RETROBAMENT

Estimat Blog,

Fa dies que no t'escric, però no és que no pensi en tu, al contrari, però a vegades la vida ens porta per camins estranys que no volem i que ens obliga a transitar. Passada aquesta època, vull retrobar-me amb tu, perquè fer-ho es retrobar-me amb qui em vulgui llegir i això, estimat blog, és el que més desitgem els eixalabrats que ens agrada escriure.

En aquest blog hi cap un xic de tot: contes, poemes, cartes, cròniques... Tot el que sigui un compendi de lletra escrita i avui per començar em ve de gust editar-hi una Crònica Cairota. Fa temps al mes de març, i durant tres anys, vaig viure una mesada a la ciutat del Caire, "la mare de totes les ciutats" com els egípcis li diuen, d'aquella època en tinc grans records i m'ha quedat una gran admiració i estima per la terra dels faraons. I en especial per la seva gent. Aquí va una mostra. 

AL MAADI I EL REI PESCADOR

            L’endemà de la meva arribada, el primer que vaig fer va ser situar-me al pis on passaria una mesada. Els meus fills havien llogat un duplex gran, confortable i espaiós. D’aquell pis el que més em va captivar van ser els tres grans finestrals; un al menjador i, a continuació, els dos de la sala, a través dels quals es veien les caputxes de les tres Piràmides de Giza. Una panoràmica de postal.

            Estava cansada, pel viatge i per les emocions del retrobament; però també, segons em van dir, pel clima de la ciutat, humit i contaminat, que  produïa al turista, fins que s’hi acostumava, una gran fatiga. Això va fer que em plantegés de començar a conèixer El Caire més proper, el lloc on vivia. I deixar per al cap de dos dies, el gran turisme. El somni de la meva vida: visitar les Piràmides.

            El barri d’Al Maadi està situat al sud-oest de la ciutat. És un indret molt agradable on viuen els cairotes benestants, i molts estrangers: europeus, americans, asiàtics... que estan relacionats amb les empreses de tecnologia, petroli, diplomàcia i periodisme. És un districte d’ambaixades i consolats. D’escoles privades estrangeres (l’americana, la britànica, la francesa) i de centres d’esports on es juga al tennis, al beisbol, a futbol, s’hi neda, s’hi pren el sol, i s’hi fan relacions socials mentre es beu un exquisit batut de llimona.

            Al Maadi és també un barri de grans i petits negocis: El Gran Mall, unes galeries convencionals, amb comerços de moda, de papereria, de dolçaines, d’objectes per a la llar, de llenceria, de joieries, sabateries... I de botigues de carrer on pots trobar tot allò que les famílies consumeixen en el seu fer quotidià: supermercats, fruites i verdures, cafès, forns de pa, terrissaires, catifes, merceries, ferreteries, floristeries... Tret del Gran Mall, els altres negocis estan gairebé tots situats a la sharia Tessà, el carrer 9, la gran artèria del barri. És un carrer de doble direcció i amb un trànsit de mil dimonis; amb voreres amples però descarnades, i plenes de clots per tot arreu. Això sí, té uns arbres magnífics, la majoria sicòmors, que produeixen una ombra que s’agraeix. Hi ha cases senyorials enjardinades i cases modernes de pisos, però que mantenen la identitat pròpia del país. Xoca trobar-te edificis, amb tota l’estructura externa feta i sòlida, mentre que l’obra interior d’alguns pisos roman inacabada: són els que no s’han venut. L’efecte és colpidor, veus una combinatòria d’habitatges fets i polits, amb d’altres de quatre parets alçades a l’aire lliure. De lluny sembla que l’edifici et faci l’ullet.

            Vestida amb roba còmoda i lleugera, —el mes de març egipci és un equivalent del juny barceloní—, i calçada amb unes bambes de pell suau, —al Caire les sandàlies són un perill ja que el terra és tan brut i polsós que tornes a casa amb els peus empastifats—, em vaig disposar a gaudir de les excel·lències del veïnat de la mà de la meva filla. La caminada fins al carrer 9, unes cinc travessies des de casa, va ser agradable però costosa, ja que, tot i haver-hi unes magnífiques mansions, les voreres són inexistents. S’ha d’avançar per la calçada sortejant cotxes i muntanyes d’escombraries.

La primera passejada va ser impactant. Com podien conviure una magnífica buguenvíl·lia o uns gessamins olorosos que penjaven per les tanques d’aquelles cases amb deixalles de tot tipus? El Caire és una ciutat de contrastos, el net amb el brut; el viu amb el mort; el soroll amb el silenci; el ric amb el pobre... Costa d’acostumar-s’hi, i és fàcil que el desconcert inicial et porti al rebuig. Però jo vaig optar per acceptar aquella nova realitat i als poc dies de ser-hi, res no em sobtava. A llarg del temps que hi vaig passar, aquell barri es va convertir en casa meva i avui, passats els anys, encara l’enyoro.

            Aquell matí no donava abast a mirar i a preguntar per tot:

            —Què és aquest morat que molts homes tenen al front?

            Havia observat que molts homes, joves i vells, amb els quals ens creuàvem, al mig del front, i a dos dits per a sobre de les celles, tenien com una mena de moradura més o menys fosca i més o menys gran.

            —Ah, li diuen la «pansa». És un símbol de religiositat. Quan s’agenollen per resar freguen amb el cap contra el terra i amb els anys se’ls fa aquesta durícia. Quan més gran és, més orgullosos se senten de mostrar-lo. Si al migdia encara rondem per aquí ho veuràs.

I així va ser, de cop i volta la veu del muetzí, des de la mesquita més propera, va cridar a l’oració pels altaveus del minaret recitant versos de l’Alcorà. Llavors diferents comerciants, deixant els seus negocis, van treure catifes al carrer i descalços, postrats de cara a la Meca, i amb el cap a terra, van fer la pregària que dura uns quinze minuts. Tot eren homes, les dones no resen en públic. De tota manera l’activitat del barri no es va aturar; la resta de gent passava totalment de tot.      

            —Mare, podries fer una paella?

            —I tant!

            —Doncs anirem al Sami, que té un peix extraordinari.   

Necessitades de comprar menjar, al primer lloc on vam entrar va ser a la verduleria. Un home alt, gros, amb gel·laba ratllada marró i negra, va saludar afablement la meva filla, clienta habitual. La botiga, no era gaire gran, però tenia de tot i de primera qualitat. L’horta del Nil subministra a la ciutat tot tipus d’hortalisses i molt bona fruita. Després de triar que si patates, bledes, remolatxa, cogombres, enciams, tomàquets, taronges, mangos, menta fresca,  ho vam deixar tot a la botiga perquè ens ho portessin a casa. Un luxe que a Barcelona no ens permetem cap de les dues. Després vam iniciar el recorregut del pa, d’unes margarides pel gerro de cristall del menjador. Vam entrar a l’oficina de canvi, em calien pounds, només tenia euros. Jo em deixava guiar, anava d’estrena en estrena. Tot em sorprenia i em meravellava, però... i la peixateria? Esperava amb delit trobar-me amb en Sami, l’home del peix fresc del Mediterrani que la meva filla tant havia alabat.

−Creuem, que avui en Sami és a l’altra vorera.

En Sami té botiga transportable?, em vaig estranyar. Què vol dir que està a l’altra banda del carrer? Jo mirava i mirava i no veia cap peixateria ambulant, ni cap camioneta, res que em pogués donar una pista i de cop i volta, m’hi vaig trobar davant:

−Mare, et presento en Sami.

Si en aquell moment no vaig caure d’esquena, no ho faré mai més. Em vaig trobar davant d’un egipci, baix, prim, fosc de pell, de faccions realment belles, allò que es diu un home guapo. Anava vestit amb una gel·laba grisa i un turbant blanc al voltant del cap que li tapava tots els cabells i que li ressaltava  les seves faccions brunes. A terra, a sobre de la vorera, hi havia un seguit de paneres de palla cobertes amb plàstics transparents i trossos de gel, res de glaçons, ni gel trinxat com el d’aquí, sinó com rocs, gairebé tallats amb escarpa i martell, plenes de diferents classes de peix. Allò, era, la peixateria! I aquell homenet, el gran Sami, el rei pescador!

            Només parlava àrab, però tenia una habilitat extraordinària per entendre la clientela i a la vegada fer-se comprendre per mitjà de signes, rialles i picades d’ullet. Tant sols un good, good, o un ok pronunciats entre mig d’una verbositat brutal, més una aptitud i carisma per vendre i satisfer els desitjos de la clientela, el convertien en un venedor únic.  El peix lluïa brillant i fresc a sobre de les paneres. No en tenia massa varietat, ho vaig comprovar al llarg dels diferents viatges que vaig fer, ja que em vaig tornar una clienta habitual; tenia aquell que les estrangeres, que eren les seves compradores, li demanaven i poca quantitat perquè no se li malmenés. Cada dia l’acabava i l’endemà tornem-hi. La seva varietat eren uns llenguados extraordinaris, llagostins dignes de Sant Carles de la Ràpita, calamars de pell granatosa que podien competir amb els de Roses, uns raps fantàstics i gran diversitat de petxines i musclos. 

            A part de les paneres, el muntatge de la botiga consistia en dues pilones de fusta on dos xicotets netejaven el peix, havies, però, de vigilar, ja que si et despistaves et pelaven els llagostins com si haguessis de fer un arròs parellada; i els raps i els llenguados te’ls tallaven a daus. Però en Sami, home llest com pocs, estava a l’aguait i retenia com la clienta volia la mercaderia, i a la segona vegada de comprar-li ja donava les instruccions pertinents. La botiga es complementava amb una tauleta de càmping on hi havia unes balances de plat amb les peses de ferro corresponents, mig quilo, un quilo, cent grams... I una caixa de fusta de cigars on hi guardava els diners: Madam, i tot un reguitzell de paraules, i el preu apuntat a un paper: 22 pounds! Al canvi, una magnífica paella per a cinc, més uns calamars per fer a la romana, ens acabaven de costar exactament set euros! En el moment de lliurar-nos la bossa de plàstic hi afegí uns trossos de gel, més un grapat de cloïsses i un: jalàs (ja està). I acabava amb un somriure gratificant, seductor i gens servil que interpretàvem com: fins a la propera!

            No sé àrab, però amb en Sami sempre ens vam entendre. Dia a dia es va convertir en un dels meus ídols egipcis. No era un Faraó, ni un Paixà Mameluc, ni un Xeic musulmà... Tan sols un treballador bo i honrat que gaudia amb el seu ofici. Va ser el meu rei pescador del carrer 9.