diumenge, 3 de juny de 2018

NOTÍCIES







Actes de primavera


Amics del bloc,
El dia 30 de maig, tal com estava previst, es va fer al Pati Manning la presentació del llibre de relats “ALLIOLI NEGAT” del SIS Ramon Jané. "Trenta relats per no escalfar-se el cap", trenta relats premiats!


  
Ramon Jané


Va ser un acte amable, distès on tothom s’ho va passar molt bé. Presentació d’en Jordi Muñoz, intervenció de l’editor Oscar Esquerda. Preguntes intel·ligents per part de la nostra companya Muntsa Colell, respostes agudes d’en Ramon, i finalment petites lectures de fragments d’alguns contes que van anar a càrrec de la resta de SISOS

Jordi Muñoz, Oscar Esquerda, Ramon Jané, Muntsa Colell

L'Elisabeth llegeix un fragment de: "La paradoxa dels bessons"



LA PARADOXA DELS BESSONS
Eren les cinc de la tarda del 23 de febrer de l’any 2000, no oblidaré mai aquesta data. Tornava a casa per l’autopista AP-2 després de passar el dia a Barcelona. Havia anat a una fira d’informàtica al Palau de Congressos de Montjuïc. Em dedicava a aquest negoci, tenia una botiga d’equips multimèdia al nucli antic de Lleida.
Esperava arribar a casa al cap d’una hora; havia quedat amb la Marta, la meva dona, per anar a buscar els nens. Primer recolliríem a la Mireia a la llar d’infants i després al Jordi al parvulari.
Estava a l’altura de Montblanc, quan de sobte em vaig trobar amb una boira espessa i, tot i els llums antiboira, no m’hi veia a dos pams. Havia reduït la velocitat i em costava conduir en aquelles condicions. Tenia una sensació estranya, em notava el cap espès, com si hagués dormit moltes hores.
Al cap d’una estona, es va començar a aixecar la boira i m’hi vaig començar a veure una mica més. Pels bots que feia el cotxe, semblava com si anés per un camí de terra. Vaig veure una filera d’arbres altíssims a cada costat, eren tan alts que tapaven pràcticament la poca llum que restava de sol.

Quan la boira es va aixecar del tot, vaig veure quelcom increïble: era al mig d’un bosc. No comprenia com havia sortit de l’autopista i havia aparegut allà. Lentament vaig aturar el cotxe a la vora del camí i vaig intentar comprendre què estava passant. Potser era un malson?
... 

L'Anna llegeix un fragment de "Un recorregut per la ciutat"


UN RECORREGUT PER LA CIUTAT

A les onze en punt del matí, un grup de nens japonesos, d’entre vuit i deu anys, van arribar en minibús al parc d’atraccions del Tibidabo. Era a primers d’abril i feia un dia esplèndid, tot i que una mica ventós.
Eren quinze, entre nens i nenes, acompanyats de dos monitors i disposats a gaudir de totes i cadascuna de les atraccions. A la primera que van pujar va ser a la talaia, en grups de cinc. La vista de Barcelona, a cinc-cents cinquanta metres d’altitud sobre el nivell del mar era formidable. No hi havia cap núvol que enterbolís la contemplació de la gran urbs, tot i que el vent feia gronxar lleugerament la cistella.

Anaven carregats amb els dispositius tecnològics més moderns: càmeres de fotos, vídeos, mòbils i iPots. Feien fotos de tot i trucaven amb el mòbil al Japó per parlar amb els pares de l’extraordinària experiència que estaven vivint. 
...

 La Marta llegeix un fragment de:

CLAIR DE LUNE

Eren les sis de la tarda d’un calorós dia d’estiu de l’any 1990, quan l’Albert Monterol va rebre una trucada de la galeria de subhastes. La Judit, la directora, li va dir que dins del piano que els havia lliurat, havien trobat un objecte que requeria la seva presència immediata.
Quina cosa tan important devien haver trobat que no podien dir-li per telèfon?, es va preguntar l’Albert.
L’Albert era fill únic, solter, tenia cinquanta-dos anys. Era un home ben plantat, prim i alt i vestia amb elegància.
Havia estudiat la carrera de violoncel al Conservatori del carrer Bruc i donava classes als tallers de música del barri. Quan van morir els seus pares va heretar la casa que tenien al barri de Sant Gervasi, inclosos els mobles i els objectes de valor. Hi havia molts quadres i un piano Steinway. Amb el sou de mestre de música no podia fer front a les despeses de la casa i va decidir vendre-se-la i subhastar-ne el contingut.
Quan va arribar a la galeria, la Judit i en Joel, el restaurador, l’esperaven al despatx de la directora.
—Que heu trobat un tresor, potser? —els va dir, just entrar a l’oficina.
—No, no és això, és una cosa més seriosa. Acompanya’m al taller —li va demanar la directora.
Damunt d’una taula hi havia un petit embolcall format per un mocador amb alguna cosa dins. La Judit el va agafar i se’l va posar al palmell de la mà esquerra i amb l’altra mà va anar destapant, de mica en mica, les quatre puntes del mocador fins a deixar al descobert el seu contingut. 
...



 En Rafel a punt de llegir un fragment de:

TOTUS TUUS
Eren les quatre de la matinada i el Sant Pare dormia plàcidament. De cop i volta una veu serena i greu el va despertar:
—Benet, Benet, desperta fill meu.
—Què passa, qui em crida?
—Sóc jo Benet, el teu representat.
—Sou Déu?
—I doncs, qui podria ser sinó?
El Sant Pare va baixar del llit, va agafar les xancles vermelles, el barnús blanc i es va agenollar.
—Alça’t, home, que hem d’anar per feina.
Feia fred a les estances papals, la calefacció estava al mínim per culpa de la crisi, però sa Santedat suava.
—Em sap greu haver-t’ho de dir, però t’estàs fent gran i no t’assabentes de la disbauxa que hi ha a l’Església.
—Sí home que..., perdó volia dir Senyor, sí que me n’adono, que no estem en el millor moment.
—Doncs no pot ser, hi has de posar remei. Per això estàs aquí, per posar una mica d’ordre. Per començar hauries de demanar un informe del comportament dels teus homes forts: dels cardenals i dels bisbes. Ho has d’encarregar a algú de confiança i ho has de fer de manera absolutament confidencial. Quan tinguis l’informe i te l’hagis llegit, en tornem a parlar. Ara vés a dormir i demà t’hi poses.
—Déu meu! —va exclamar el Sant Pare.
—Què vols? —va respondre Déu.
—Perdoneu, era una forma de parlar.
—Vinga, vinga, posa’t al llit o et refredaràs i compra’t una estufa d’oli, d’aquestes que escalfen tant. Jo a dalt en tinc un parell, si vols, te’n deixo una.
—No, per Déu!
—No, per a tu.
—Perdoneu, volia dir que no ho féssiu, ja em posaréun jersei ben gruixut.
—Com vulguis, bé, adéu-siau.
—A... adéu.
Aquella nit no va dormir, en quin embolic s’havia ficat; o ho feia bé o segur que Déu l’acomiadaria. L’endemà, va cridar a monsenyor Marcelo Chafardia, un home de la seva confiança, i li va encarregar l’informe Diví. Que no tingués en compte les despeses, li va dir, si calia, posaria a la venda alguns quadres del martiri de Sant Esteve, en tenia molts de repes.
...

Aplaudiments


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada