pataplaf! L’Enve ha caigut, o s’ha tirat,  damunt de la Bo. L’Anti rondina, sempre rondina; li ha tocat el voraviu,  i també rellisca. La pobra Bo treu el nas com pot,  totes les altres li van a sobre . La Zitza està que no hi cap amb tot aquell enrenou i procura que la confusió sigui encara més gran, que bé que s’ho passa!. La Menti s’esforça a explicar el primer que li ve al cap a veure si s’ho creuen i li deixen el camp lliure. Ei! Ei! Que per mi podeu ocupar la meva posició els diu la Bo amb el fil de veu que li queda. “Unió, unió” es repeteix potser més per costum que per convicció. La Vani procura quedar damunt de tot està tan convençuda de ser la més bonica del món, a més,  és la més valorada, això li dóna un plus. l’Enve i la Vani, engrescades pel moment, porten el conflicte a la guerra: cops, patacades, trepitjades... tot per obtenir el millor espai, el més vistós. Voleu alguna cosa? Que pregunta la Bo. Au! Sí, que et moris,  reina, una menys.

Amb això una mà fa córrer el vidre i s’acosta perillosament al grup
¾Dimoni d’expositors! I mira totes per terra. Oh! I aquesta s’ha quedat sense taló i l’altra ha perdut el llacet, i... quin desastre! les hauré de posar a preu de liquidació, aquestes ja no valen res, sort que són números petits...
Les noies que havien entrat a veure l’aparador, miren totes les sabates, parlen i riuen sorollosament.
¾Volíeu mirar algun model? ¾pregunta la mateixa dependenta amb el millor dels seus somriures
¾Cap d’aquestes, són horribles i segur que de mala qualitat...
I continuen rient i garlant com si fossin una munió de pardals.

L’endemà, l’Anti, l’Enve, la Zitza, la Menti, la Bo, i la Vani són en un aparador descobert, lligades i acompanyades de sabatilles, ballarines de l’altra temporada, números solts i models que no es venen,  amb un cartell que diu “Tot a 10 euros”

ANTI:      ximples, tanoques, ruques, més que ruques!! Per culpa vostra,
ENVE:    Ahhh! És cert si fóssim més espavilades, ara, encara seríem a l’aparador principal, mireu, mireu qui hi han posat, això no ho puc resistir, ràbia, ràbia!
ZITZA:    tota la culpa, que ho sé, és de l’Enve, m’ho ha dit l’Anti i a més...
MENTI:   doncs jo sé del cert que a mi em duran al millor aparador de la botiga.
BO:        quin daltabaix! Si poguéssim millorar la situació...  només caldria no tenir aquesta cadena i tornar a començar i...
VANI:     jo encara em faig veure, aquí i a la Xina popular, i totes les altres coses... res de res.

Mentrestant,  els barcelonins, indiferents a tan gran daltabaix,  continuen passejant Rambla de Catalunya amunt, Rambla de Catalunya avall, sota la llum de primavera.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada