L'Anna explicant l'argument del seu conte |
divendres, 2 de desembre del 2016
L'HERÈNCIA
Premi Guida Alzina d'Alella
L’HERÈNCIA
Vaig aparcar el cotxe a la zona blava del
carrer Provença tocant al Passeig de Gràcia. Vaig pagar el tiquet. I abans de
marxar vaig obrir el maleter i vaig donar una mirada a la mare. Estava bé.
L’urna amb les seves cendres no s’havia mogut de dins de la caixa de cartró que
la protegia. El ram de nards, la seva flor preferida, omplia d’aroma melós
l’espai. Vaig tancar el cotxe i em vaig dirigir cap a cal notari.
Els
meus germans ja hi eren, i a les seves mirades vaig veure la recriminació que
em feien: “nena, arribes tard”. Sí, efectivament, cinc minuts tard, però a la
meva família no hi ha perdó per a res, es té la idea que són la perfecció. Sóc
la petita de sis germans, i amb gran diferència d’edat, vaig néixer quan ja
ningú no m’esperava. Entre el Jaume, el noi gran, i jo hi ha vint anys de
diferència, entremig hi ha la Mercè, el bessons en Joan i
en Lluís, i la Carme. Ells
cinc formen una pinya ja que els separen pocs anys. Són els grans.
El
meu naixement més que una alegria va ser un destorb, ni la mare em va acollir
amb la tendresa que pertocava, i tots plegats m’ho han fet sentir sempre. El
meu psiquiatre, el doctor Castillo, m’aconsella que haig de plantar cara, que
haig de reivindicar els meus drets, que no puc mantenir l’ aïllament en qual
m’he reclòs des de petita. No he estat mai la princesa, al contrari sóc la
pedra a la sabata.
—Ja
hi sou tots? Passeu —ens va dir el notari, mentre obria la porta de la sala de
reunions.
Vam
seure al voltant de la taula ovalada enfront d’ell i del seu secretari. El
notari amb veu neutre i professional va anar llegint el testament de la mare.
Les seves últimes voluntats. A tots nosaltres, els sis fills, ens deixava tots
els seu béns a parts iguals: el laboratori de perfums, que ja el regentaven els
bessons, l’apartament de Castelldefels, el pis del carrer d’Anglí, els valors,
les joies, les obres d’art i els diners. Ens ho deixava tot menys Can Pareres,
la casa pairal de la seva família, els Munner, que anava a parar a mans de
l’Olívia Santos-Galarza, la dona que l’havia cuidada fins a la seva mort.
L’estupor
vestit de silenci va planar per sobre de la sala. No ens ho podíem creure! Era
impossible que la nostra mare, deixés el seu únic patrimoni —la resta de béns
havien estat adquirits en matrimoni—, a una estranya. El primer a reaccionar va
ser en Jaume deixant anar un seguit d’imprecacions, blasfèmies, i renecs contra
les dues dones. Els bessons s’hi van afegir, i la Mercè, menys impetuosa,
sempre lúcida i pragmàtica, va demanar:
—Què
es pot fer? Es pot impugnar aquest testament?
—De
fet el testament és legal, la senyora Munner tenia les facultats mentals
intactes. Sabia perfectament què volia i com. Ara, es pot mirar de negociar amb
la família Santos-Galarza, a veure què se’n treu.
No
se’n trauria res, jo ho sabia bé. Així com també sabia perquè la mare havia
actuat d’aquella manera. L’Olívia i el seu marit el César havien tingut cura
d’ella i de la masia des de feia més de deu anys, des que es va quedar vídua i
es va retirar a viure a Can Pareres. Els meus germans, en tot aquest temps, van
dimitir de la seva funció de fills, només pujaven al Montseny per Nadal i uns
dies al mes d’agost. L’única que s’hi acostava regularment, cada quinze dies,
era jo. Una, perquè no tenia cor de deixar-la sola, malgrat el menyspreu en què
la mare em tenia per ser l’antítesi dels altres fills, una quarantina soltera,
sense títol universitari i només funcionaria de Parcs i Jardins de l’Ajuntament
de Barcelona. I dues perquè l’afecte que els Santos em proporcionaven redimia
la desafecció familiar. Per a ells, jo era la
niña; per a mi, ells, un amor.
Increïble, impossible, no pot
ser... I un reguitzell més d’expressions va ser el dominant quan vam sortir del
despatx del notari. Fent rotllana, a peu de carrer, al mig del Passeig de
Gràcia, cadascú es va esplaiar a la seva manera. Estàvem desconcertats,
sorpresos, dolguts, i ens sentíem estafats. Perdre Can Pareres era l’últim que
ens podíem imaginar.
Can
Pareres és una gran masia envoltada de jardí i bosc. Amb l’era convertida en
frontó i la bassa en una magnífica piscina. Al darrere de la casa hi ha un hort
que el César cuida i que ens proporciona, durant tot l’any, patates, cebes,
enciams, mongetes, tomàquets... És el meu petit paradís ja que quan hi vaig
l’home m’ensenya totes les tècniques de l’horta. Interiorment la casa consta de
la planta d’entrada: vestíbul, saló, menjador, cuina i bany. Dos pisos amb
habitacions i banys i unes golfes. La casa està ben vestida, amb un cert aire
d’antiquari: mobles nobles, quadres, làmpades de metall, catifes, cortines...
Però tot una mica vell i desfonat, ja que costa molts diners mantenir tanta
envergadura. I amagada entre els racons d’aquesta llar hi ha la nostra infància
i joventut. Una arcàdia que acabàvem de perdre.
—Nois,
no sé vosaltres, però jo tinc una gana que em moro. Anem a dinar i
continuem la xerrada —va exposar en Lluís.
—Ha
de ser un lloc tranquil. Tal com estem ens convé un reservat —va intervenir mig
plorosa la Carme.
—Ei,
escolteu, tinc la mare... —vaig iniciar amb veu feble.
—Carola,
calla! —va interrompre’m, amb certa mala llet, en Joan
—Es
que havíem dit...
—Calla!
Ningú
no m’escoltava. No em feien cas. I de cop i volta la veu del meu psiquiatra em
va bufar l’orella: “Carola, imposa’t. Parla” . No. Amb un cop de mà la vaig
espargir. No, no era el moment d’anar al Montseny a enterrar les cendres tal
com havíem quedat, a sota de la glicina, que tan estimava, i on ja hi havia soterrat el pare. Res d’això no era possible.
Una vegada més vaig callar i em vaig empassar la rèplica.
La discussió pel dinar va
continuar, cap lloc no era adequat per acollir sis persones amb la moral tan
alterada. Finalment em vaig atrevir a proposar de fer un dinar a casa meva, tot
i que l’oferta d’una vegetariana abstèmia no era gaire atractiva per un grup
carnívor i alcohòlic. Però les circumstàncies manaven, i el meu “loft”, bé, uns
baixos arreglats amb un gran pati, permetia
la solitud i discreció que necessitàvem. Sense gaire entusiasme tots vam
fer cap al Puxet. La mare va restar sola a dins del maleter.
El dinar va transcórrer com
tocava. Discussions, crits, renecs... I a sobre en Jaume esbufegant per la
manca de vi i dels ingredients per a fer-se un bon gintònic. Es va parlar de
negociar amb els Santos-Galarza un preu raonable per a recuperar la finca i que
es quedessin com fins ara de masovers. D’amenaçar-los amb una denúncia per
haver abusat d’un dona vella i malalta. D’impugnar el testament al·legant una incapacitació...
En aquell menjador es va dir de tot, però ningú no va tenir el coratge de
reconèixer la devoció dels Santos per a tots nosaltres, ni la nostra desídia
respecte Can Pareres. La paga era justa.
De la resta de l’herència poca
cosa hi havia a dir. Diners, béns, i valors repartits. El que quedava era què
es feia amb l’apartament de Castelldefels i amb el pis d’Anglí.
—Castelldefels es ven, i Anglí es
lloga!
I es va iniciar una altra
discussió. Amb Castelldefels tothom hi estava d’acord. Anglí era tota una altra
cosa. Era la vivenda familiar. Llogar-lo, com? A qui?
—Som sis propietaris i ens fotrem
amb un merder... —va opinar en Lluís.
—Carola, per què no te’l quedes
tu? —va inquirir la Mercè—
ets sola, lliure, podríem arribar a una bona entesa econòmica i així
mantindríem alguna cosa de casa.
Tenia
tots els números, una desena d’ulls em van foradar.
—No,
no... Per favor. Jo estic molt bé aquí —vaig murmurar mirant de controlar la
veu, la volia ferma i no tremolosa— a més aquí, al pati, tinc el meu hort. A
Anglí no podria ser, no hi ha sortida.
—A
sí, faltaria més, l’hort! Unes quantes taules amb quatre verdures i flors! Apa,
nena, no siguis flasca!
—Joan!
Sigues respectuós... —va respondre la
Carme.
La
polèmica va continuar, que si el Puxet era petit i humit, que si el pis d’Anglí
tenia cent vint metres ben equipats on podria viure com una reina, que ja que
estàvem a punt de perdre Can Pareres, almenys poder tenir un lligam amb el
passat... Tot jugava en contra meu. I de cop em va aparèixer la imatge del
doctor Castillo renyant-me: “Carola, fes-te valer! Sigues ferma!” I a mitja veu
vaig respondre:
—No...
No em canviaré. L’hort...
L’hort és la meva vida!
Havien
passat les hores. Estàvem fatigats. S’havia de posar punt final a tanta
discussió i deixar els acords per a una altra trobada. Abans de marxar em vaig
carregar de valor i vaig dir:
—I
les cendres... Què fem?
Les
cendres? Res. En Jaume directe i contundent va sentenciar:
—Fes-ne
el que vulguis. Són ben teves. Per a mi aquest matí ja les he enterrades.
Tots
van partir i em vaig quedar sola. Objectivament i irremediablement sola. Sola
de veritat davant d’una urna, que va anar desada a dins d’un armari de
l’estudi, i d’un ram de nards, que va anar a parar a les escombraries. Amb
desconsol vaig acceptar l’herència que m’havien adjudicat. La veu d’en Castillo
va ressonar: Tonta!
Els
dies i els mesos van passar amb mil trifulgues: telefonades, mails, reunions,
consultes a advocats... Ningú no es va acostar a Can Pareres, només jo. L’Olívia
i el César estaven contents però tan desconcertats com nosaltres, ells mai no
havien esperat aquest regal. Ara, tampoc hi volien renunciar, era la garantia
de poder portar la mare i els fills que tenien a Cochabamba i poder fer la
reagrupació familiar. Beneïen la mare: “La
señora siempre quiso reunirnos”. I a mi em van jurar i perjurar que la casa
sempre seria nostra.
Mentre
durava aquest tràfec l’urna daurada continuava al seu lloc. No m’havia atrevit
a tocar-la.
—Carola,
has de prendre una decisió —em va dir en Castillo amb cara seriosa i veu
contundent— aprofita l’ocasió que et brinden els teus germans. Per primera
vegada es refien de tu. Fes-ho!
Sí,
bona refiada, fora puces. L’insomni em va fer companyia durant moltes nits:
Glicina? Mar? Muntanya? Jardí de les olors de Montjuïc? I els meus germans
silenci, l’únic que els interessava era posar punt final a l’herència,
deixar-la enllestida d’una vegada, pagar el que tocava i fer el repartiment
legítim.
Avui
a cal notari hem tancat una etapa de la nostra vida. Tot s’ha fet com calia.
Només queda pendent el pis d’Anglí, ningú no el vol, però ningú no el rebutja,
de moment és comunitari. En Jaume s’autoanomenat gestor. Tots hi estem d’acord.
En sortir he dit sense opció de rèplica:
—Nois,
us tinc el dinar preparat. I ah! Jaume, tinc vi, ginebra i tòniques!
No
s’han atrevit a negar-s’hi. Sé que no els venia de gust, però ho han acceptat.
Tenen mala consciència.
Som a
taula. Hi ha unes plates d’amanides del meu hort urbà: enciams, cogombres,
pebrots, tomàquets, raves, ceba... Unes mongetes tendres al wock i un
assortiment de formatges, patés i embotits. Pa amb tomàquet i vi negre dels
Costers del Segre. Em sento bé.
—Òndia,
Carola, l’hortet dóna molt de sí!
Estem
distesos. Xerrem. Mengem i bevem a gust.
—Carola
—se m’adreça la Carme
amb una certa inseguretat i unes llàgrimes tentinejant als ulls — No, no et
vull parlar del pis d’Anglí. El tema és molt més delicat... Què has fet amb la
mare? M’he penedit tant de com hem actuat...
Deu
ulls em miren. Cinc
forquilles queden suspeses a l’aire. Cinc boques s’entreobren indecises.
—Oh,
estimats! —dic tímidament segura— la meitat de les cendres són a sota la
glicina. L’Olívia i el César m’hi van ajudar. I l’altra meitat ens les estem
menjant, són el millor adob que he trobat.
El
menjador s’ha tornat gris plom i les veus s’han diluït en un silenci dens. Espero
el cataclisme mentre em regalo un gran aplaudiment!
divendres, 25 de novembre del 2016
VICTOR MORA 2016
CONTE FINALISTA AL XVIII PREMI “VICTOR MORA” DE NARRATIVA BREU - editat
OMBRES
A LA MURALLA
Muralles
de l’Acròpolis romana
coberta
d’estructures medievals
…
Tot
és lligat per tons de meravella
-uns
tons com de gravat o estampa vella-
que
ells sols, donen prestigi a la ciutat
Plaça de Berenguer
el Gran
Salvador
Cutxet i Moreu
|
Camino arrapada al mur de la
ciutat romana. És aspre. No puc córrer. Les cames no em porten. Aquestes
pedres! Aquestes pedres! Han vist passar tants anys! S’aixeca aire i el meu
vestit de gasa, llarg, color turquesa, voleia. Oh, la muralla! Com t’estimo,
ara m’has de salvar. Pedres, pedres, amagueu-me. Però la lluna, la llum de la
lluna s’estavella damunt dels plecs de la faldilla, els busca, els fa lluir;
delatarà, així, la meva presència encara que m’amagui a l’ombra més profunda dels contraforts.
Tinc por. La nit palpita al meu voltant.
Ramon Berenguer, tot de bronze i damunt del seu cavall, em dona l’esquena. Cal
que avanci muralla enllà. Què hi faig, jo, en aquesta nit càlida, màgica,
vestida com una princesa i fugint? De sobte m’ha fet molt mal l’espatlla.
Instintivament m’hi he posat la mà, un
regalim llefiscós esquena avall, és sang. Així encara m’ha tocat, maleït! Però
fins en aquest moment cap dolor no m’ho ha anunciat. El meu vestit lluminós
quedarà tacat. Tot ha estat tan ràpid! Ara noto la coïssor i el braç adolorit.
Sé que ell encara em deu seguir, que em segueix sempre.
Aquesta festa al carrer de la
Palla, a l’estudi de pintura d’en Ferran, prometia molt. Potser no hi havia
d’haver anat, però és que em feia tanta il·lusió. Havíem quedat, noies i
xicots, tots de gala. Per Sant Joan cal festa grossa. I allò era una festa
retro, com dels anys cinquanta i pico, vestits cenyits de cos amb faldilles
molt amples fins al turmell, ells amb corbata de llacet... Quines coses! No
porto ni un mocador per eixugar-me la sang que continua regalimant. Camino a
poc a poc, buscant la foscor. Tan bé que estàvem tots allà, al terradet de
l’estudi. Què puc fer? He sortit disparada de la festa. I he corregut sense
parar amb les sabates que m’han començat a fer mal. I quan he arribat aquí,
m’ha vingut un atac de pànic i no em veig amb cor de travessar la Via Laietana,
potser allà hi haurà algun taxi... A aquestes hores... Ai! Tot em fa mal i tinc
tantes ganes de plorar.
Quan l’Enric ha entrat al
terrat, com ho ha fet? Com ha trobat el lloc? Ja ho veig, jo l’hi he portat. Em
va al darrere sense parar. Em segueix a tot arreu. A les nits el somnio, el veig a cada
cantonada. Perquè quan surto de casa, a l’hora que sigui, ell és allà, damunt de la seva moto i jo
corro en una altra direcció; i a les nits miro avall des del balcó de casa
meva, al carrer del Carme, i també hi és, fent guàrdia, ell i moto. Ara mateix
diria que s’amaga darrere d’algun arbust, és una ombra horrible que apareixerà
d’un moment a l’altre i em saltarà al coll. Ho sé, ho sé! Les cames se
m’afluixen, el muscle em crema. Deu
haver travessat l’estudi de pintura abans de posar els peus al mig de la
ballaruga. Dins el taller deu haver vist el retrat a l’oli que m’ha fet en
Ferran. Era al mig de la sala perquè tothom el veiés bé. Hi he anat a posar
molts dies i avui l’ha volgut mostrar a tothom. “Estàs guapíssima” em
deien, “quin pintoràs que estàs fet”. Els
companys li alabaven la pintura. Jo estava cofoia. En Ferran entre totes les
noies del grup es va fixar en mi. I a mi en Ferran m’agrada molt. Em fonc quan
em mira. Cada pinzellada damunt la tela hauria volgut que fos una carícia
pintada damunt del meu cos. M’ha fet la pintura i molts dibuixos. Me n’ha
regalat un amb una dedicatòria: “al mar dels teus ulls”. Quan hi penso
m’esgarrifo. No sé si l’esgarrifança em ve d’aquesta petita frase o de les
últimes imatges que m’han quedat fixades a
la retina. Sembla que ja no em surt tanta sang, deu haver sigut molt
poca cosa amb la punta del ganivet. Quan l’Enric ha entrat jo estava ballant
amb en Ferran, una d’aquelles músiques lentes del temps dels nostres pares,
“Love me tender”, era de l’Elvis, el del rock, amb una veu com la seda. Estava
tan bé entre els seus braços, ben arrapada al seu cos, que per res del món
hauria volgut que l’instant s’acabés. De cua d’ull he vist l’Enric entremig de
tota la gent, m’he estremit. En Ferran m’ha dit “què passa?” no he tingut temps
de respondre. L’Enric ha cridat el meu nom, amb una veu ferotge, i s’ha
abalançat sobre nosaltres. He vist, molt a prop meu, la lluïssor del ganivet que duia a la mà i he
arrancat a córrer, córrer sense mirar enrere. No sé què ha passat. I si ha
matat en Ferran? Oh! No, no!! Si us plau, que no li hagi fet mal!, si us plau!
Tenia tanta por que he corregut fins a aquí a les muralles i m’he amagat. No em
veig amb cor de sortir-ne. Ara començo a tenir fred, malgrat la nit que és
calenta. Des de l’espatlla fins a la punta dels dits, tot em fa mal, les
sabates també. M’he ajupit en un raconet i ploro. Les llàgrimes no em deixen
veure res, tot se m’apareix borrós i encara tinc més ànsia. M’afiguro l’Enric
talment com si el tingués al davant, li veig els cabells de punta i l’arracada
a l’orella. És a totes les ombres que circulen prop del meu amagatall. Allà al
barri, des de nens que érem amics, les mares també, jugàvem junts, anàvem a
l’escola junts. Ell es va convertir en un jove alt i atractiu, seductor, que
corria pel carrer tot el dia, va deixar les classes, tampoc no treballava, es
va comprar una moto, i, a mi, em volia com si fos un estri més de la seva
Suzuki. “Vine cap aquí, calla, fes això, fes allò, no miris aquest, no parlis
amb l’altre, queda’t amb mi...” Tanmateix jo me’n vaig anar a estudiar a la
Massana, volia ser dissenyadora gràfica. I l’Enric no m’interessa, no el vull
veure, em fa mal, em fa por, por... Però ell em persegueix nit i dia, nit i
dia. Jo no puc viure, sempre atemorida amb les seves amenaces, sempre amb
angoixa. En canvi a l’Escola d’Art sóc molt feliç, a més hi he trobat en
Ferran... Oh! Ferran, estàs bé?. Arraulida, m’embolico amb el vestit, amb el
que puc, però tinc l’esquena gelada i el braç em turmenta. Si no tingués les
cames segades aniria fins a la Via Laietana, però no puc. L’Enric em trobarà
aquí i tot li serà molt fàcil. Un cop de ganivet o unes mans que m’estrenyeran el coll, fort,
fort, i ja no podré respirar. No puc respirar, no puc! Hi ha un gran blanc tot
al meu voltant, em rendeixo, tot blanc, tot és un buit, tot...
La mort és tan fàcil? No sé on
sóc. Sóc? Tinc un núvol als ulls. I les orelles zum, zum. M’he volgut bellugar
però una fletxa clavada a l’espatlla no em deixa moure, o potser sóc al cel i
és una ala tota nova que em travessa i
em produeix dolor. Així, aquí dalt, es continua patint? No hi ha cap
diferència? M’adono que tot, al voltant meu continua amb aquell blanc inefable.
Encara que, si és el cel, és reduït. Em sembla que veig quatre parets i un
sostre. Jo diria que no és el cel. Tot és confús, tot ple de boira. Volo. No sé
què em passa. Encara tinc por. En aquest moment, que estrany, m’adono que allà
al fons hi ha una porta. Una porta enmig de la blancor. S’obre, i un àngel, sí,
un àngel, arriba. Té la cara d’en
Ferran!
Marta Malleu
VICTOR MORA 2016
Finalista XVIII Premi "Victor Mora" de narrativa breu - editat.
CLAIR
DE LUNE
Eren les sis de la tarda d'un
calorós dia d'estiu de l'any 1990, quan l’Albert Monterol va rebre una trucada
de la galeria de subhastes. La Marta, la directora, li va dir que dins del
piano que els havia lliurat, havien trobat un objecte que requeria la seva
presència immediata.
Quina cosa tan important devien haver trobat
que no podien dir-li per telèfon?, es va preguntar l’Albert.
L’Albert era fill únic,
solter, tenia cinquanta-dos anys. Era un home ben plantat, prim i alt i vestia
amb elegància.
Havia estudiat la carrera de
violoncel al Conservatori del carrer Bruc i donava classes als tallers de
música del barri. Quan van morir els seus pares va heretar la casa que tenien
al barri de Sant Gervasi, inclosos els
mobles i els objectes de valor. Hi havia molts quadres i un piano Steinway. Amb
el sou de mestre de música no podia fer front a les despeses de la casa i va
decidir vendre-se-la i subhastar-ne el contingut.
Quan va arribar a la galeria,
la Marta i en Manel, el restaurador, l’esperaven al despatx de la directora.
─Què heu trobat un tresor,
potser? ─els va dir, just entrar a l’oficina.
─No, no és això, és una cosa
més seriosa. Acompanya’m al taller ─li va demanar la directora.
Damunt d'una taula hi havia un
petit embolcall format per un mocador amb alguna cosa dins. La Marta el va
agafar i se’l va posar al palmell de la mà esquerra i amb l’altra mà va anar
destapant, de mica en mica, les quatre puntes del mocador fins a deixar al
descobert el seu contingut.
─Déu meu!!! Va exclamar
l’Albert que va empal·lidir i va haver d'asseure per no caure a terra quan va
veure les tres falanges d’un dit. Només quedaven els ossos.
─Suposem que per la mida devia
ser el dit d’un home, seccionat amb una eina de tall ─va dir la directora, ─el
va trobar en Manel quan estava afinant el piano.
─Sí ─va confirmar en Manel─,
en polsar una tecla vaig notar un so apagat. Vaig mirar dins i vaig veure que
entre les cordes i el martell hi havia un dit.
─Et trobes bé? ─li va
preguntar la Marta a l'Albert, que seguia blanc com el paper de fumar.
L’Albert va afirmar amb el cap
i lentament es va alçar. De qui devia ser aquell dit? Quin secret s’amagava
darrere aquelles falanges mutilades?, pensava. No podia apartar la mirada del
contingut del mocador. Va haver-hi un silenci que va semblar etern.
─Us pregaria que no diguéssiu
res a ningú ─els va demanar, finalment─,
m’agradaria saber que va succeir. Aquest dit podria ser d’algun
avantpassat meu...
─Recordo que un dels quadres
que ens vas dur per subhastar era el retrat d’una nena que tocava aquest piano.
El podríem mirar, si vols ─li va dir la
directora a l’Albert.
Van anar al magatzem i van
localitzar la pintura. Es tractava d’una nena d’uns deu anys, rossa, amb els
ulls blaus i molt maca, que estava interpretant una melodia amb l'Stenwai.
L’Albert va girar el quadre,
per veure si hi havia alguna dada que ajudés a aclarir el misteri, però només
hi figurava el número de sèrie de la col·lecció.
─Podem treure el cartó de
protecció? ─va preguntar.
La Marta hi va accedir i en
Manel, amb molta cura, ho va fer. A la part inferior de la tela es podia
llegir: “Susanna Folch, Desembre de 1847, Barcelona”.
─Devia ser una rebesàvia meva
─va comentar l’Albert─, no sé quina relació podia tenir amb aquest fet, però
m’agradaria investigar-ho. Podeu endarrerir uns dies la subhasta?
La directora hi va estar
d'acord i l'Albert va començar la recerca per la parròquia de Santa Cecília, al
barri de Sant Gervasi, a prop de la casa pairal.
El rector li va facilitar
l’accés als arxius parroquials. Tal com suposava, la Susanna era una rebesàvia
seva que va venir al món l’any 1837 a la casa dels seus pares. A l’arxiu també
hi constava que s’havia casat a la mateixa església quan tenia vint-i-dos anys amb un tal Josep Monterol,
quinze anys més gran que ella i que havien tingut dos fills; l’Elena i en
Francesc. Al llibre de defuncions va poder localitzar la data de la seva
prematura mort, l’any 1879, amb només quaranta-dos anys i el cementiri on va
ser enterrada.
Mai s’havia preocupat dels
seus avantpassats i ara ho havia de fer en circumstàncies poc agradables.
Gràcies a aquests fets, tenia l'oportunitat de conèixer una mica més la
història dels seus orígens i no pensava desaprofitar-la. Volia saber quina mena
de desgràcia havia colpat la família.
Amb les dades de l’arxiu va
decidir anar al cementiri on havien enterrat la Susanna. Va anar a veure
l’encarregat i li va demanar que l'ajudés a localitzar el nínxol dels Monterol.
No era cap nínxol; era un
panteó. Allà hi havia enterrats molts dels seus avantpassats. L'Albert
desconeixia la seva existència, ja que els seus pares els van incinerar. Li va
agafar una tremolor quan va pensar que potser algun dia, també hi aniria a
parar. L’encarregat li va obrir l’entrada al recinte; era un espai circular amb
nínxols perimetrals. Hi havia teranyines i pols per tot arreu. Amb l’ajut d’una
llanterna va localitzar la tomba de la Susanna i del seu marit. A terra, davant
del nínxol hi havia un cofre de llautó, ennegrit pel pas del temps. A dins hi havia una partitura d’en Debussy;
“Clair de Lune”. A l’última pàgina hi havia una dedicatòria:
“Mai t’he oblidat, estimada
Susanna. Pau Bliost Gener de 1883”
Per les dates, l’Albert va
observar que la Susanna i el seu marit ja havien mort, quan aquest tal Pau
Bliost va deixar la partitura. Potser havia sigut un amant de la Susanna i el
dit era d'ell, va pensar.
De cop va recordar que a
l’interior de la banqueta del piano hi havia moltes partitures. Hauria de mirar
si entre totes hi havia “Claire de Lune”. Va intuir que la composició era la
clau per resoldre aquell embolic.
Va tornar a la galeria i va
mirar dins de la banqueta; no hi havia res. Va seguir buscant, entre els mobles
de la subhasta, fins que al cap de dues hores, la va trobar. Li tremolava la mà
quan la va obrir i entremig dels fulls va veure que hi havia un sobre lacrat
que a la portada deia “Pels meus fills Elena i Francesc”.
Es va asseure en una cadira,
les cames no l’aguantaven. Va trencar el segell i va desplegar un paper
esgrogueït pel pas del temps; era una carta que deia:
Estimats
Elena i Francesc:
Amb
aquesta carta vull relatar uns fets que van succeir l’any passat quan l’Elena tenia tres anys.
Quan sigueu més grans us ho explicaré, però ho vull deixar per escrit per si em
passa alguna cosa que m’impedeixi fer-ho.
De
petita tocava el piano i m’agradava molt, però en casar-me amb en Josep, vaig
haver de plegar.
Tu,
Elena, vas néixer al cap d’un any de casats, just quan en Josep va començar a
enganyar-me amb altres dones. Jo ho passava molt malament i li vaig dir que em separaria si continuava d’aquella
manera. Ell em va respondre que eren imaginacions meves i que el que em calia
era tornar a tocar el piano. Al cap d’una setmana i sense tenir en compte la
meva opinió va fer venir a casa un
professor de música.
Es
deia Pau Bliost i sortosament era l’home més amable, afectuós i maco que mai
havia conegut. Em feia gràcia quan s’alçava sempre que jo ho feia, o de quina
manera m’encoratjava quan no em sortia la lliçó. Quan m’agafava les mans per
corregir la posició, tot el meu cos tremolava i quan tocàvem a quatre mans, jo
fallava a consciència, per tenir-lo més estona al meu costat i gaudir del frec
del seu braç o de la seva cama.
En
una ocasió que estava tocant “Clair de Lune”, en Pau em va acariciar els
cabells i quan em vaig girar, els seus llavis m’estaven esperant. Primer va ser
un petó dolç i tímid i després va ser com un volcà de passió. Era un petó tan esperat…
Vam
fer l’amor aquella vegada i moltes més.
Un
dia mentre era al jardí podant un roser va arribar en Pau per fer la classe de
música. Quan em va veure, es va dirigir cap a mi, em va abraçar i ens vam
besar.
No
era normal que el meu marit vingués a casa a aquelles hores del matí, però
aquell dia ho va fer i ens va enxampar mentre ens besàvem. Va anar directe cap
en Pau i li va clavar un cop de puny tan
fort que va caure a terra inconscient.
D’una
revolada em va agafar les tisores de podar i sense que jo ho pogués impedir, li
va tallar el dit mitjà de la mà dreta. Després em va pegar i em va violar al
mig del jardí.
Em
va dir que això era el que els feia a les putes com jo i que si tornava a veure
a en Pau, el mataria. Va agafar el dit ensangonat i va entrar a casa.
Jo
vaig anar corrent a casa de l’Eduard, un metge amic de la família, a demanar-li
ajuda. Per sort era a casa i la seva ràpida intervenció va evitar que en Pau es
dessagnés. Després de curar-lo se’l va endur i mai més el vaig tornar a veure.
A partir d’aquell moment vaig deixar de tocar el piano.
Al
cap de set mesos naixies tu, Francesc, fruit de l’amor amb en Pau. L’Eduard va
convèncer al Josep que era un fill nostre, setmesó.
Aquests
són els fets tràgics que van passar i que teniu el dret de conèixer.
Elena
i Francesc, sou l’amor de la meva vida.
Susanna,
Desembre de 1864
L’Albert es va quedar una
estona amb la mirada perduda amb la carta entre les mans, mentre deixava que
unes llàgrimes li rellisquessin per les galtes.
L’endemà va parlar amb la
Marta per recuperar el piano i el retrat de la Susanna.
Quan va tornar als tallers de
música, l’esperaven un home i una dona joves al seu despatx. Ella era rossa,
amb els ulls blaus i molt maca. El seu marit, un home alt i cepat va demanar a
l’Albert si podia donar classes de violoncel a la seva dona. Instintivament,
l’Albert, va retirar la mà dreta de damunt la taula.
Ramon
Jané
Novembre
2016
Sant
Just Desvern
NOTÍCIES
El dissabte passat, dia 19 de novembre, es va concedir, a l'Escala, el XVIII premi "VICTOR MORA" de narrativa breu.
Els Sisos: Ramon Jané i Marta Malleu van quedar finalistes. I molt contents!
En Ramon amb el conte Claire de Lune, la Marta amb "Ombres a la Muralla".
La cerimònia, com sempre, va ser propera, agradable, i tots vam sentir que formàvem part d'una gran família, la de les paraules, els sentiments i la companyonia.
Gràcies Fundació Victor Mora per la convocatòria d'aquests premis.
Els Sisos: Ramon Jané i Marta Malleu van quedar finalistes. I molt contents!
En Ramon amb el conte Claire de Lune, la Marta amb "Ombres a la Muralla".
La cerimònia, com sempre, va ser propera, agradable, i tots vam sentir que formàvem part d'una gran família, la de les paraules, els sentiments i la companyonia.
Gràcies Fundació Victor Mora per la convocatòria d'aquests premis.
dijous, 16 de juny del 2016
FE I ESPERANÇA
Premi
Miquel Arimany de les Masies de Roda de Ter. 2012 Editat
FE I ESPERANÇA
A l’Isidre Grau
En Cosme Rivera va aturar la
lectura que estava fent i, atent, va escoltar. Res, silenci. Va esperar uns
segons i va continuar llegint. Al cap d’uns moments se li va repetir la sensació que algú rondava pel pis. Es va
inquietar:
—Yolanda?
Res, silenci. De fet la Yolanda, la dona que li
portava la casa des que havia quedat vidu, feia estona que havia marxat.
Intranquil es va alçar de la butaca i va fer una ronda per les habitacions.
Ningú. Va tornar a la sala i abans de seure va mirar pel balcó, a aquella hora
de la nit el carrer era buit i fosc, tan sols el fanal d’enfront l’il·luminava
tènuement. Va tornar a seure, es va
apropar més el llum de peu i va reprendre la lectura d’El perquè de tot
plegat allà on l’havia deixada.
De cop uns crec-crec-crec suaus
el van agitar, va alçar els ulls del llibre i atònit va mirar l’home que tenia
al seu davant. El crit de por se li va escanyar a la gola. Tremolós va cercar el
mòbil que estava a sobre de la tauleta, li va caure a terra i atemorit es va
enfonsar dins de la butaca esperant no sabia què.
—Senyor Rivera, no tingui por! No
cridi! Sóc en Raül!
—¿...? Quiii...? —va aconseguir
articular, enfonsant-se encara més entre els coixins.
—Sisplau, no s’espanti!
—Agafi... el que vulgui...
Però, no, no em faci mal... Sóc vell...
—Fer-li mal? Jo, en Raül?
—Raül? Quin Raül? —va aconseguir
murmurar amb un fil de veu.
—En Raül! El del llibre! El del conte de La Fe.
En
Cosme Rivera, asturià de naixement, català d’adopció i notari de professió, va notar a la boca de
l’estómac aquell rosec entre humà i sobrenatural, que sense més ni més, se li
presentava quan alguna cosa important estava a punt de passar-li.
—Senyor Rivera, sisplau— va
implorar l’home amb veu suau i tremolosa —ja sé que està jubilat de la notaria,
però necessito dels seus serveis. Cal que aixequi acta notarial de la
sinceritat dels meus sentiments. O la meva dona es creu que l’estimo o faré una
barbaritat.
En Cosme es va redreçar a la
butaca, notava que la por se li esvaïa. La veu d’aquell desconegut transmetia
sinceritat i als ulls només hi tenia una lamentable desesperació. Era un home jove, d’aspecte agradable, de
bona planta i d’un vestir descurat però elegant.
¾Perdoni jove!—va
dir-li intentant dominar el temor que encara li restava —Com ha entrat aquí?
—Pel llibre—va contestar el xicot
mentre el recollia de terra i li allargava.
—Perdoni, però no entenc res. I
si això pretén ser una broma és de molt mal gust...
—Broma? Però què diu!
I llavors, amb veu clara i amb
llenguatge acurat, li va explicar fil per randa el drama al qual estava sotmès.
Ell, en Raül, estimava la seva dona. N’estava enamorat. Ella era el centre i
motor de la seva vida. Però ella, no se’l creia i li exigia una demostració
constant d’aquest amor.
¾No puc més. És
un infern. No sé què he de fer. Des del dia que el nostre autor ens va crear i
ens va condemnar a un diàleg sens fi, estic atrapat en un cercle sense sortida.
Fa temps que hi busco una solució, però fins avui no he trobat cap lector que
em mereixés confiança. Vostè sí, senyor Rivera, vostè comprèn la nostra
situació i ens compadeix, crec, sincerament, que ens pot donar un cop de mà.
A en Cosme, el rosec de l’estómac
li augmentava per moments. Qui era aquell home: un sonat? Un bandarra? Un
pispa? Un il·luminat? La veritat era tan estrafolària que no sabia què pensar
però un no sé què d’intriga l’obligava a mantenir la conversa i no telefonar la
policia.
—Segui, sisplau, jove. Segui. I en què el puc ajudar?
¾Vingui amb mi i entri al meu món.
—Ah! No! Això sí que no. Ja hem
arribat al moll de l’os! És vostè qui reclama els meus serveis, demà al meu
despatx...
—No, no ho entén... Vostè és un
home intel·ligent i culte. Deixi’s portar pel seu instint, sé que no és
aventurer però tingui fe i refiïs de mi. Per favor, amic Cosme, deixi’s anar i
llegeixi, sisplau, llegeixi, pàgina 35...
Senyor Rivera, li presento la meva dona.
En Cosme, atordit i sorprès, es
va trobar en un espai desconegut però familiar davant d’una dona jove i bonica,
elegant en el gest i en el vestir, que el saludava afablement:
¾ Benvingut a
casa nostra. Vol prendre res?
—Sí... Un conyac... Sisplau...
La dona va servir les copes i els
va convidar a seure còmodament. Els tres ho van fer i en Raül va començar a
parlar:
¾Amor, expliquem-li al senyor Rivera la nostra
proposta?
¾Amor! Amor...!
Això ho dius tu! Però... Ho sóc de veritat,
el teu amor?
¾És clar que ets
el meu amor!
¾I com ho sé?
¾Ho sé! Ho
séééééé... Ho saps perfectament! No em martiritzis més! Fa més de vint anys que
m’ho preguntes i jo et contesto el mateix! —i adreçant-se al notari, va
continuar—Ho veu, senyor Rivera? Això és
el què ens passa, rèpliques i contrarèpliques
absurdes i reiteratives que no ens duen enlloc, al contrari.
I a continuació va exposar, sense
més dilacions, la seva demanda: que, el notari, durant uns dies, entrés i
sortís de les seves vides. Que els observés, analitzés, avalués i finalment
dictaminés si allò era o no amor.
En Cosme Rivera es va alçar de la
butaca i, cavil·lós, es va posar a passejar per l’estança:
—Déu meu! No m’esperava això.
Estic desconcertat. Necessito
pensar-m’ho. El fet em tempta, però... Mai no he fet una feina d’aquesta
alçada. Agraeixo la confiança però crec em sobrevaloren. Bé,
insisteixo, hi pensaré i prometo que demà els donaré una resposta¾ I tancant el llibre va sortir d’aquell món.
Aquella
nit en Cosme Rivera no va aclucar ull. L’endemà, amb la llum del dia, no se’n
sabia avenir de l’aventura nocturna. El primer que va fer va ser comprovar la
febre. No en tenia. Va baixar a la farmàcia, pressió i pulsacions, correctes.
En realitat es trobava bé l’únic que es notava era un lleuger emboirament de
cap i una certa fatiga. Res que una til·la amb una aspirina no pogués
solucionar. El que sí, però, li havia augmentat era la pressió a l’estómac.
A la
tarda quan la Yolanda
va marxar es va llençar de cap a la lectura: pàgines trenta-cinc, trenta-sis i
trenta-set, i a dins! Va trobar la dona tal com l’havia deixada la nit
anterior. Amb tranquil·litat van encetar una conversa; avorriment, va ser la
paraula dominant. Sí, atrapats eternament en aquelles tres pàgines la seva vida
no podia ser d’una altra manera. I de cop, al notari se li va acudir, si en
Raül havia pogut sortir i ell hi havia pogut entrar... Per què... No...? I
agafant-la de la mà va tancar el llibre, se’l va posar a la butxaca i van sortir al carrer.
Feia
una tarda esplèndida. La ciutat al maig és una joia i agafats de bracet van
començar a passejar. La dona s’ho mirava
tot amb delit: la gent, les cases, les botigues, els arbres, els cotxes... Li
faltaven ulls i cap per pair-ho tot. Reia i picava de mans com un infant. Al
mercat van comprar flors:
—T’agraden els nards?—va dir-li
mentre assenyalava la vara carnosa plena de floretes blanques tenyides de
rosa—Els què...
Als Italians van menjar un gelat
de vainilla. Una gitana li va llegir la mà: seràs feliç. I un violinista
mutilat els hi va dedicar una cançó. Ja de fosc parlant i rient van tornar a casa.
En Raül els esperava. Els va rebre rúfol i desagradós:
¾Es pot saber
d’on véns? M’has fet patir. Fa hores que t’espero.
¾Oh! Raül, si sabessis tot el que hi ha a fora!
¾A fora! Aquí,
amb mi, és on has d’estar¾i adreçant-se a en Cosme¾Em decep, Rivera, el feia un cavaller.
¾I és clar que és
un cavaller! I ara què t’agafa a tu? Mira noi, en aquesta història la pesada
dubtosa sóc jo¾i contemplant el notari va sospirar¾No en faci cas, Cosme, m’estima i l’amor el fa recelar...
La dona es va aturar. Les
paraules li van quedar penjades dels llavis... Els ulls se li van humitejar i
mirant el seu home va confirmar el que sempre havia sabut, que l’estimava. Va
callar i, en contra de l’establert per l’autor, es va empassar la rèplica que
li tocava.
El silenci es va fer llarg i
dolç.
—Gràcies, Rivera—van exclamar tots
dos alhora.
—A vosaltres, parella.
—Torni quan vulgui.
—Crec que ja no em necessiteu. És
clar que jo...—I tancant el llibre els va deixar endarrera.
En Cosme va notar que el rosec de
l’estómac havia desaparegut, ara el que tenia era de gana. Es va aixecar va
anar a la cuina i es va menjar el sopar que la Yolanda li havia preparat.
La buidor i el silenci de la casa se li va fer més palès que mai. Gairebé
insuportable. Va recollir els plats i va tornar a la butaca. Es va apropar el
llum, va obrir el llibre, pàgina trenta-vuit, estava en blanc. Pàgina
trenta-nou: PIGMALIÓ... Va començar a llegir: “És una
adolescent tan bella que, només conèixer-la...
I de cop no era un rosec el que
li va pujar de l’estómac, era tot un
enfilall de nusos que ballaven al so
d’una música celestial i amb gran expectativa es va endinsar en la lectura.
Aquest conte està inspirant en el
conte La Fe d’en Quim Monzó del Perquè de tot plegat.
ANNA FOLCH
ANNA FOLCH
Subscriure's a:
Missatges (Atom)