dijous, 16 de juny del 2016

LA BICICLETA



Finalista del premi Tinet de Tarragona, editat

LA BICICLETA

           Has acabat de fer la ruta literària pel barri de Ribera.  Rusiñol, Maragall i Segarra t’han donat la mà. Estàs satisfeta, ha anat molt bé. Has disposat d’un bon grup, discret i atent. Ara et regales un vermut al Xampanyet del carrer Montcada: una canya amb una tapa d’anxoves del Cantàbric. Tot i que aquest voluntariat t’agrada estàs cansada de la caminada i de la xerrada.
           Relaxada fas un bon glop de cervesa i amb la mà dreta estires La Vanguardia que hi ha a sobre de la taula del costat. Fulleges. I t’atures a la pàgina de les necrològiques, últimament no saps quina dèria t’ha agafat de mirar les esqueles, potser és l’edat, i de cop, les ninetes s’aturen i fixes la mirada en una de gran, i t’esgarrifes. Coneixes el mort, és en Josep Maria, l’amic de la infància, el veí de sota de casa teva. Sí, tot lliga, nom, cognoms i el nom de la vídua, el que no sabies és que tingués tants fills, set en total. És clar, fa tants anys que no sabeu res l’un de l’altre, i pensar que havíeu estat com germans!

           En Josep Maria, un any més petit que tu, era el nenpobret, com li deien a casa teva per ser orfe de pare —el seu pare havia mort joveníssim d’una tuberculosi adquirida, en acabar la guerra, al camp de concentració d’Argelés—Era un nen grassó, de cara rodona i afable i tou com un panet de viena. Tu, enèrgica i impetuosa, el manegaves com et donava la gana: “ara jugarem a despatxos; ara a fer menjars, ara a marits i a marides...”  I així fins a l’infinit. El noi, bon jan com pocs, acceptava tots els teus suggeriments i propostes, el fet era jugar amb tu i passar-s’ho bé. La devoció, però, va durar fins al dia de Reis de 1950, que vas deixar anar la part més fosca del teu enginy i vas matar la seva innocència.

           De nena, i de gran, avui encara et dura, tenies i tens passió per les bicicletes. Esperaves amb delit que s’acabés l’escola i comencessin les vacances per recuperar la teva bicicleta i anar, com una desaforada, amunt i avall pels jardinets del Passeig de Sant Joan.
           Als anys quaranta a Barcelona a penes hi havia trànsit. Hi havia por, tristor, restriccions de llum i d’aigua, cartilles de racionament, cues per comprar petroli per abastir les estufes, o pel carbó de les cuines econòmiques, però a tu, una nena de nou anys això no t’importava gens. Havies nascut amb aquestes dificultats i per tant tot era normal.
           L’endemà de Sant Joan la teva mare, en Ramon, el teu germà, i tu pujàveu al “cuarto del terrat”, en realitat un traster dels d’ara, on s’hi guardaven tots aquells fòtils que només s’utilitzaven de tant en tant, o que s’havien malmenat: el sac amb els suros per a fer el pessebre de Nadal; unes cadires de reixeta que s’havien esparracat; una butaca desfonada; un cubell de zenc foradat... I les bicicletes, totes dues, la negra d’en Ramon i la teva blava. Quina felicitat tan gran veure-les sortir a la llum del dia després de nou mesos de reclusió! A la galeria de casa les posàveu a punt. Les netejàveu de la pols del temps, cadascú la seva, amb uns draps i aigua i sabó. Tu ho feies amb la delicadesa de qui té cura d’un nadó; mullar, fregar, eixugar... I apa tornem-hi fins que el blau cobalt lluïa espaterrant. Després enllustraves el selló de pell marró per a dissimular les ratllades i pelades que l’ús i el pas del temps hi havien deixat. Acabada la feina, el pare greixava la cadena i inflava els pneumàtics i quan deia: “nena, ja està a punt” et faltava temps per baixar-la al carrer i pedalar els cinquanta metres que et separaven dels jardinets. Només podies anar de la Diagonal fins al carrer Rosselló, dues travessies. En Ramon, cinc anys més gran que tu, amb la seva colla, es feia tots els jardins: de la Diagonal a la Travessera de Gràcia, del poeta Verdaguer al músic Clavé. I som-hi que no ha estat res, i a tornar-hi. I així fins passada la Mare de Déu de la Mercè que les bicicletes tornaven al seu catau fins a l’estiu vinent.
Però en Josep Maria no tenia bicicleta. L’economia d’una jove vídua, tot i treballar de secretària, no ho permetia i després perquè la dona tenia por, molta por que al seu fill li pogués passar algun accident. El nen però maldava pel vehicle i més quan tu, força mala bèstia, li explicaves amb pèls i senyals el plaer de córrer en llibertat. De sentir l’aire a la cara, de passar volant per sobre de la terra i entre mig de les altres criatures que jugaven a bales, i a patacons...
           —Aquest any tindré la bicicleta —et va anunciar un dia— la demanaré als Reis i me la portaran!
           El Reis. Ai!, els Reis Mags de l’Orient! Existien realment? Era possible que unes persones, per molt màgiques que fossin, poguessin passar en una sola nit per totes les cases de Barcelona per deixar milers de joguines als nens de la ciutat? No! Tu això ja no t’ho empassaves. Aquell any vivies el moment del dubte, aquell instant en que comences a fer-te gran i constates que la màgia no existeix, que és pura falòrnia i que al seu darrera hi ha una trampa. El teu estat d’ànim vacil·lava entre la realitat i el desig. I no et vas privar de compartir-ho amb l’amic que en la seva innocència no et va creure.
Dia sis de gener de 1950, nou del matí. La galeria de casa teva era plena de joguines, ara no recordes bé què hi havia, segurament part del que havies demanat a la teva carta, més els llibres de contes que mai no fallaven, i les llaminadures típiques: teies, alls, cebes i carbó. Després dels Oh! Ah! Ai! Ei! Que bonic! Començaven les corredisses d’anar amunt i avall per l’escala per tal de compartir els regals. En Josep Maria pujava a buscar el seu i tu baixaves pel teu.
           —Nina, Nina, m’han dut la BICI! M’han dut la BICI —va cridar, ple de goig, el nen per l’escala.
           I tu, cames ajudeu-me, vas anar a veure la seva preciositat! Finalment a l’estiu tots dos correríeu pels Jardinets a cor que vols. Tu, la gran, l’experta, l’ensenyaries a pedalar com un autèntic ciclista.
           La bicicleta d’un roig intens era al mig de la seva galeria. Gran meravella! Brillant, llustrosa, amb les dues rodetes petites ben collades, el manillar platejat lluent, els mànecs de les mans i el pneumàtics de color de plom desprenent olor de goma fresca. I el selló, el selló folrat d’una roba de vellut vermell fent conjunt. Quanta bellesa en un vehicle! Però de cop se’t va gelar la sang, la galeria va trontollar, i tota tu et vas estremir: aquella bicicleta era la teva! Et podien enganyar amb mil coses però amb la bici, no. Era el teu cor, la teva ànima, la teva vida:
           —Aquesta bici és meva! —vas cridar desaforada.
           —No, és meva, me l’han duta els Reis! —va somicar el nenpobret.
           —No, és la meva, l’han pintada i prou! Ja ho veuràs! Porta una tisora!
           I amb l’estri a les mans vas fer un tall net com un ferida, i vas esparracar el vellut vermell. I com si es tractés d’un cor que bategava va eixir el vell selló de pell marró ple de ratllades i pelades.
           El desencís de l’amic va ser tan gran que es va deixar caure a terra picant de mans i peus, mentre un riu de llàgrimes relliscava galtes avall. Pobre criatura!, no entenia res de res. Mentre tu, brandat les tisores com si d’un trofeu es tractés, cridaves triomfant:
           —Els Reis són els papes! Els Reis són el papes!

           Ara, després de tants anys, davant de la seva esquela rememores el fet i les conseqüències. L’esbroncada i els càstigs que vas rebre: les joguines amagades; estar tot del dia tancada a la teva habitació; no menjar tortell de postres i no saps quines coses més... Però el pitjor va ser que a partir d’aquell moment tots dos us vau distanciar. Res ja no va ser igual i els jocs es van acabar. Cadascú a casa seva i salutacions i prou. Us havíeu fet grans de cop.
Mires el rellotge, les dues, l’enterrament és a les quatre. Si a les anxoves hi afegeixes un tros de truita de patates i un cafè, hauràs dinat i  tindràs temps de passar pel tanatori. No donaràs cap condol, no hi ha coneixences. A la floristeria compraràs una rosa d’un vermell intens i amb amor la dipositaràs sobre el taüt. I en silenci, com un prec, li demanaràs perdó pel mal fet i com dos bons amics fareu les paus.
Després, en sortir, agafaràs un taxi fins a casa teva i ploraràs perquè ja no pots pedelar.
                                                                                     ANNA FOLCH

                                                                                                           

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada