dimecres, 28 de febrer del 2018

NOTÍCIES

Ara que ja ha passat la Marató de TV3 i molts de vosaltres ja teniu el llibre a casa i, segurament, l'heu llegit, ens fa il·lusió posar en el blog, els dos contes dels dos Sisos que van quedar finalistes en el concurs: "RELATS ABSURDS, amb la Marató de TV3". Passeu-vos-ho bé amb la lectura.



En Ramon Jané va presentar el següent conte:





                                  TANCAT PER DEFUNCIÓ

       Tot va començar quan en Joan va complir quaranta anys. Feia poc que li havien practicat una revisió mèdica a la sucursal bancària on treballava. Aquesta vegada, però, li havien detectat una certa pèrdua de visió i de capacitat auditiva. Els companys de la feina li deien: de los cuarenta para arriba... Es va haver de posar ulleres i un audiòfon.
       Era solter, no gaire alt i grassonet. Tenia bon caràcter i un especial sentit de l’humor. Li agradava veure l’aspecte positiu de les coses. Era un bon vivant i gaudia dels plaers d’una bona  taula i de les festes nocturnes. No perdia mai l’oportunitat de passar-s’ho bé. Cada any convidava els amics al jardí de casa per celebrar la revetlla de Sant Joan. Aquell any, però, no va poder assaborir les formidables délicatesse que havia preparat per a l’ocasió. Li costava d’empassar el menjar.  Què li estava passant?, es preguntava.
       Nervis! li va diagnosticar el doctor; begui molta aigua, suprimeixi el cafè i dormi les hores necessàries. Nervis?, de què?, estava content de com li anaven les coses, no estava estressat… Tot i amb això va decidir fer cas al doctor.
       Va estar un temps que no sortia de nit i dormia molt, però tot i amb això, la cosa no millorava. Ara, a més, tenia dificultat per fer les seves necessitats fisiològiques. Cada matí passava molta estona al quarto de bany amb resultats decebedors. Per acabar-ho d’adobar, va agafar un refredat que no se’l podia treure de sobre. Li costava respirar i a la nit s’ofegava.
      De mica en mica, la situació es va agreujar fins a tal punt que un dia, quan es va despertar, no va sentir cap soroll. Li va estranyar molt aquell silenci, no era normal. Va picar de mans i tampoc va sentir res. Mare de Déu!!! s’havia tornat sord.  Va encendre el llum i continuava a les fosques tot i tenir els ulls ben oberts. A palpentes va anar al bany. Tot va ser inútil; d’allà no sortia res. Li va agafar un atac d’angoixa, no podia respirar i es va estirar al llit per calmar-se. Quan ho va aconseguir, se’n va adonar que se li havien tancat totes les obertures que el seu cos tenia amb el món exterior. Quan inspirava profundament, gairebé no entrava aire a la cavitat pulmonar. Aviat deixaria de respirar. L’angoixa, però, va desaparèixer quan va acceptar que havia arribat al final de la seva existència.
       No havia destacat en res, ni havia interessat mai ningú. Ara, potser sí que en Joan Cardona seria un referent per a la ciència. Mai abans, una persona s’havia tancat en si mateixa desconnectant de l’exterior. Potser procedia d’un altre planeta i no se n’havia assabentat, va reflexionar dins del seu reducte de pau interior.
       Com va poder, es va incorporar i va agafar un full de paper de l’escriptori que tenia al costat i va escriure una nota que se la va posar damunt del pit, a manera d’epitafi, i que deia:
       TANCAT PER DEFUNCIÓ

    



i la Marta Malleu













            Avui, dijous, és la tarda de la setmana que la Merilú no dona classe de dibuix al carbó a Llotja, plega més aviat, i acostumo a anar-la a buscar. Tots dos anem a fer un gelat i xerrem una estona. M’agrada la Merilú. Intento seduir-la, intento ser amable i seguir-li la veta, parlem de llibres, de pel·lícules, d’art..., però res, ella es manté al seu camp i jo, forçosament, al meu.
            Em punxa: has llegit l’article del diari? Has vist l’última exposició del Macba? Jo passo de ser tan intel·lectual, el que voldria és que li caigués bé, que hi hagués una mica de marxa entre nosaltres.     Si parlem de cinema, això ja em va més, però resulta, també, que sempre sap més de pel·lícules que jo que haig de fer filigranes constantment per estar al seu nivell.
De manera que, com que he vist que a la filmoteca feien un film antic, d’aquells que ella tant admira, m’he dit, tinc temps abans d’anar-la a trobar, d’entrar al cinema i veure “M“, de Fritz Lang, un dels seus directors preferits. Així quan ens veurem li’n podré parlar abastament i quedaré la mar de bé.
Dit i fet. He entrat a la filmoteca. Era a primera hora de la tarda i el local estava força buit. He segut al bell mig de la sala disposat a gaudir de la projecció i treure’n tot el suc possible. Ja veurà la Merilú, quan m’hi poso.
Puntualment, els llums s’han apagat. La pantalla s’ha omplert d’imatges en blanc i negre: “Ein Fritz Lang – Film” del 1931, deu n’hi do com n’és d’antic! Veurem.  “Cast: Peter Lorre” és l’assassí, és a dir M, murderer, ho sé, amb aquella cara que té. “Otto Wernicke” aquest deu ser el policia o l’inspector...
A la primera seqüència ens presenten un cartell on s’ofereix una recompensa per qui trobi un assassí de criatures. En el cartell s’hi veu l’ombra d’un home amb barret i al primer pla una nena de cabells clars que mira càndidament allà on hi deu haver l’home real. Tota una declaració d’intencions. El tema, però, em neguiteja. No m’agrada gens tot això dels “serial killers” i menys si ho són de canalla. A mida que avança el film em vaig trobant més incòmode. Aquest Peter Lorre, però, hi fa un paper molt ben fet, ben galdós per altra banda: assassí, malalt, cínic o espantadís. L’actuació és un brodat. Fins i tot a mi que sóc en una butaca de la sala em fa mitja por. Aquests ulls de boig que li surten de les òrbites, rodons, rodons; el posat de persona que no hi és tota... La veritat, no me’l voldria trobar.
Tot això em fa posar nerviós. Trec la mirada de la pantalla i em giro cap a la butaca de la dreta. Punyeta! Què hi veig?  És en Peter Lorre mateix que em mira amb els seus ulls rodons i el seu somrís bavós. No pot ser! Automàticament em giro a l’esquerra. Altra vegada els ulls prominents, incisius... Torno a indagar a la meva dreta: tota la filera de butaques està plena de Peters Lorre. I a l’esquerra? També. Ara és davant meu..., totes les butaques del davant fins a la pantalla estan plenes de clons de M. No vull mirar els seients de les fileres del darrera, em tapo els ulls, desesperadament. Finalment m’atreveixo, els torno a obrir. Aquelles butaques també, també estan plenes del mateix personatge. I tots, tots em miren amb els seus ulls oberts, rodons... Se m’acosten... Merilú, Merilú!
Estic suat, tremolo. Tot això que em passa no té ni cap ni peus. M’haig de sobreposar. Faig esforços titànics per treure’m del damunt totes aquelles imatges que em perseguien fa un moment. Un cop asserenat surto al carrer amb pas vacil·lant, les cames no m’aguanten gaire, se’m pleguen. Rumio i em dic: massa dificultat, massa esforç. Ben mirat, potser la Merilú no es mereix tantes fatigues. Ben mirat, adéu Merilú!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada