dilluns, 14 de juliol de 2014

SANT JORDI 2014

Aquest any, com altres anys. els Sis en Punt han celebrat la seva nit literària per Sant Jordi. Una vetllada completa: lectura dels texts, sopar, brindis, tot. 




Aquesta convocatòria, però, tenia tema: LA PRIMERA VEGADA.
Us anirem passant aquests escrits que ens conten una primera vegada i que són tan variats com distints són els components del grup.

De moment en posem un: EL MAR DEL NORD, de Marta Malleu


LA PRIMERA VEGADA


EL MAR DEL NORD


Havia viatjat tota la nit i part del matí. De Barcelona a Paris. De París a Ostende, a la costa Belga, al mar del Nord. Estava cansada, havien sigut moltes hores de viatge i el tren de casa nostra fins a la frontera havia estat incòmode. Eren uns anys de tren de carbó i seients de fusta. Després el tren francès que corria però no arribava mai. No havia pogut dormir. I, finalment, quan vaig arribar a l’estació d’Austerlitz vaig haver de canviar a la del Nord, carretejant maletes, per agafar el tren que anava cap a Bèlgica, per la costa. Però tenia tanta il·lusió per arribar, per torbar els meus amics que m’havien convidat, per conèixer així el seu país, per col·leccionar una nova imatge de mar, d’un mar que no havia vist mai i volia veure, que tant em feia estar cansada.
Els meus amics passaven el mes d’agost a Colera i jo també. Feia anys que les famílies es coneixien i aquell any em van convidar a passar el mes de juliol amb ells a Newportbains, un petit poble de la costa belga, prop d’Ostende. Vine al juliol que hi fa bon temps, em van dir, després tornarem tots cap a Colera. La idea em va semblar brillant. Jo no havia sortit tota sola del país, el més lluny que havia anat era a Perpinyà amb els pares i amb l’escola, com a viatge de final de batxillerat,  fins a Paris. L’aventura d’anar tan lluny i pel meu compte em semblava estimulant.
Vaig arribar a l’estació d’Ostende i de seguida en baixar del tren ja vaig veure en René i la Louise que aixecaven els braços i venien corrents. Feien cara de contents i jo també. Ens vam abraçar mentre parlàvem tots a l’hora, jo explicant el viatge, ells dient tot el que faríem durant aquell mes d’estiu. El meu francès era bo i ells mig parlaven castellà i català de l’Empordà, en una barreja francament divertida. No teníem problema d’entesa.
En René duia el cotxe dels seus pares un Citroën DS, que en aquell temps marcava una fita en el disseny d’automòbils, amb una línia futurista, amb canvi automàtic i una sèrie d’avenços que a casa nostra, que encara no havíem sortit completament de les fosques profunditats de la postguerra,  eren impensables. Vam posar les maletes al seu lloc i vam pujar.
La primera cosa que em va sorprendre va ser el color del paisatge o podríem dir-ne el no color. Em va semblar que tot era gris, gris blavós, gris verdós, gris... el sol no tenia la força que té a casa nostra. I el vent, però això per la part empordanesa no és cap novetat, la diferència era que en aquelles terres el vent era constant, no arruixat. Fa molt bon dia, em deia la Louise que duia mocador al cap i ulleres de sol amb una muntura que s’aixecava de les puntes, una mica sofisticades, un dia d’estiu éblouissant, esplèndid !  jo vaig mirar cap el cel buscant una lluminositat que no vaig trobar.
El cotxe ja corria per una carretera ben pavimentada. A l’esquerra prats i prats o m’ho semblava, a la dreta dunes i dunes, tot d’un color gris beig que es confonia amb el gris beig del cel. La Louise continuava parlant: ja veuràs un dia anirem a Brugges, t’agradarà moltíssim, és una ciutat plena de canals i s’hi fan unes puntes al coixí que són una meravella, també en un poblet de la vora anirem a menjar pernil fumat i un pa de pagès boníssim. I en René afegia: i saps què? Anirem a pescar al pont que travessa el canal de Newport amb aquelles xarxes quadrades que s’apugen amb una corriola, ja veuràs com pescarem, i també anirem amb chair à voile, no saps com és de divertit córrer per la platja quan baixa la marea amb un carro d’aquests proveïts amb vela, amb la ventada que hi fa... és magnífic!
De sobte en René va dir: però, no me’n diu res del mar? Va parar el cotxe i varem baixar.  Aquí tens el mar del Nord, ple de iode, de peixos, saludable, brau... I jo que no veia el mar enlloc. Però, on és? Vaig preguntar mirant a tort i a dret. Allà! Al davant, deia en René, tant que t’agrada el mar i no l’has vist encara? Vaig seguir la direcció del seu dit. Hi havia dunes i dunes, totes beig, les primeres de sorra, les de més lluny d’aigua, també beig, fins a l’horitzó. Allò era el MAR? Allò no era el mar. El meu mar era blau, era verd, transparent, ple de llum i de sol, seductor, extremadament atractiu. Quina decepció, aquella primera vegada que vaig veure el mar del Nord. Vaig pensar: no m’agradarà. Després el vaig acceptar amb la seva monocromia, amb les seves marees, amb les fortes corrents que arrosseguen les ones, amb les crevettes que s’hi cullen a mils, amb els cavalls que de matinada arrosseguen una xarxa, platja amunt, platja avall, a fi d’empresonar-les, amb totes les seves diferències el mar del Nord m’oferia un nou paisatge, unes noves sensacions que no volia menysprear.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada