dimarts, 12 d’abril de 2016

CONTE GUANYADOR DEL PREMI VICTOR MORA

                                                                               
LA DONA DEL QUADRE

¾Joan! Joan Picorcat!
M’estava assegut en una de les tauletes de la gelateria del Tio Che a la Rambla del Poblenou, perdut en mig de  pensaments policromats, quan vaig sentir el meu nom. Qui em cridava? Tot d’una me’n vaig adonar: aquella cara, aquell home, però no acabava de situar-lo.
¾Joan! Joan de les pintures!
Vaig fer un bot. Només m’havia anomenat així un vell company: en Lluc Bonastrell. Quants anys feia que no ens veiem! Mentre s’acostava el vaig observar. Havia canviat o potser era la distància? El veia més alt, com si hagués crescut, més ple, molt ben vestit… Feia patxoca
¾I doncs, què se n’ha fet de la teva vida? ¾anava dient
Venia amb els braços oberts i m’hi vaig trobar envoltat, en una estreta calorosa. Jo també estava content de tornar-lo a veure. Potser feia cinc o sis anys que no ens veiem, des que jo vaig decidir que estudiar per a advocat, que és el que volia la família, em produïa mal de ventre, i que em volia dedicar completament a la pintura, amb gran emprenyament de pares, tiets i tietes. Des de llavors les nostres vides s’havien separat, ell submergit en un món de lleis, articles i litigis i poca justícia, tal com jo ho veia, i jo pintant de sol a sol a fi de trobar la meva pròpia realitat, de plasmar en formes i colors la meva particular visió de la vida. M’agradava el retrat minuciós, meticulós, de situacions i personatges. Li vaig dir que m’havia convertit en un pintor del que se’n deia hiperrealista. Buscava cada petit moment de la vida per retratar-lo, no amb fidelitat fotogràfica, no n’hi havia prou, calia posar de relleu, amb una mena de naturalitat fictícia, totes aquestes mediocritats sublimades que conformen la nostra societat. I no m’anava malament. L’Andreu Mir, crític reconegut, mordaç i implacable, no m’havia deixat malament.
¾I a tu? Com et va? Jutge? Fiscal?
Em va comentar que tenia un despatx d’advocats que funcionava molt bé, especialitat en divorcis i amb una divisió d’assessorament fiscal, que portava el seu soci, que també funcionava de meravella.
¾I què me’n dius de la teva vida privada? ¾em va preguntar de sobte¾  t’has casat?
Era com si esperés que jo li fes la mateixa pregunta.
¾No, encara no  ¾vaig respondre
¾Ah! No saps el que et perds. Em vaig casar ara fa dos anys, amb una noia preciosa, esplèndida, com una venus, com...
¾Felicitats!
La seva vida particular no m’interessava gaire, per no dir gens.
La conversa va derivar i finalment ens vam acomiadar després de prendre una canya plegats i brindar pels vells temps d’estudiants i pel retrobament. Em va donar una targeta seva: “Lluc Bonastrell – Advocat”, si mai necessites res…” I jo li vaig apuntar, en una altra, el meu telèfon i l’adreça del meu estudi, per si em volia venir a veure.
No va trigar gaire a telefonar-me i vam quedar per a una tarda.

Va arribar amb aquell posat d’home satisfet, d’home que totes li ponen. Li vaig ensenyar l’estudi i totes les meves pintures. En va quedar entusiasmat, segons deia, jo, però, em vaig fer la idea que no hi entenia ni un borrall, o gairebé. Finalment em va dir que li encantaria que pintés el retrat de la seva dona “costi el que costi” va afegir. Volia que presidís el seu despatx.
¾Li donarà prestigi, li aportarà un aire de solera, un aspecte magnificent  ¾va pontificar amb aire d’entès.
L’encàrrec no em seduïa especialment, però aquells dinerets no m’anirien malament del tot. Vaig acceptar.
El dia assenyalat, en Lluc va arribar amb la seva dona.
¾Et presento la Rosana  ¾va dir, tan cofoi, ell
Era una noia més jove que nosaltres, ben feta, cabells foscos i ondulats, i ulls verds. Tenia un no sé què d’inquietant, una bellesa seductora però distant. No feia gens per a ell.
Una setmana més tard, doncs,  la Rosana Pla de Bonastrell, va trucar al meu estudi del carrer del Joncar, a les onze en punt. De seguida em va explicar que duia un vestit per canviar-se: era blanc, llarg, agafat en una espatlla amb una fíbula i a la cintura un cordó daurat; em va dir que el seu home, en Lluc, li havia comprat expressament perquè la volia retratada en deessa grega, trobava que era el que millor li esqueia. No era el que jo hauria triat, evidentment, però vaig cedir. Es va canviar, es va recollir els cabells. Sí, veritablement, li anava bé perquè desprenia una fredor com les escultures de marbre. La vaig fer seure en una cadira on la delicada llum del Nord que entrava per les finestres li il·luminés les faccions i donés un relleu suau al cos que hi havia sota la roba.
Li vaig fer moltes fotos. No caldria que tornés fins que la tela ja estes una mica endavant, ja l’avisaria. Només volia que a les últimes sessions hi fos ella, personalment, a fi de captar les seves expressions més subtils.
Es va acomiadar sense gairebé una paraula. El seu posat altiu m’irritava.
L’endemà mateix m’hi vaig posar. La tela ja estava preparada i els pinzells també.
Així durant uns quants dies, força dies, vaig anar treballant el retrat amb les fotos que havia fet. Com més me les mirava, més m’apareixia l’estranya bellesa d’aquella dona que es contraposava a la sensació de fredor que m’havia deixat. A poc a poc i a còpia de dialogar amb la seva imatge, alguna cosa va començar a rosegar-me per dins, potser la seva mirada d’aigua maragda, potser el seu aire de deessa Àrtemis? No ho sabia.
Finalment va arribar el dia a partir del qual era absolutament necessari que hi fos ella mateixa, en persona. Va venir. Es va col·locar el vestit blanc i es va recollir el cabell, com el primer dia. Va seure a la cadira i va deixar que la contemplés a pleret.
Els seus ulls miraven a l’infinit. Al natural tenien una profunditat de difícil reproducció. Eren com un fons marí cobert de posidònia on era molt fàcil d’ofegar-s’hi. Aquell si és si no és del seu somrís també es feia complicat de transmetre. No hi havia res en ella que no fos fugisser, secret, obscur, impenetrable.
M’estava costant més del que havia previst. Cada dia la sessió quedava penjada fins l’endemà. Cada dia trobava que calien petits retocs als ulls, a les galtes, als llavis i no hi havia altre remei que fer una nova sessió. Totes les hores del dia, però, les hauria dedicades a aquella pintura. El rostre de la Rosana em perseguia del matí a la nit i en somnis també.
Cada dia, aproximadament a les deu del matí, preparava la sessió i una inquietud inexplicable em prenia de cap a peus. Cada dia a les onze en punt arribava la Rosana. Em mirava intensament. Ara feia uns dies que també em somreia. Li vaig descobrir un somrís captivador que em neguitejava.
Havia de captar totes aquelles petites diferències que la feien distinta, única, esplèndida, llavors el cor se m’accelerava i se’m posava un núvol al cap.
Un dia, en una d’aquelles sessions on ella em mirava i després em somreia, i jo em quedava amb el pinzell aturat entre la paleta i la tela perquè l’instant durés una eternitat, va aixecar, a poc a poc, la seva mà fins a l’espatlla, va estirar l’agulla de la fíbula i el vestit va relliscar i va deixar a la meva vista els seus pits joves i rodons; lentament es va aixecar i, amb un altre petit moviment, la túnica blanca se li va escórrer fins els peus. El pinzell que continuava aturat a la meva mà va començar a tremolar . Amb la mateixa lentitud es va deixar anar els cabells que li van envair les espatlles i l’esquena. Quan vaig ser plenament conscient del que estava passant, ella avançava pausadament cap a mi. Senyor! Ara era Afrodita, talment Afrodita! Tots els estris de pintura,  paleta inclosa, tot em va caure de les mans i es va esgarriar per terra. En aquell moment només volia, desesperadament, abraçar el seu cos de pell daurada, besar-li els llavis impacients i negar-me d’una vegada dins la profunditat del seu mar.
No teníem fre. Cada dia era una nova experiència, una aventura estimulant. No volíem que s’acabés. Hi havia, encara, moltes coses que ens havíem de dir, molts matisos que calia descobrir.
Passaven les sessions, moltes. La Rosana ocupava tots els moments de la meva vida. A poc a poc, però, vaig començar a pensar en en Lluc Bonastrell. Com li diríem? Calia recompondre la situació. Jo no em volia separar de la Rosana, per res del món, la trobava fascinant, la volia per a mi, per sempre. Però què passaria amb el meu ex amic Bonastrell? Qui li explicaria com estaven les coses? Ella? Jo?
Pintava els últims detalls amb febre malaltissa. La dona d’aquella pintura em mirava i somreia de la mateixa manera que ho feia la Rosana. Jo encara no em donava per satisfet, però havia d’admetre que el retrat estava acabat.
A primera hora d’aquella mateixa tarda, en Lluc Bonastrell va aparèixer al meu estudi. Una mena de suor gèlida em va amarar el cos. La Rosana li devia haver dit alguna cosa? Semblava, però, tranquil i confiat. Em va dir que venia a veure l’obra d’art. No gosava mirar-me’l. Li vaig ensenyar la tela.
¾Magnífic! Extraordinari! És ben bé la meva dona, la mirada, tot! Ja sabia que ho faries molt bé, però tot i amb això m’he quedat meravellat.
El vaig veure exultant.
¾Gràcies  ¾li vaig respondre amb un fil de veu.
Estava tan content que, tant si com no,  es va voler endur el quadre aquella mateixa tarda. Llavors es va treure el talonari i va estendre un xec que no vaig gosar  mirar en el moment que me’l donava. Es va acomiadar tot prometent que la Rosana i ell farien un sopar per celebrar l’esdeveniment.
Se’n va anar. Jo em vaig quedar trasbalsat i amb un gran sentiment de culpa. Però em tocava mobilitzar-me. Vaig haver d’improvisar un bastidor de protecció perquè la pintura, encara força tendra no es malmetés. Una furgoneta el va venir a buscar al capvespre. Després vaig mirar el xec. L’havia estès pel doble de la quantitat pactada. Estava molt ben pagat.
Aquella nit no vaig poder dormir. La Rosana tornaria demà a les onze? Què li diríem a en Lluc? Com s’ho prendria? Em posaria un plet? Si tot anava bé, com seria la meva vida d’ara endavant? La Rosana i jo viuríem en el meu estudi on tant ens havíem estimat? Hauria de buscar un pis? El que sí hauria de fer era pintar molt més, això sí.
L’endemà em vaig llevar amb una mena de malestar general. A les onze en punt va arribar la Rosana, més esplèndida que mai. Vaig perdre el món de vista. M’era igual en Lluc Bonastrell i els seus plets, tot m’era igual tret de la Rosana. Rosana, Rosana!! La retenia al meu costat, la volia ara, demà, sempre. Amb una mà li acaronava aquelles faccions a les quals havia dedicat tantes hores per traslladar-les a la tela.
¾Rosana, hauríem de parlar
¾De què, no estàs bé així?
¾Però, i el teu home? Li hauríem d’explicar. Podries demanar el divorci i així, tu i jo podríem viure plegats, seríem feliços…
Es va incorporar. Se’m va quedar mirant amb el verd més fosc de la seva mirada, va tirar el cap enrere i els seus llavis van dibuixar un somrís diferent del que li coneixia. Va estirar una mà i me la va posar a prop perquè la veiés. El seu dit anul·lar lluïa un brillant de molts quirats. Es va quedar així amb l’anell sota els meus ulls.
¾Deixem les coses com estan  ¾va dir a la fi¾  hem estat molt bé, tu i jo, aquesta temporada, molt feliços, però hi ha coses més importants i tu no me les pots oferir. Ha durat el que ha durat la pintura. Ha sigut curt però molt intens. Tal com han de ser les coses.
¾Però... Rosana!
 ¾No ho espifiem ara. Guardem aquest bon record com un tresor.
Em vaig quedar glaçat. Es va vestir a poc a poc amb una sensualitat que només ella era capaç de mostrar. Jo sabia que les seves decisions eren inapel·lables. Ho havia après en aquell curt o llarg espai de la nostra coneixença. La seva voluntat no es podia tòrcer. Li vaig dir que l’estimava, que no se n’anés, que no podria viure… Sabia que era inútil.
Se’n va anar amb la mateixa gelor que havia arribat el primer dia.

Sol al meu estudi em vaig desesperar. Tenia ganes d’enviar-ho tot a fer punyetes. Volia esborrar el rastre d’aquella dona, l’hauria volguda escanyar. Vaig agafar totes les seves fotos i les vaig estripar. Anava amunt i avall d’aquella gran sala com un posseït. No parava de repetir-me que m’havia pres el pel, que havia jugat amb mi, amb el que jo sentia. Una ràbia immensa em sortia de l’estomac i se m’escampava pels braços, per les cames i m’entelava l’enteniment.  Totes les pintures hiperrealistes van anar arraconades de mala manera, no les volia veure. Vaig treure totes les teles en blanc i els cartons preparats, les pintures, els pinzells, els prims, els gruixuts…Tot! Sentia una necessitat compulsiva de pintar, amb les mans si convenia; de barrejar colors, d’encastar-los sobre les superfícies blanques, de notar la viscositat de la pintura, de drogar-me amb les olors de l’oli de llinosa i l’essència de trementina. En aquest estat febril, gairebé un deliri, m’hi vaig passar potser deu dies. No menjava, no dormia, no obria la porta, no contestava el telèfon. Res!
Quan ja no em va quedar ni un petit full en blanc que no hagués estat pintat, em vaig començar a asserenar. Em vaig mirar al mirall, feia mala cara, m’havia crescut la barba. Estava fet un desastre. Llavors amb la ment més tranquil·la vaig contemplar tot el que havia pintat durant aquells dies. Era conscient que sortia d’un malson i m’espantava una mica tota aquella bogeria. No em reconeixia en aquelles pintures, no tenien res a veure amb la recerca de realitat i sinceritat que havia perseguit durant tants d’anys. Tot era diferent, jo mateix, potser, era un home nou. A poc a poc i ben mirat, però, vaig notar que sí que estava d’acord amb tota la producció, sí que m’hi trobava bé, sí, molt bé.

Uns dies més tard el meu galerista va venir a l’estudi. Tenia el costum de visitar-me de tant en tant per programar una nova exposició, per veure com anava la meva pintura. Se’m va quedar mirant
¾Amic Picorcat, ¾em va dir¾  no puc entendre aquest canvi, tan ràpid. Sempre  m’havies semblat  tan reposat, tan equilibrat, però això, això és diferent. Aquí hi ha la mà d’un geni!  Hem de fer aquesta exposició.

L’exposició va arribar. Va ser un èxit, un èxit que ni jo mateix me’n sabia avenir. Les teles penjaven de les parets amb tots aquells colors, les ratlles, les taques, les figures que hi transitaven. Potser ningú no entenia res. No era important. L’Andreu Mir,  sí que, segurament, ho va entendre,  em va fer una crítica elogiosa, lloant l’evolució cap a fronteres no sotjades encara, una evolució plena de sinceritat… Li vaig agrair.
El dia de la inauguració va venir la Rosana. Lluïa un somrís molt enigmàtic. Es va acostar per felicitar-me, duia una copa de cava, com tothom.
¾Benvinguda  ¾li vaig dir
Va estendre cap a mi una mà, com una temptació, que no duia cap anell. Me la vaig mirar detingudament, vaig aixecar la meva copa també  plena i, amb un somrís, la vaig abocar, pausadament, damunt de la seva pell. Era hora de girar cua, a l’altra banda de la sala m’estaven esperant.


                                                                                   Marta Malleu

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada