Aquesta convocatòria, però, tenia tema: LA PRIMERA VEGADA.
Us anirem passant aquests escrits que ens conten una primera vegada i que són tan variats com distints són els components del grup.
De moment en posem un: EL MAR DEL NORD, de Marta Malleu
LA
PRIMERA VEGADA
EL
MAR DEL NORD
Havia viatjat tota la nit i part del
matí. De Barcelona a Paris. De París a Ostende, a la costa Belga, al mar del
Nord. Estava cansada, havien sigut moltes hores de viatge i el tren de casa
nostra fins a la frontera havia estat incòmode. Eren uns anys de tren de carbó
i seients de fusta. Després el tren francès que corria però no arribava mai. No
havia pogut dormir. I, finalment, quan vaig arribar a l’estació d’Austerlitz
vaig haver de canviar a la del Nord, carretejant maletes, per agafar el tren
que anava cap a Bèlgica, per la costa. Però tenia tanta il·lusió per arribar,
per torbar els meus amics que m’havien convidat, per conèixer així el seu país,
per col·leccionar una nova imatge de mar, d’un mar que no havia vist mai i
volia veure, que tant em feia estar cansada.
Els meus amics passaven el mes d’agost a
Colera i jo també. Feia anys que les famílies es coneixien i aquell any em van
convidar a passar el mes de juliol amb ells a Newportbains, un petit poble de
la costa belga, prop d’Ostende. Vine al juliol que hi fa bon temps, em van dir,
després tornarem tots cap a Colera. La idea em va semblar brillant. Jo no havia
sortit tota sola del país, el més lluny que havia anat era a Perpinyà amb els
pares i amb l’escola, com a viatge de final de batxillerat, fins a Paris. L’aventura d’anar tan lluny i
pel meu compte em semblava estimulant.
Vaig arribar a l’estació d’Ostende i de
seguida en baixar del tren ja vaig veure en René i la Louise que aixecaven els
braços i venien corrents. Feien cara de contents i jo també. Ens vam abraçar
mentre parlàvem tots a l’hora, jo explicant el viatge, ells dient tot el que
faríem durant aquell mes d’estiu. El meu francès era bo i ells mig parlaven
castellà i català de l’Empordà, en una barreja francament divertida. No teníem
problema d’entesa.
En René duia el cotxe dels seus pares un
Citroën DS, que en aquell temps marcava una fita en el disseny d’automòbils,
amb una línia futurista, amb canvi automàtic i una sèrie d’avenços que a casa
nostra, que encara no havíem sortit completament de les fosques profunditats de
la postguerra, eren impensables. Vam
posar les maletes al seu lloc i vam pujar.
La primera cosa que em va sorprendre va
ser el color del paisatge o podríem dir-ne el no color. Em va semblar que tot
era gris, gris blavós, gris verdós, gris... el sol no tenia la força que té a
casa nostra. I el vent, però això per la part empordanesa no és cap novetat, la
diferència era que en aquelles terres el vent era constant, no arruixat. Fa
molt bon dia, em deia la Louise que duia mocador al cap i ulleres de sol amb
una muntura que s’aixecava de les puntes, una mica sofisticades, un dia d’estiu
éblouissant, esplèndid ! jo vaig mirar
cap el cel buscant una lluminositat que no vaig trobar.
El cotxe ja corria per una carretera ben
pavimentada. A l’esquerra prats i prats o m’ho semblava, a la dreta dunes i
dunes, tot d’un color gris beig que es confonia amb el gris beig del cel. La
Louise continuava parlant: ja veuràs un dia anirem a Brugges, t’agradarà
moltíssim, és una ciutat plena de canals i s’hi fan unes puntes al coixí que
són una meravella, també en un poblet de la vora anirem a menjar pernil fumat i
un pa de pagès boníssim. I en René afegia: i saps què? Anirem a pescar al pont
que travessa el canal de Newport amb aquelles xarxes quadrades que s’apugen amb
una corriola, ja veuràs com pescarem, i també anirem amb chair à voile, no saps
com és de divertit córrer per la platja quan baixa la marea amb un carro
d’aquests proveïts amb vela, amb la ventada que hi fa... és magnífic!
De sobte en René va dir: però, no me’n
diu res del mar? Va parar el cotxe i varem baixar. Aquí tens el mar del Nord, ple de iode, de
peixos, saludable, brau... I jo que no veia el mar enlloc. Però, on és? Vaig
preguntar mirant a tort i a dret. Allà! Al davant, deia en René, tant que
t’agrada el mar i no l’has vist encara? Vaig seguir la direcció del seu dit. Hi
havia dunes i dunes, totes beig, les primeres de sorra, les de més lluny
d’aigua, també beig, fins a l’horitzó. Allò era el MAR? Allò no era el mar. El
meu mar era blau, era verd, transparent, ple de llum i de sol, seductor,
extremadament atractiu. Quina decepció, aquella primera vegada que vaig veure
el mar del Nord. Vaig pensar: no m’agradarà. Després el vaig acceptar amb la
seva monocromia, amb les seves marees, amb les fortes corrents que arrosseguen
les ones, amb les crevettes que s’hi cullen a mils, amb els cavalls que de
matinada arrosseguen una xarxa, platja amunt, platja avall, a fi
d’empresonar-les, amb totes les seves diferències el mar del Nord m’oferia un
nou paisatge, unes noves sensacions que no volia menysprear.