Premi
Miquel Arimany de les Masies de Roda de Ter. 2012 Editat
FE I ESPERANÇA
A l’Isidre Grau
En Cosme Rivera va aturar la
lectura que estava fent i, atent, va escoltar. Res, silenci. Va esperar uns
segons i va continuar llegint. Al cap d’uns moments se li va repetir la sensació que algú rondava pel pis. Es va
inquietar:
—Yolanda?
Res, silenci. De fet la Yolanda, la dona que li
portava la casa des que havia quedat vidu, feia estona que havia marxat.
Intranquil es va alçar de la butaca i va fer una ronda per les habitacions.
Ningú. Va tornar a la sala i abans de seure va mirar pel balcó, a aquella hora
de la nit el carrer era buit i fosc, tan sols el fanal d’enfront l’il·luminava
tènuement. Va tornar a seure, es va
apropar més el llum de peu i va reprendre la lectura d’El perquè de tot
plegat allà on l’havia deixada.
De cop uns crec-crec-crec suaus
el van agitar, va alçar els ulls del llibre i atònit va mirar l’home que tenia
al seu davant. El crit de por se li va escanyar a la gola. Tremolós va cercar el
mòbil que estava a sobre de la tauleta, li va caure a terra i atemorit es va
enfonsar dins de la butaca esperant no sabia què.
—Senyor Rivera, no tingui por! No
cridi! Sóc en Raül!
—¿...? Quiii...? —va aconseguir
articular, enfonsant-se encara més entre els coixins.
—Sisplau, no s’espanti!
—Agafi... el que vulgui...
Però, no, no em faci mal... Sóc vell...
—Fer-li mal? Jo, en Raül?
—Raül? Quin Raül? —va aconseguir
murmurar amb un fil de veu.
—En Raül! El del llibre! El del conte de La Fe.
En
Cosme Rivera, asturià de naixement, català d’adopció i notari de professió, va notar a la boca de
l’estómac aquell rosec entre humà i sobrenatural, que sense més ni més, se li
presentava quan alguna cosa important estava a punt de passar-li.
—Senyor Rivera, sisplau— va
implorar l’home amb veu suau i tremolosa —ja sé que està jubilat de la notaria,
però necessito dels seus serveis. Cal que aixequi acta notarial de la
sinceritat dels meus sentiments. O la meva dona es creu que l’estimo o faré una
barbaritat.
En Cosme es va redreçar a la
butaca, notava que la por se li esvaïa. La veu d’aquell desconegut transmetia
sinceritat i als ulls només hi tenia una lamentable desesperació. Era un home jove, d’aspecte agradable, de
bona planta i d’un vestir descurat però elegant.
¾Perdoni jove!—va
dir-li intentant dominar el temor que encara li restava —Com ha entrat aquí?
—Pel llibre—va contestar el xicot
mentre el recollia de terra i li allargava.
—Perdoni, però no entenc res. I
si això pretén ser una broma és de molt mal gust...
—Broma? Però què diu!
I llavors, amb veu clara i amb
llenguatge acurat, li va explicar fil per randa el drama al qual estava sotmès.
Ell, en Raül, estimava la seva dona. N’estava enamorat. Ella era el centre i
motor de la seva vida. Però ella, no se’l creia i li exigia una demostració
constant d’aquest amor.
¾No puc més. És
un infern. No sé què he de fer. Des del dia que el nostre autor ens va crear i
ens va condemnar a un diàleg sens fi, estic atrapat en un cercle sense sortida.
Fa temps que hi busco una solució, però fins avui no he trobat cap lector que
em mereixés confiança. Vostè sí, senyor Rivera, vostè comprèn la nostra
situació i ens compadeix, crec, sincerament, que ens pot donar un cop de mà.
A en Cosme, el rosec de l’estómac
li augmentava per moments. Qui era aquell home: un sonat? Un bandarra? Un
pispa? Un il·luminat? La veritat era tan estrafolària que no sabia què pensar
però un no sé què d’intriga l’obligava a mantenir la conversa i no telefonar la
policia.
—Segui, sisplau, jove. Segui. I en què el puc ajudar?
¾Vingui amb mi i entri al meu món.
—Ah! No! Això sí que no. Ja hem
arribat al moll de l’os! És vostè qui reclama els meus serveis, demà al meu
despatx...
—No, no ho entén... Vostè és un
home intel·ligent i culte. Deixi’s portar pel seu instint, sé que no és
aventurer però tingui fe i refiïs de mi. Per favor, amic Cosme, deixi’s anar i
llegeixi, sisplau, llegeixi, pàgina 35...
Senyor Rivera, li presento la meva dona.
En Cosme, atordit i sorprès, es
va trobar en un espai desconegut però familiar davant d’una dona jove i bonica,
elegant en el gest i en el vestir, que el saludava afablement:
¾ Benvingut a
casa nostra. Vol prendre res?
—Sí... Un conyac... Sisplau...
La dona va servir les copes i els
va convidar a seure còmodament. Els tres ho van fer i en Raül va començar a
parlar:
¾Amor, expliquem-li al senyor Rivera la nostra
proposta?
¾Amor! Amor...!
Això ho dius tu! Però... Ho sóc de veritat,
el teu amor?
¾És clar que ets
el meu amor!
¾I com ho sé?
¾Ho sé! Ho
séééééé... Ho saps perfectament! No em martiritzis més! Fa més de vint anys que
m’ho preguntes i jo et contesto el mateix! —i adreçant-se al notari, va
continuar—Ho veu, senyor Rivera? Això és
el què ens passa, rèpliques i contrarèpliques
absurdes i reiteratives que no ens duen enlloc, al contrari.
I a continuació va exposar, sense
més dilacions, la seva demanda: que, el notari, durant uns dies, entrés i
sortís de les seves vides. Que els observés, analitzés, avalués i finalment
dictaminés si allò era o no amor.
En Cosme Rivera es va alçar de la
butaca i, cavil·lós, es va posar a passejar per l’estança:
—Déu meu! No m’esperava això.
Estic desconcertat. Necessito
pensar-m’ho. El fet em tempta, però... Mai no he fet una feina d’aquesta
alçada. Agraeixo la confiança però crec em sobrevaloren. Bé,
insisteixo, hi pensaré i prometo que demà els donaré una resposta¾ I tancant el llibre va sortir d’aquell món.
Aquella
nit en Cosme Rivera no va aclucar ull. L’endemà, amb la llum del dia, no se’n
sabia avenir de l’aventura nocturna. El primer que va fer va ser comprovar la
febre. No en tenia. Va baixar a la farmàcia, pressió i pulsacions, correctes.
En realitat es trobava bé l’únic que es notava era un lleuger emboirament de
cap i una certa fatiga. Res que una til·la amb una aspirina no pogués
solucionar. El que sí, però, li havia augmentat era la pressió a l’estómac.
A la
tarda quan la Yolanda
va marxar es va llençar de cap a la lectura: pàgines trenta-cinc, trenta-sis i
trenta-set, i a dins! Va trobar la dona tal com l’havia deixada la nit
anterior. Amb tranquil·litat van encetar una conversa; avorriment, va ser la
paraula dominant. Sí, atrapats eternament en aquelles tres pàgines la seva vida
no podia ser d’una altra manera. I de cop, al notari se li va acudir, si en
Raül havia pogut sortir i ell hi havia pogut entrar... Per què... No...? I
agafant-la de la mà va tancar el llibre, se’l va posar a la butxaca i van sortir al carrer.
Feia
una tarda esplèndida. La ciutat al maig és una joia i agafats de bracet van
començar a passejar. La dona s’ho mirava
tot amb delit: la gent, les cases, les botigues, els arbres, els cotxes... Li
faltaven ulls i cap per pair-ho tot. Reia i picava de mans com un infant. Al
mercat van comprar flors:
—T’agraden els nards?—va dir-li
mentre assenyalava la vara carnosa plena de floretes blanques tenyides de
rosa—Els què...
Als Italians van menjar un gelat
de vainilla. Una gitana li va llegir la mà: seràs feliç. I un violinista
mutilat els hi va dedicar una cançó. Ja de fosc parlant i rient van tornar a casa.
En Raül els esperava. Els va rebre rúfol i desagradós:
¾Es pot saber
d’on véns? M’has fet patir. Fa hores que t’espero.
¾Oh! Raül, si sabessis tot el que hi ha a fora!
¾A fora! Aquí,
amb mi, és on has d’estar¾i adreçant-se a en Cosme¾Em decep, Rivera, el feia un cavaller.
¾I és clar que és
un cavaller! I ara què t’agafa a tu? Mira noi, en aquesta història la pesada
dubtosa sóc jo¾i contemplant el notari va sospirar¾No en faci cas, Cosme, m’estima i l’amor el fa recelar...
La dona es va aturar. Les
paraules li van quedar penjades dels llavis... Els ulls se li van humitejar i
mirant el seu home va confirmar el que sempre havia sabut, que l’estimava. Va
callar i, en contra de l’establert per l’autor, es va empassar la rèplica que
li tocava.
El silenci es va fer llarg i
dolç.
—Gràcies, Rivera—van exclamar tots
dos alhora.
—A vosaltres, parella.
—Torni quan vulgui.
—Crec que ja no em necessiteu. És
clar que jo...—I tancant el llibre els va deixar endarrera.
En Cosme va notar que el rosec de
l’estómac havia desaparegut, ara el que tenia era de gana. Es va aixecar va
anar a la cuina i es va menjar el sopar que la Yolanda li havia preparat.
La buidor i el silenci de la casa se li va fer més palès que mai. Gairebé
insuportable. Va recollir els plats i va tornar a la butaca. Es va apropar el
llum, va obrir el llibre, pàgina trenta-vuit, estava en blanc. Pàgina
trenta-nou: PIGMALIÓ... Va començar a llegir: “És una
adolescent tan bella que, només conèixer-la...
I de cop no era un rosec el que
li va pujar de l’estómac, era tot un
enfilall de nusos que ballaven al so
d’una música celestial i amb gran expectativa es va endinsar en la lectura.
Aquest conte està inspirant en el
conte La Fe d’en Quim Monzó del Perquè de tot plegat.
ANNA FOLCH
ANNA FOLCH
