FE I ESPERANÇA

Premi Miquel Arimany de les Masies de Roda de Ter. 2012  Editat

FE I ESPERANÇA

A l’Isidre Grau

En Cosme Rivera va aturar la lectura que estava fent i, atent, va escoltar. Res, silenci. Va esperar uns segons i va continuar llegint. Al cap d’uns moments se li va repetir la  sensació que algú rondava pel pis. Es va inquietar: 

—Yolanda?

Res, silenci. De fet la Yolanda, la dona que li portava la casa des que havia quedat vidu, feia estona que havia marxat. Intranquil es va alçar de la butaca i va fer una ronda per les habitacions. Ningú. Va tornar a la sala i abans de seure va mirar pel balcó, a aquella hora de la nit el carrer era buit i fosc, tan sols el fanal d’enfront l’il·luminava tènuement.  Va tornar a seure, es va apropar més el llum de peu i va reprendre la lectura d’El perquè de tot plegat allà on l’havia deixada.

De cop uns crec-crec-crec suaus el van agitar, va alçar els ulls del llibre i atònit va mirar l’home que tenia al seu davant. El crit de por se li va escanyar a la gola. Tremolós va cercar el mòbil que estava a sobre de la tauleta, li va caure a terra i atemorit es va enfonsar dins de la butaca esperant no sabia què.

—Senyor Rivera, no tingui por! No cridi! Sóc en Raül!

—¿...? Quiii...? —va aconseguir articular, enfonsant-se encara més entre els coixins.

—Sisplau, no s’espanti!

—Agafi... el que vulgui... Però,  no, no em faci mal... Sóc vell...

—Fer-li mal? Jo, en Raül?

—Raül? Quin Raül? —va aconseguir murmurar amb un fil de veu.

—En Raül!  El del llibre! El del conte de La Fe.

           En Cosme Rivera, asturià de naixement, català d’adopció  i notari de professió, va notar a la boca de l’estómac aquell rosec entre humà i sobrenatural, que sense més ni més, se li presentava quan alguna cosa important estava a punt de passar-li.

—Senyor Rivera, sisplau— va implorar l’home amb veu suau i tremolosa —ja sé que està jubilat de la notaria, però necessito dels seus serveis. Cal que aixequi acta notarial de la sinceritat dels meus sentiments. O la meva dona es creu que l’estimo o faré una barbaritat.

En Cosme es va redreçar a la butaca, notava que la por se li esvaïa. La veu d’aquell desconegut transmetia sinceritat i als ulls només hi tenia una lamentable desesperació.  Era un home jove, d’aspecte agradable, de bona planta i d’un vestir descurat però elegant.

¾Perdoni jove!—va dir-li intentant dominar el temor que encara li restava —Com ha entrat aquí?

—Pel llibre—va contestar el xicot mentre el recollia de terra i li allargava.

—Perdoni, però no entenc res. I si això pretén ser una broma és de molt mal gust...

—Broma? Però què diu! 

I llavors, amb veu clara i amb llenguatge acurat, li va explicar fil per randa el drama al qual estava sotmès. Ell, en Raül, estimava la seva dona. N’estava enamorat. Ella era el centre i motor de la seva vida. Però ella, no se’l creia i li exigia una demostració constant d’aquest amor.

¾No puc més. És un infern. No sé què he de fer. Des del dia que el nostre autor ens va crear i ens va condemnar a un diàleg sens fi, estic atrapat en un cercle sense sortida. Fa temps que hi busco una solució, però fins avui no he trobat cap lector que em mereixés confiança. Vostè sí, senyor Rivera, vostè comprèn la nostra situació i ens compadeix, crec, sincerament, que ens pot donar un cop de mà.

A en Cosme, el rosec de l’estómac li augmentava per moments. Qui era aquell home: un sonat? Un bandarra? Un pispa? Un il·luminat? La veritat era tan estrafolària que no sabia què pensar però un no sé què d’intriga l’obligava a mantenir la conversa i no telefonar la policia.

—Segui, sisplau, jove. Segui.  I en què el puc ajudar?

¾Vingui  amb mi i entri al meu món.

—Ah! No! Això sí que no. Ja hem arribat al moll de l’os! És vostè qui reclama els meus serveis, demà al meu despatx...

—No, no ho entén... Vostè és un home intel·ligent i culte. Deixi’s portar pel seu instint, sé que no és aventurer però tingui fe i refiïs de mi. Per favor, amic Cosme, deixi’s anar i llegeixi, sisplau, llegeixi, pàgina 35...  Senyor Rivera, li presento la meva dona.

En Cosme, atordit i sorprès, es va trobar en un espai desconegut però familiar davant d’una dona jove i bonica, elegant en el gest i en el vestir, que el saludava afablement:

¾ Benvingut a casa nostra. Vol prendre res?

—Sí... Un conyac... Sisplau...

La dona va servir les copes i els va convidar a seure còmodament. Els tres ho van fer i en Raül va començar a parlar:

 ¾Amor, expliquem-li al senyor Rivera la nostra proposta?

¾Amor! Amor...! Això ho dius tu! Però... Ho sóc de veritat,  el teu amor?

¾És clar que ets el meu amor!

¾I com ho sé?

¾Ho sé! Ho séééééé... Ho saps perfectament! No em martiritzis més! Fa més de vint anys que m’ho preguntes i jo et contesto el mateix! —i adreçant-se al notari, va continuar—Ho veu,  senyor Rivera? Això és el què ens passa, rèpliques i contrarèpliques  absurdes i reiteratives que no ens duen enlloc, al contrari.

I a continuació va exposar, sense més dilacions, la seva demanda: que, el notari, durant uns dies, entrés i sortís de les seves vides. Que els observés, analitzés, avalués i finalment dictaminés si allò era o no amor.

En Cosme Rivera es va alçar de la butaca i, cavil·lós, es va posar a passejar per l’estança:

—Déu meu! No m’esperava això. Estic desconcertat.  Necessito pensar-m’ho. El fet em tempta, però... Mai no he fet una feina d’aquesta alçada. Agraeixo la confiança però crec em sobrevaloren. Bé, insisteixo, hi pensaré i prometo que demà els donaré una resposta¾ I tancant el llibre va sortir d’aquell món.

           Aquella nit en Cosme Rivera no va aclucar ull. L’endemà, amb la llum del dia, no se’n sabia avenir de l’aventura nocturna. El primer que va fer va ser comprovar la febre. No en tenia. Va baixar a la farmàcia, pressió i pulsacions, correctes. En realitat es trobava bé l’únic que es notava era un lleuger emboirament de cap i una certa fatiga. Res que una til·la amb una aspirina no pogués solucionar. El que sí, però, li havia augmentat era la pressió a l’estómac.

           A la tarda quan la Yolanda va marxar es va llençar de cap a la lectura: pàgines trenta-cinc, trenta-sis i trenta-set, i a dins! Va trobar la dona tal com l’havia deixada la nit anterior. Amb tranquil·litat van encetar una conversa; avorriment, va ser la paraula dominant. Sí, atrapats eternament en aquelles tres pàgines la seva vida no podia ser d’una altra manera. I de cop, al notari se li va acudir, si en Raül havia pogut sortir i ell hi havia pogut entrar... Per què... No...? I agafant-la de la mà va tancar el llibre, se’l va posar a la butxaca i  van sortir al carrer.

           Feia una tarda esplèndida. La ciutat al maig és una joia i agafats de bracet van començar  a passejar. La dona s’ho mirava tot amb delit: la gent, les cases, les botigues, els arbres, els cotxes... Li faltaven ulls i cap per pair-ho tot. Reia i picava de mans com un infant. Al mercat van comprar flors:

—T’agraden els nards?—va dir-li mentre assenyalava la vara carnosa plena de floretes blanques tenyides de rosa—Els què...

Als Italians van menjar un gelat de vainilla. Una gitana li va llegir la mà: seràs feliç. I un violinista mutilat els hi va dedicar una cançó. Ja de fosc parlant i rient van tornar a casa. En Raül els esperava. Els va rebre rúfol i desagradós:

¾Es pot saber d’on véns? M’has fet patir. Fa hores que t’espero.

¾Oh! Raül,  si sabessis tot el que hi ha a fora!

¾A fora! Aquí, amb mi, és on has d’estar¾i adreçant-se a en Cosme¾Em decep, Rivera, el feia un cavaller.

¾I és clar que és un cavaller! I ara què t’agafa a tu? Mira noi, en aquesta història la pesada dubtosa sóc jo¾i contemplant el notari va sospirar¾No en faci cas, Cosme,  m’estima i l’amor el fa recelar...

La dona es va aturar. Les paraules li van quedar penjades dels llavis... Els ulls se li van humitejar i mirant el seu home va confirmar el que sempre havia sabut, que l’estimava. Va callar i, en contra de l’establert per l’autor, es va empassar la rèplica que li tocava.

El silenci es va fer llarg i dolç. 

—Gràcies, Rivera—van exclamar tots  dos alhora.

—A vosaltres, parella.

—Torni quan vulgui.

—Crec que ja no em necessiteu. És clar que jo...—I tancant el llibre els va deixar endarrera.

En Cosme va notar que el rosec de l’estómac havia desaparegut, ara el que tenia era de gana. Es va aixecar va anar a la cuina i es va menjar el sopar que la Yolanda li havia preparat. La buidor i el silenci de la casa se li va fer més palès que mai. Gairebé insuportable. Va recollir els plats i va tornar a la butaca. Es va apropar el llum, va obrir el llibre, pàgina trenta-vuit, estava en blanc. Pàgina trenta-nou: PIGMALIÓ... Va començar a llegir: “És una adolescent tan bella que, només conèixer-la...

I de cop no era un rosec el que li va pujar de l’estómac,  era tot un enfilall  de nusos que ballaven al so d’una música celestial i amb gran expectativa es va endinsar en la lectura.

Aquest conte està inspirant en el conte La Fe d’en Quim Monzó del Perquè de tot plegat.

                                                                                                                   ANNA FOLCH