dijous, 6 de juny de 2013

Narrativa de viatges


 
VIATGE EN AUTOBÚS

           Son les onze del matí. Fa un dia esplèndid, ni un núvol trenca l’harmonia del blau del cel. El sol brilla i il·lumina la ciutat de tal manera que la llum rebota de casa a casa, d’arbres a cotxes, i d’aquests a la gent. Tot plegat és una simfonia de vermells, grisos, grocs, i verds..., que transmet una alegria de viure que es nota en el deambular tranquil de les persones. Vaig a casa de la meva filla a la plaça Gal·la Placídia. Agafo l’autobús número 32. És un viatge de mitja hora en un mirador privilegiat. El bus va gairebé buit i puc seure on vull, trio un seient al costat d’una finestra de la banda esquerra, així em garanteixo que veuré el mar. M’apassiona el mar, jo com la cançó d’en Serrat: Si nací en el Mediterraneo! Miro per la finestra, com ha canviat el barri! Ara, la merceria de la Nineta, la verduleria del Paco, i el bar de tapes d’en Joan han estat substituïts pel Bazar Oriente, el super dels pakistenesos, i un restaurant de shawarmes... La globalització ha arribat al Guinardó.
           El bus avança tranquil, no hi ha gaire trànsit. Estem a punt d’arribar a la Plaça del Nen de la Rutlla, el començament dels jardins del Parc del Guinardó, el pulmó de la zona. Aquesta parada em duu el record del poeta Joan Brossa que vivia aquí i més d’una vegada havíem compartit seient. Era un sorrut deliciós, que tot i que no ens coneixíem, mai no em va negar la xerrada sobre el temps, la poesia, el teatre... Lamento la seva mort.
           Una parella jove, carregats amb dues bosses del Mercadona, han pujat i seuen davant meu. Repassen el compte del super i comenten l’encariment del menjar. Són gent senzilla en el vestir. Són guapots i respiren afabilitat. Ell és de cara llarga i estreta, té el nas ganxut com un bec que se li acosta als morrets de la boca, els seus ulls són petits i vius. Em fa pensar en un ocell. Ella en canvi, és de cara rodona i plana com de gosseta entremaliada. Ulls grossos i bellugadissos i el cabell ple de rulls de dos colors: mel i castanya. S’enllacen les mans i es fan moixaines. Ep!, els abandono que m’arriba el moment màgic: l’avinguda de la Verge de Montserrat s’enlaire per sobre d’uns jardins que fan com una miranda, des d’aquí veig el mar i l’skyline de la ciutat. M’agrada aquesta vista, llàstima que passa ràpid. A primer terme la Sagrada Família, després la torre Agbar —sé que no agrada, li diuen de tot: supositori, coet, fal·lus... Però a mi m’enamora, especialment a la nit quan llueix els dos tons de blau i vermell—, més enllà els dos gratacels de la Vil·la Olímpica i finalment com diu Espriu: i el blanc de vela dins del mar...
El tiro-liro-lí d’un mòbil em distreu. És el de la noia de l’altre banda. Aquesta mossa porta l’essència del Carib enganxada al cos: pell fina i brillant de color d’oliva; ulls negres com perles del Guadalquivir, i carns fermes i rodones. Duu un legguins de color fúcsia, una samarreta negra de tirants i uns sostenidor de color magrana. Aquestes dues peces són de talles més petites, cosa que fa que els pits li rebotin per tot arreu. Els llueix satisfeta. L’avi del seu costat se la mira expectant i espera amb candeletes que el bus faci una frenada, segur que tindrà premi.
Ja arribem a la Plaça Lesseps, quin espai tan desgraciat! Quina poca traça en el disseny! Molt de ciment, poc verd i poc jardí. I plena d’unes estructures metàl·liques elevades, com uns canelons, que representen el Canal de Sues, hi hauria d’haver aigua, però no en raja. Tot plegat és un gran desencert. Hi ha força moviment de gent: una dona que empeny una cadira de rodes amb una àvia ben bonica; un home gran que passeja tres gossos, la soledat i la crisi han canviat els hàbits de molts barcelonins, la gent necessita companyia i té gossos, i d’altres necessiten diners i els passegen, un nou ofici. Unes noies joves, amb cotxets i criatures, xerren aturades, i unes musulmanes corren per agafar el bus.
           Un cop: “Perdó”, al meu costat s’ha assegut un xicot ben posat, de dins d’una cartera de mà de pell marró treu el mòbil i es posa a parlar:
           —Senyora... com es troba?
           —...
           —No, no, si té febre continuï igual, combini el paracetamol amb l’ibuprofè...
           Aquesta conversa es repeteix diverses vegades, me n’adono que és metge i que passa visita. Li demano pas per baixar, s’aparta, em mira i somriu... I, jo, li torno amb una certa picardia. Tota una experiència!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada