divendres, 25 de novembre de 2016

VICTOR MORA 2016



 Finalista XVIII Premi "Victor Mora" de narrativa breu - editat.


                                          CLAIR DE LUNE

                                                      
Eren les sis de la tarda d'un calorós dia d'estiu de l'any 1990, quan l’Albert Monterol va rebre una trucada de la galeria de subhastes. La Marta, la directora, li va dir que dins del piano que els havia lliurat, havien trobat un objecte que requeria la seva presència immediata.
 Quina cosa tan important devien haver trobat que no podien dir-li per telèfon?, es va preguntar  l’Albert.
L’Albert era fill únic, solter, tenia cinquanta-dos anys. Era un home ben plantat, prim i alt i vestia amb elegància.
Havia estudiat la carrera de violoncel al Conservatori del carrer Bruc i donava classes als tallers de música del barri. Quan van morir els seus pares va heretar la casa que tenien al  barri de Sant Gervasi, inclosos els mobles i els objectes de valor. Hi havia molts quadres i un piano Steinway. Amb el sou de mestre de música no podia fer front a les despeses de la casa i va decidir vendre-se-la i subhastar-ne el contingut.
Quan va arribar a la galeria, la Marta i en Manel, el restaurador, l’esperaven al despatx de la directora.
─Què heu trobat un tresor, potser? ─els va dir, just entrar a l’oficina.
─No, no és això, és una cosa més seriosa. Acompanya’m al taller ─li va demanar la directora.
Damunt d'una taula hi havia un petit embolcall format per un mocador amb alguna cosa dins. La Marta el va agafar i se’l va posar al palmell de la mà esquerra i amb l’altra mà va anar destapant, de mica en mica, les quatre puntes del mocador fins a deixar al descobert el seu contingut.
─Déu meu!!! Va exclamar l’Albert que va empal·lidir i va haver d'asseure per no caure a terra quan va veure les tres falanges d’un dit. Només quedaven els ossos.
─Suposem que per la mida devia ser el dit d’un home, seccionat amb una eina de tall ─va dir la directora, ─el va trobar en Manel quan estava afinant el piano.
─Sí ─va confirmar en Manel─, en polsar una tecla vaig notar un so apagat. Vaig mirar dins i vaig veure que entre les cordes i el martell hi havia un dit. 
─Et trobes bé? ─li va preguntar la Marta a l'Albert, que seguia blanc com el paper de fumar.
L’Albert va afirmar amb el cap i lentament es va alçar. De qui devia ser aquell dit? Quin secret s’amagava darrere aquelles falanges mutilades?, pensava. No podia apartar la mirada del contingut del mocador. Va haver-hi un silenci que va semblar etern.
─Us pregaria que no diguéssiu res a ningú ─els va demanar, finalment─,  m’agradaria saber que va succeir. Aquest dit podria ser d’algun avantpassat meu...
─Recordo que un dels quadres que ens vas dur per subhastar era el retrat d’una nena que tocava aquest piano. El podríem mirar, si vols  ─li va dir la directora a l’Albert.
Van anar al magatzem i van localitzar la pintura. Es tractava d’una nena d’uns deu anys, rossa, amb els ulls blaus i molt maca, que estava interpretant una melodia amb  l'Stenwai.
L’Albert va girar el quadre, per veure si hi havia alguna dada que ajudés a aclarir el misteri, però només hi figurava el número de sèrie de la col·lecció.
─Podem treure el cartó de protecció? ─va preguntar.
La Marta hi va accedir i en Manel, amb molta cura, ho va fer. A la part inferior de la tela es podia llegir: “Susanna Folch, Desembre de 1847, Barcelona”.
─Devia ser una rebesàvia meva ─va comentar l’Albert─, no sé quina relació podia tenir amb aquest fet, però m’agradaria investigar-ho. Podeu endarrerir uns dies la subhasta? 
La directora hi va estar d'acord i l'Albert va començar la recerca per la parròquia de Santa Cecília, al barri de Sant Gervasi, a prop de la casa pairal.
El rector li va facilitar l’accés als arxius parroquials. Tal com suposava, la Susanna era una rebesàvia seva que va venir al món l’any 1837 a la casa dels seus pares. A l’arxiu també hi constava que s’havia casat a la mateixa església quan tenia  vint-i-dos anys amb un tal Josep Monterol, quinze anys més gran que ella i que havien tingut dos fills; l’Elena i en Francesc. Al llibre de defuncions va poder localitzar la data de la seva prematura mort, l’any 1879, amb només quaranta-dos anys i el cementiri on va ser enterrada.
Mai s’havia preocupat dels seus avantpassats i ara ho havia de fer en circumstàncies poc agradables. Gràcies a aquests fets, tenia l'oportunitat de conèixer una mica més la història dels seus orígens i no pensava desaprofitar-la. Volia saber quina mena de desgràcia havia colpat la família.
Amb les dades de l’arxiu va decidir anar al cementiri on havien enterrat la Susanna. Va anar a veure l’encarregat i li va demanar que l'ajudés a localitzar el nínxol dels Monterol.
No era cap nínxol; era un panteó. Allà hi havia enterrats molts dels seus avantpassats. L'Albert desconeixia la seva existència, ja que els seus pares els van incinerar. Li va agafar una tremolor quan va pensar que potser algun dia, també hi aniria a parar. L’encarregat li va obrir l’entrada al recinte; era un espai circular amb nínxols perimetrals. Hi havia teranyines i pols per tot arreu. Amb l’ajut d’una llanterna va localitzar la tomba de la Susanna i del seu marit. A terra, davant del nínxol hi havia un cofre de llautó, ennegrit pel pas del temps.  A dins hi havia una partitura d’en Debussy; “Clair de Lune”. A l’última pàgina hi havia una dedicatòria:
“Mai t’he oblidat, estimada Susanna. Pau Bliost Gener de 1883”
Per les dates, l’Albert va observar que la Susanna i el seu marit ja havien mort, quan aquest tal Pau Bliost va deixar la partitura. Potser havia sigut un amant de la Susanna i el dit era d'ell, va pensar.
De cop va recordar que a l’interior de la banqueta del piano hi havia moltes partitures. Hauria de mirar si entre totes hi havia “Claire de Lune”. Va intuir que la composició era la clau per resoldre aquell embolic.
Va tornar a la galeria i va mirar dins de la banqueta; no hi havia res. Va seguir buscant, entre els mobles de la subhasta, fins que al cap de dues hores, la va trobar. Li tremolava la mà quan la va obrir i entremig dels fulls va veure que hi havia un sobre lacrat que a la portada deia “Pels meus fills Elena i Francesc”.
Es va asseure en una cadira, les cames no l’aguantaven. Va trencar el segell i va desplegar un paper esgrogueït pel pas del temps; era una carta que deia:

Estimats Elena i Francesc:
Amb aquesta carta vull relatar uns fets que van succeir  l’any passat quan l’Elena tenia tres anys. Quan sigueu més grans us ho explicaré, però ho vull deixar per escrit per si em passa alguna cosa que m’impedeixi fer-ho.
De petita tocava el piano i m’agradava molt, però en casar-me amb en Josep, vaig haver de plegar.
Tu, Elena, vas néixer al cap d’un any de casats, just quan en Josep va començar a enganyar-me amb altres dones. Jo ho passava molt malament i li vaig dir  que em separaria si continuava d’aquella manera. Ell em va respondre que eren imaginacions meves i que el que em calia era tornar a tocar el piano. Al cap d’una setmana i sense tenir en compte la meva opinió va fer venir a casa  un professor de música.
Es deia Pau Bliost i sortosament era l’home més amable, afectuós i maco que mai havia conegut. Em feia gràcia quan s’alçava sempre que jo ho feia, o de quina manera m’encoratjava quan no em sortia la lliçó. Quan m’agafava les mans per corregir la posició, tot el meu cos tremolava i quan tocàvem a quatre mans, jo fallava a consciència, per tenir-lo més estona al meu costat i gaudir del frec del seu braç o de  la seva cama.
En una ocasió que estava tocant “Clair de Lune”, en Pau em va acariciar els cabells i quan em vaig girar, els seus llavis m’estaven esperant. Primer va ser un petó dolç i tímid i després va ser com un volcà de passió. Era un petó tan esperat…
Vam fer l’amor aquella vegada i moltes més.
Un dia mentre era al jardí podant un roser va arribar en Pau per fer la classe de música. Quan em va veure, es va dirigir cap a mi, em va abraçar i ens vam besar.
No era normal que el meu marit vingués a casa a aquelles hores del matí, però aquell dia ho va fer i ens va enxampar mentre ens besàvem. Va anar directe cap en Pau i li  va clavar un cop de puny tan fort que va caure a terra  inconscient.
D’una revolada em va agafar les tisores de podar i sense que jo ho pogués impedir, li va tallar el dit mitjà de la mà dreta. Després em va pegar i em va violar al mig del jardí.
Em va dir que això era el que els feia a les putes com jo i que si tornava a veure a en Pau, el mataria. Va agafar el dit ensangonat  i va entrar a casa. 
Jo vaig anar corrent a casa de l’Eduard, un metge amic de la família, a demanar-li ajuda. Per sort era a casa i la seva ràpida intervenció va evitar que en Pau es dessagnés. Després de curar-lo se’l va endur i mai més el vaig tornar a veure. A partir d’aquell moment vaig deixar de tocar el piano.
Al cap de set mesos naixies tu, Francesc, fruit de l’amor amb en Pau. L’Eduard va convèncer al Josep que era un fill nostre, setmesó.
Aquests són els fets tràgics que van passar i que teniu el dret de conèixer.
Elena i Francesc, sou l’amor de la meva vida.
Susanna, Desembre de 1864

L’Albert es va quedar una estona amb la mirada perduda amb la carta entre les mans, mentre deixava que unes llàgrimes li rellisquessin per les galtes.
L’endemà va parlar amb la Marta per recuperar el piano i el retrat de la Susanna.

Quan va tornar als tallers de música, l’esperaven un home i una dona joves al seu despatx. Ella era rossa, amb els ulls blaus i molt maca. El seu marit, un home alt i cepat va demanar a l’Albert si podia donar classes de violoncel a la seva dona. Instintivament, l’Albert, va retirar la mà dreta de damunt la taula.


Ramon Jané
Novembre 2016
Sant Just Desvern


        

   


     


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada