CONTE FINALISTA AL XVIII PREMI “VICTOR MORA” DE NARRATIVA BREU - editat
OMBRES
A LA MURALLA
|
Muralles
de l’Acròpolis romana
coberta
d’estructures medievals
…
Tot
és lligat per tons de meravella
-uns
tons com de gravat o estampa vella-
que
ells sols, donen prestigi a la ciutat
Plaça de Berenguer
el Gran
Salvador
Cutxet i Moreu
|
Camino arrapada al mur de la
ciutat romana. És aspre. No puc córrer. Les cames no em porten. Aquestes
pedres! Aquestes pedres! Han vist passar tants anys! S’aixeca aire i el meu
vestit de gasa, llarg, color turquesa, voleia. Oh, la muralla! Com t’estimo,
ara m’has de salvar. Pedres, pedres, amagueu-me. Però la lluna, la llum de la
lluna s’estavella damunt dels plecs de la faldilla, els busca, els fa lluir;
delatarà, així, la meva presència encara que m’amagui a l’ombra més profunda dels contraforts.
Tinc por. La nit palpita al meu voltant.
Ramon Berenguer, tot de bronze i damunt del seu cavall, em dona l’esquena. Cal
que avanci muralla enllà. Què hi faig, jo, en aquesta nit càlida, màgica,
vestida com una princesa i fugint? De sobte m’ha fet molt mal l’espatlla.
Instintivament m’hi he posat la mà, un
regalim llefiscós esquena avall, és sang. Així encara m’ha tocat, maleït! Però
fins en aquest moment cap dolor no m’ho ha anunciat. El meu vestit lluminós
quedarà tacat. Tot ha estat tan ràpid! Ara noto la coïssor i el braç adolorit.
Sé que ell encara em deu seguir, que em segueix sempre.
Aquesta festa al carrer de la
Palla, a l’estudi de pintura d’en Ferran, prometia molt. Potser no hi havia
d’haver anat, però és que em feia tanta il·lusió. Havíem quedat, noies i
xicots, tots de gala. Per Sant Joan cal festa grossa. I allò era una festa
retro, com dels anys cinquanta i pico, vestits cenyits de cos amb faldilles
molt amples fins al turmell, ells amb corbata de llacet... Quines coses! No
porto ni un mocador per eixugar-me la sang que continua regalimant. Camino a
poc a poc, buscant la foscor. Tan bé que estàvem tots allà, al terradet de
l’estudi. Què puc fer? He sortit disparada de la festa. I he corregut sense
parar amb les sabates que m’han començat a fer mal. I quan he arribat aquí,
m’ha vingut un atac de pànic i no em veig amb cor de travessar la Via Laietana,
potser allà hi haurà algun taxi... A aquestes hores... Ai! Tot em fa mal i tinc
tantes ganes de plorar.
Quan l’Enric ha entrat al
terrat, com ho ha fet? Com ha trobat el lloc? Ja ho veig, jo l’hi he portat. Em
va al darrere sense parar. Em segueix a tot arreu. A les nits el somnio, el veig a cada
cantonada. Perquè quan surto de casa, a l’hora que sigui, ell és allà, damunt de la seva moto i jo
corro en una altra direcció; i a les nits miro avall des del balcó de casa
meva, al carrer del Carme, i també hi és, fent guàrdia, ell i moto. Ara mateix
diria que s’amaga darrere d’algun arbust, és una ombra horrible que apareixerà
d’un moment a l’altre i em saltarà al coll. Ho sé, ho sé! Les cames se
m’afluixen, el muscle em crema. Deu
haver travessat l’estudi de pintura abans de posar els peus al mig de la
ballaruga. Dins el taller deu haver vist el retrat a l’oli que m’ha fet en
Ferran. Era al mig de la sala perquè tothom el veiés bé. Hi he anat a posar
molts dies i avui l’ha volgut mostrar a tothom. “Estàs guapíssima” em
deien, “quin pintoràs que estàs fet”. Els
companys li alabaven la pintura. Jo estava cofoia. En Ferran entre totes les
noies del grup es va fixar en mi. I a mi en Ferran m’agrada molt. Em fonc quan
em mira. Cada pinzellada damunt la tela hauria volgut que fos una carícia
pintada damunt del meu cos. M’ha fet la pintura i molts dibuixos. Me n’ha
regalat un amb una dedicatòria: “al mar dels teus ulls”. Quan hi penso
m’esgarrifo. No sé si l’esgarrifança em ve d’aquesta petita frase o de les
últimes imatges que m’han quedat fixades a
la retina. Sembla que ja no em surt tanta sang, deu haver sigut molt
poca cosa amb la punta del ganivet. Quan l’Enric ha entrat jo estava ballant
amb en Ferran, una d’aquelles músiques lentes del temps dels nostres pares,
“Love me tender”, era de l’Elvis, el del rock, amb una veu com la seda. Estava
tan bé entre els seus braços, ben arrapada al seu cos, que per res del món
hauria volgut que l’instant s’acabés. De cua d’ull he vist l’Enric entremig de
tota la gent, m’he estremit. En Ferran m’ha dit “què passa?” no he tingut temps
de respondre. L’Enric ha cridat el meu nom, amb una veu ferotge, i s’ha
abalançat sobre nosaltres. He vist, molt a prop meu, la lluïssor del ganivet que duia a la mà i he
arrancat a córrer, córrer sense mirar enrere. No sé què ha passat. I si ha
matat en Ferran? Oh! No, no!! Si us plau, que no li hagi fet mal!, si us plau!
Tenia tanta por que he corregut fins a aquí a les muralles i m’he amagat. No em
veig amb cor de sortir-ne. Ara començo a tenir fred, malgrat la nit que és
calenta. Des de l’espatlla fins a la punta dels dits, tot em fa mal, les
sabates també. M’he ajupit en un raconet i ploro. Les llàgrimes no em deixen
veure res, tot se m’apareix borrós i encara tinc més ànsia. M’afiguro l’Enric
talment com si el tingués al davant, li veig els cabells de punta i l’arracada
a l’orella. És a totes les ombres que circulen prop del meu amagatall. Allà al
barri, des de nens que érem amics, les mares també, jugàvem junts, anàvem a
l’escola junts. Ell es va convertir en un jove alt i atractiu, seductor, que
corria pel carrer tot el dia, va deixar les classes, tampoc no treballava, es
va comprar una moto, i, a mi, em volia com si fos un estri més de la seva
Suzuki. “Vine cap aquí, calla, fes això, fes allò, no miris aquest, no parlis
amb l’altre, queda’t amb mi...” Tanmateix jo me’n vaig anar a estudiar a la
Massana, volia ser dissenyadora gràfica. I l’Enric no m’interessa, no el vull
veure, em fa mal, em fa por, por... Però ell em persegueix nit i dia, nit i
dia. Jo no puc viure, sempre atemorida amb les seves amenaces, sempre amb
angoixa. En canvi a l’Escola d’Art sóc molt feliç, a més hi he trobat en
Ferran... Oh! Ferran, estàs bé?. Arraulida, m’embolico amb el vestit, amb el
que puc, però tinc l’esquena gelada i el braç em turmenta. Si no tingués les
cames segades aniria fins a la Via Laietana, però no puc. L’Enric em trobarà
aquí i tot li serà molt fàcil. Un cop de ganivet o unes mans que m’estrenyeran el coll, fort,
fort, i ja no podré respirar. No puc respirar, no puc! Hi ha un gran blanc tot
al meu voltant, em rendeixo, tot blanc, tot és un buit, tot...
La mort és tan fàcil? No sé on
sóc. Sóc? Tinc un núvol als ulls. I les orelles zum, zum. M’he volgut bellugar
però una fletxa clavada a l’espatlla no em deixa moure, o potser sóc al cel i
és una ala tota nova que em travessa i
em produeix dolor. Així, aquí dalt, es continua patint? No hi ha cap
diferència? M’adono que tot, al voltant meu continua amb aquell blanc inefable.
Encara que, si és el cel, és reduït. Em sembla que veig quatre parets i un
sostre. Jo diria que no és el cel. Tot és confús, tot ple de boira. Volo. No sé
què em passa. Encara tinc por. En aquest moment, que estrany, m’adono que allà
al fons hi ha una porta. Una porta enmig de la blancor. S’obre, i un àngel, sí,
un àngel, arriba. Té la cara d’en
Ferran!
Marta Malleu
