divendres, 2 de març de 2018

NOTÍCIES

Un altre conte finalista en un altre concurs:

XI CONCURS LITERARI DE L'ASSOCIACIÓ BADALONA POÈTICA



 EL COIXÍ 

¾Va, et vinc a recollir i m’acompanyes a comprar un parell de coses ¾ era la Rosa que em trucava de bon matí
¾Tinc, feina, haig de llegir un parell d’originals i avui volia dedicar-hi el dia.
¾Vinga, et distrauràs, que et convé i ja llegiràs a la tarda
            I, finalment, me n’he anat amb la Rosa a uns grans magatzems de coses per a la llar. Ens agrada d’anar-hi, de tant en tant, a treure el nas. Sempre hi trobem alguna cosa, o moltes, ja se sap. Ella volia comprar unes fundes nòrdiques, jo no necessitava res, però tot guaitant aquell bé de Déu de llençols, tovalloles, vànoves..., he trobat un coixí gran, color de cirera,  per posar damunt del llit, que m’ha fet el pes de seguida i me l’he quedat.
            Quan hem arribat a casa, molt més tard del que havíem calculat, m’ha faltat temps per col·locar-lo al seu lloc. Fa patxoca. M’agrada.
            Tenia ganes d’ensenyar-li de seguida al meu home, però avui no hi és. M’ha trucat per dir-me que havia de  veure un client fora de Barcelona i que no tornaria fins demà al matí. Això li passa sovint. I jo...
M’han passat les ganes de posar-me a la feina i llegir les narracions del concurs, les que m’havien tocat. Llavors m’he posat a sopar davant la televisió, tot mirant si trobava una pel·lícula de lladres i “serenos” que són les que m’agraden. Però a la tele ni lladres, ni indis, ni gàngsters ni res. De manera que me’n vaig al llit a llegir una estona però, com si fos un pecat, ho faig una mica d’amagat, un llibre d’amor i passions que m’ha recomanat la Rosa. Això sí ben  repenjada en aquest coixí generós i flonjo. L’estreno.
            Ja sóc al capítol setè. És apassionant.
Em sembla que m’agafa la son. Tanco el llum. Però em sento sola en aquest llit tan ample. M’agafo al coixí, que esponjós, que moll..., fa olor de nou. M’hi abraço. M’ajudarà a dormir.
            Ja fa estona que he tancat els ulls i encara no he pogut agafar el son. Tinc una sensació estranya, però agradable. Juraria que el coixí color de cirera és més gran que no era, com si hagués crescut, i s’acobla perfectament al meu cos. És tou, vellutat i càlid. Que bé que hi estic! Creix i creix. És ell que em cenyeix i m’estreny. Sento l’impuls d’abandonar-m’hi però estic confosa. Em vull aixecar. Una força de cotó em reté, se m’enduu. L’abraçada de tan dolça m’ofega.  I ara ja no em puc sostreure a la força que m’empeny a lliurar-m’hi. Em dono. M’agombola. Em prem i em rodeja, i tot al meu voltant es taca de color de cirera.
            Inesperadament, per una petita escletxa d’aquest univers granatós, se m’apareix, la imatge del meu home.  Espero que tingui feina cada nit. L’esborro, i em deixo engolir altra vegada per aquest mar de mel que m’encercla.
Marta Malleu
desembre 2017


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada