|
DE PÈL A PÈL
Eren
les cinc del matí del diumenge 8 de juny de 2003 quan en Gerard va arribar a
l’avinguda Reina Maria Cristina de Barcelona. Els organitzadors de l’esdeveniment
estaven situats al peu de les dues torres gegants que, com a sentinelles,
protegien el recinte firal de Montjuïc. Les fonts màgiques descansaven de
l’espectacle de llum i so de la nit anterior. En Gerard després
d’identificar-se va creuar la zona tancada i va entrar al pavelló número vuit.
Feia dos mesos que havia llegit a Internet que l’Spencer Tunick sol·licitava
voluntaris per fer una de les seves multitudinàries sessions fotogràfiques, a
Barcelona, la primera a Espanya. Va llegir que l’artista nord-americà havia fet
més de setanta instal·lacions per tot el món des de l’any 1994. Es va decidir a
participar-hi, perquè el dia previst coincidia amb els seu vint-i-cinquè
aniversari. Va emplenar les dades de la pàgina Web i va pitjar “Intro”.
En
Gerard va quedar impressionat en veure la quantitat de gent que havia respost a
la crida del fotògraf. Més de set mil persones esperaven l’arribada de
l’Spencer Tunick, que ho va fer quan faltaven deu minuts per a les sis.
La
gent, mentrestant, es despullava i lliurava les seves pertinences a unes
hostesses que les dipositaven dins d’unes bosses blaves amb un número
d’identificació, que marcaven als participants al palmell de la mà.
Els
més de cent mitjans de comunicació anaven prenent posicions a la zona que
tenien reservada, mentre l’equip d’en Tunick preparava els estris necessaris
per fer les diferents preses. Dins del recinte l’activitat era frenètica; els
participants miraven als panells informatius la ubicació de la plaça que havien
d’ocupar, i que coincidia amb el número que els havien assignat.. S’havien
habilitat taules amb termos de cafè i pastes. En una saleta, en Tunick donava
un darrer cop d’ull a les càmeres,
teleobjectius, grans angulars i filtres que utilitzaria per fer les
fotos i parlava amb la gent del seu equip per repassar totes i cadascuna de les
seqüències planificades, per no tenir sorpreses d’última hora. El treball havia
de sortir bé a la primera, no era una feina que es pogués repetir més endavant.
A
tres quarts de set, els participants van sortir del pavelló i es van dirigir,
en pilota picada, a les seves places, que estaven senyalitzades a terra amb els
números respectius. Alguns tenien la pell de gallina per la fresca que feia a
aquella hora del matí, tot i ser gairebé a l’estiu.
La
gent omplia de gom a gom l’avinguda de Maria Cristina des de les torres
d’entrada al recinte firal fins a les fonts de Montjuïc. Era una experiència
extraordinària, pensava en Gerard. No sabia on posar les mans. Va intentar de
creuar-les davant i així tapar-se una mica, però encara era pitjor, perquè el
“melindro” li sortia per sota i feia molt mal efecte, sobretot en el seu cas
que superava en vuit centímetres la llargària mitjana. Instintivament es va
buscar les butxaques, però no n’hi havia. Finalment, va optar per deixar els
braços lliures al llarg del cos i caminar tranquil·lament com feia tothom. Quan
va arribar al seu lloc, va veure que un ocellot, potser una gavina, havia
deixat el seu present i no tenia res per netejar-lo.
Des
de dalt d’una grua i proveït d’un megàfon, en Tunick va ordenar a la gent que
s’estirés a terra mirant el cel. Tothom va obeir l’ordre i, amb un cruixit
somort, les set mil persones que omplien el recinte es van col·locar de panxa
enlaire contemplant la dèbil llum d’aquella hora del matí. Tots menys en Gerard
que feia senyes als organitzadors perquè vinguessin a netejar el seu espai. La
noia del seu costat no parava de riure; era una morena impressionant, amb uns
pits bonics i un rasurat de baixos a l’estil brasiler que l’enlluernava. No
sabia si se’n reia per la situació o pels seus atributs personals; va pensar
que si es posava al seu damunt, s’acabaria el problema de la gavina. Aquest
pensament el va excitar i va fer un esforç per pensar en una altra cosa. Notava
com molts caps s’aixecaven per veure què passava amb aquell tio que no
s’acabava d’estirar. Va observar que els reporters enfocaven els objectius cap
a ell. Només faltaria que mig món el veiés dret i empalmat entremig de tones i
tones de carn humana.
—I’m sorry —li va dir el noi que va
arribar amb els estris de neteja. S’hi va posar amb ganes, però era una mica
lent i en Gerard es desesperava.
—Quickly, please, quickly —li va demanar.
Ja no sabia què fer ni cap a on mirar. Per fi, amb el terra net s’hi va poder
estirar.
Meticulós
amb el seu treball, en Tunick va distingir entre la multitud a una noia que
duia un collaret i un noi que no s’havia tret les ulleres. Va demanar que
tothom estigués en silenci i absolutament quiet.
Crash!
Crash! Crash!... Només se sentia el disparador de la càmera. Va fer més de
cinquanta preses des d’aquella posició.
—Thank you very much —va dir en acabar la
primera instal·lació.
Tothom
es va aixecar i va aplaudir.
Els
ajudants d’en Tunick van traslladar la grua a l’extrem oposat, a través d’un
estret passadís entre els participants. Mentrestant, la gent sense perdre la
posició parlava de forma distesa. En Gerard es va dirigir a la noia del costat,
que es va aixecar de terra abans que ell. Guau! Es va dir en veure-la des
d’aquell punt de vista i es va posar dret per parlar amb ella. Li feia vergonya mirar-la de front, però ho
va fer i no va passar res. Li va semblar la cosa més natural del món. Era
sorprenent observar com tota aquella gent, que es veia diferent i distant quan
van entrar al pavelló, ara es veia igual i més propera en anar de pèl a pèl;
havien desaparegut les diferències.
L’Spencer
Tunick els va demanar aquest cop que es posessin en posició fetal, primer
mirant cap a on era ell i després d’esquena. Tothom estava a gust obeint les seves ordres, però després de la darrera
posició, en Tunick va agrair a tots la seva participació, aquest cop en català,
i va donar per acabat el treball. Eren les vuit del matí.
La
gent va tornar a aplaudir, i va demanar a crits als periodistes que es
despullessin. Els més agosarats i enduts per l’excitació del moment, ho van fer.
De
mica en mica, els participants van tornar lentament al pavelló en un intent
d’allargar aquella experiència insòlita i agradable.
Després de recollir la bossa de la roba, en
Gerard es va aturar davant d’una pantalla gegant instal·lada dins del pavelló
que reproduïa les escenes de la sessió. Allà era ell, dret enmig de tothom. Per
sort aquella càmera l’havia captat de cul i no se’l podia identificar. Tant de
bo no surti res d’això als mitjans, va pensar mentre obria la bossa per treure
la roba i vestir-se. Decididament, havia trepitjat merda; de dins de la bossa
van aparèixer un tanga, uns sostenidors, una brusa, unes vambes i uns texans.
També hi havia un moneder i unes claus. Va anar corrent a protestar a
l’hostessa que li havia lliurat la bossa.
—Em
pot mostrar el número de la mà? —li va demanar.
En
Gerard li va ensenyar. Duia el 425 i a la bossa hi havia marcat el 426. La noia
va envermellir, conscient de l’error que havia comès i va anar a buscar la
bossa 425. No hi era. Van mirar si hi havia alguna devolució, però no en va
aparèixer cap.
Ja
no quedava gairebé ningú en boles i en Gerard va decidir vestir-se amb aquella
roba de dona. Devia ser alta, perquè no li quedava malament. En Gerard va
recordar que a la seva bossa, a part de la roba, les claus del cotxe i el DNI,
hi havia deixat el mòbil.
Recordava
que havia vist el Manel, un amic seu, entre els participants a la sessió de
fotos i va sortir al carrer per veure si el trobava. Volia demanar-li el mòbil,
per trucar-se a si mateix, però no ho va aconseguir.
Va
mirar el moneder, només hi havia dos bitllets de vint euros i monedes
petites; insuficients per fer una
trucada.
Va
tornar a l’interior del Palau i va demanar a l’hostessa que el deixés
telefonar.
—Digui’m
—va respondre una veu de dona.
—Em
dic Gerard i hi ha hagut una confusió amb les bosses de roba; jo tinc la teva
bossa i suposo que tu tens la meva, oi?
—Sí;
ja era hora que truquessis —va dir la noia—, em dic Susanna i sóc al bar que hi
ha al costat de la comissaria de policia de la plaça Espanya, no sé com es diu,
espera que ho miro… “Rafael” es diu “Bar-Comidas Rafael”.
—Bé
doncs ara vinc cap aquí. Com és que no has tornat la bossa, quan has vist que
no era la teva?
—Sí
que ho he fet, però he tardat una estona perquè estava parlant amb unes
amigues. Quan he tornat al guarda-roba, ja no en quedava cap.
—La
teva veu em sona; qui ets?
—Sóc
la noia que estava al teu costat a la sessió de fotos; te’n recordes? Jo sabia
que eres tu pel DNI, em sembla que no et fa justícia.
—Gràcies!
—va exclamar el Gerard—, ara vinc.
Tot
i que a dos quarts de nou del matí la gent anava atrafegada, alguns dels
vianants miraven en Gerard, vestit d’aquella manera.
La
noia es va posar a riure quan el va veure arribar. Malgrat això el va trobar
interessant; era alt, una mica més que ella, tenia el cabell negre i els ulls
de color verd clar.
A
en Gerard ja li havia agradat la Susanna quan la va veure estirada a terra. Era
una dona molt maca, devia tenir la seva edat, va pensar. Duia la cabellera
solta, tenia els ulls ametllats de color blau i els llavis molsuts.
—Com
ho fem per canviar-nos la roba? —va preguntar ella, rient.
—Doncs,
al lavabo del bar, però ho hauríem de fer discretament, no creus?
—D’acord,
m’acabo el tallat i entrem —va dir la Susanna.
—Res
de tallat, et convido a un entrepà de pernil ibèric, avui fa un quart de segle
que vaig néixer.
—Òndia!
Jo ho vaig celebrar el mes passat.
En
Gerard li va explicar que era físic i que treballava en la redacció dels
procediments de treball del futur Sincrotró de Cerdanyola del Vallès. La
Susanna que era biòloga va posar uns ulls com a taronges. Li interessava tot el
que feia referència al microcosmos. També l’atreien aquells ulls verds que es
bellugaven gairebé a la velocitat de la llum.
—Potser
algun dia treballarem junts —li va dir la Susanna que investigava el disseny de
nous fàrmacs—, però ara la meva preocupació és vestir-me com cal. No crec que
ho puguem fer al lavabo, només n’hi ha un per a homes i dones.
—I
què! Fa uns minuts anàvem amb pilotes; no passa res perquè ens hi tornem a
posar. Primer entro jo i després véns tu.
El
lavabo era molt petit, hi cabia just una persona. En Gerard es va començar a
despullar. Pensar que entraria la Susanna i es despullaria davant seu el va
excitar i no va poder evitar una erecció. Al cap de tres minuts, la Susanna va
picar a la porta.
—Obre,
sóc jo.
En
Gerard va treure el pestell i va obrir.
—Ui!!!
—va exclamar la Susanna quan va veure aquell bé de déu.
—No
cridis que ens enxamparan. Té la roba.
La
Susanna la va agafar, però amb la roba a les mans no es podia despullar.
—Agafa-la
tu un moment si us plau.
Va
inclinar-se cap endavant per treure’s els pantalons i amb el cul li va fregar
el pardal, que es va enlairar fins al capdamunt. En Gerard va fer servir la
trempera per penjar-hi la roba. Quan ella es va girar i va veure el penja robes
improvisat va esclafir a riure.
—Però
tio com t’has posat!
—La
culpa és teva —li va dir i sense poder-ho evitar, la va agafar per la cintura,
se la va apropar i la va besar. Ella no el va rebutjar i van continuar fent-se
petons i carícies. L’excitació de tots dos anava en augment i els gemecs i els
cops contra la porta també. Els era difícil bellugar-se en aquell espai tan
petit. En Gerard era com un volcà a punt d’entrar en erupció, que es va apagar
quan algú va trucar a la porta:
—Policia,
obrin!
—Collons!
—va exclamar en Gerard—, un moment si us plau, ara sortim.
Es
van vestir de pressa i corrents. La Susanna no trobava el tanga i ell no parava
de renegar en veu baixa. Estaven suats i la roba no els entrava. Van trigar
cinc minuts a poder sortir d’aquella horrible sauna.
Quan
en Gerard va obrir la porta, a fora els esperaven dos policies, l’amo del bar
que els va denunciar, i la seva dona.
—A
veure, documentació —els va demanar.
—Escolti,
això no és el que sembla —li va etzibar el Gerard
—Documentació,
he dit!
Li
van ensenyar els DNI i en Gerard va començar a explicar el que havia succeït.
—Pari
el carro —li va dir el caporal de policia—, vostè i la noia m’acompanyaran i li
explicaran tot això al jutge de guàrdia, entesos?
Se’ls
van endur a la comissaria del costat i van haver d’esperar fins a mitja tarda
per declarar. El jutge va comprovar a Internet que estaven inscrits a la sessió
fotogràfica de l’Spencer Tunick i que la història de la confusió de les bosses
de la roba podia ser certa quan els va veure els números del palmell.
—Els
hauria d’acusar d’escàndol públic, però no ho faré, perquè ningú ha vist el que
feien dins del lavabo, i perquè m’han dit la veritat. Els dos es van mirar amb
un somriure còmplice; era evident que el jutge no els volia sancionar.
—No
els vull veure més per aquí. Si han de fer marranades, no ho facin en un lavabo públic. Au! Ja poden marxar.
Eren
dos quarts de nou del vespre quan van sortir al carrer, els llums es començaven
a encendre, la temperatura era agradable, s’hi estava bé…
—I
ara què? —va preguntar la Susanna.
—Doncs,
hauríem de fer cas al jutge, no creus? —va dir en Gerard, agafant la Susanna
per la cintura —a casa teva o a la meva?
Ramon Jané
14/11/2015
Sant Just Desvern
Finalista en el XVII Premi Víctor Mora de Narrativa Breu. L’Escala 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada