dimarts, 26 de juny de 2018

NOTÍCIES


El dijous, dia 14 de juny, es va celebrar a Mataró, als jardins de la Biblioteca Pompeu Fabra, l’acte de lliurament de premis als guanyadors del “IV premi literari Planeta Lletra”.

·         S’ha considerat que el relat Que es foti! té prou mèrits per guanyar el primer premi Planeta Lletra. Després d’una breu deliberació s’ha decidit concedir-l’hi amb un total de quatre vots. Després d’obrir la plica es comprova que el premi correspon al mataroní Arcadi Vilert.
·         S’ha considerat que els relats Pentagrama invertit i La noia de l’aigua mereixien quedar ambdós com a finalistes en igualtat de condicions, per tres vots a favor. Després d’obrir la plica es comprova que els premis corresponen, respectivament, a Albert Llanos Serral, de Tarragona, i a Marta Malleu Solà, de Barcelona.

Així doncs, la Marta Malleu dels Sis en Punt va quedar finalista en aquest Premi.



Va ser un acte al capvespre, en un petit jardí habilitat per a l’ocasió amb una tarima i butaques per a l’auditori. Hi van assistir els tres premiats en el concurs i tots els escriptors de la societat Planeta Lletra que també publicaven un relat en el  llibre que es va editar.



Hi va haver petites lectures dels contes. Hi va haver música, un guitarrista i una cantant ens van obsequiar amb cançons jazzístiques que van fer la delícia de tots els que hi érem. I també una copa de cava. Tot un èxit.






Llegiu el conte:






LA NOIA DE L’AIGUA


Per a Urbart Equip



Calia fer una escultura per a la companyia d’aigües de Mataró. S’havia de col·locar a la porta de l’edifici, al carrer de Santa Marta. Havia de suggerir l’aigua. Havia de convidar a entrar.
Aquest era el repte. Un encàrrec que em motivava. L’escultura, com sempre, portava pressa, em van donar dos mesos i per a mi era massa poc. Havia d’estar llesta dies abans de la inauguració, calia un temps per a la instal·lació i possibles imprevistos, però feia dies que hi treballava i encara no havia tingut cap idea, tenia l’estudi ple de dibuixos, proves, papers, teles, cartons... Tot estava fet un embolic darrere de trobar la idea definitiva, la que m’havia de portar a fer una obra amb la qual m’hi sentís a gust.
De dia deambulava amunt i avall del meu sancta sanctorum sense arribar a cap acord amb mi mateix. Un mar? Un riu? Una font? Quin podia ser el subjecte? De nit dormia malament. Se m’apareixien fantasmes tots de color blau, i l’aigua rajava dins dels meus somnis, si arribaven, i inundava el dormitori, el menjador..., tot.
La Beth, la meva companya d’aquells temps, ja començava a tenir la mosca al nas. No estava per ella, no anàvem enlloc, no veiem a ningú,...
─Això del mar em sembla bona idea, per què no tires per aquí?
Ella m’agradava molt però no era artista, no entenia que una obra s’ha de meditar, s’ha de madurar, s’ha de treballar, i que no et pots quedar amb la primera idea que et ve al cap. Cal que et sentis absolutament compenetrat amb allò que vas a fer. És la manera que surti bé, que sigui una part de tu mateix.
Després de dues setmanes infructuoses no trobava el què, i quan trobava alguna cosa l’avorria de seguida. De manera que em vaig decidir.
─Me’n vaig a Mataró  ─li vaig dir a la Beth.
I allà què hi faràs? No hi tens estudi ni res, no podràs pintar..., no t’acabo d’entendre...
Ja m’ho pensava. Però jo a la meva. Me’n vaig endur la motxilla amb quatre peces de roba, la càmera, una llibreta ─el mòbil encara no havia arribat a les nostres vides─, i poca cosa més. Volia trencar amb aquella quotidianitat que em tenia lligat de mans, i estava segur que trobaria alguna cosa que em pogués disparar la imaginació.
A Mataró no hi coneixia ningú. Tampoc no coneixia gaire la ciutat, però m’hi volia passejar. Em vaig instal·lar en una petita pensió. Per començar, era qüestió de rondar per la part antiga, l’ajuntament, la Basílica, la plaça dels Corrals, la Rambla, la Riera..., em vaig arribar fins al carrer de Montserrat a veure les oficines de la Companyia que s’estaven remodelant... Cap al tard els peus em van portar al port. Sempre acabava buscant el mar, m’atreia sense remei, allà em sentia lliure i les idees es prodigaven, com les ones.
S’estava fent fosc. L’aigua i el cel violeta es fonien en tons grisos abans d’arribar al negre. Feia fred, sí, era una primavera que semblava hivern,  però a mi no m’importava. Preferia la fresca, em sentia la ment més clara. Va ser llavors, perdut entre molls i pantalans que vaig sentir aquella mena de  gemec o potser era el miol d’un gat o..., pocs segons més tard, una altra vegada. Em vaig fer ombra dins les ombres, avançava a poc a poc i sigil·losament en direcció al soroll. I allà, en un lloc amagat, prop d’un vaixell  de dos pals que tenia el casc pintat de negre, hi havia un embalum que bategava. M’hi vaig acostar i li vaig donar uns copets. A l’acte, es va moure, es va destapar. A dins vaig veure una noieta no gaire gran, entre catorze i setze anys, que em mirava amb uns ulls clars molt oberts, espantats. Em vaig ajupir:
─Et passa alguna cosa? Et puc ajudar?
No va contestar. Només em mirava amb aquells ulls blaus terroritzats.
─No tinguis por. Com et dius? Vols que t’acompanyi a casa?
Va fer que no amb el cap, i els cabells negríssims li van inundar el front. Era molt bonica. Les llàgrimes li havien deixat solcs en unes galtes no gaire netes.
─Per què plores?
Va mirar cap al vaixell amb aquell espant que no la deixava. Es va aixecar, jo també. No era gaire alta. Tremolava. Duia un jerseiot color turquesa i uns pantalons de xandall blaus, i llavors me’n vaig adonar: una cadena de ferro li cenyia el turmell  i, per l’altra banda, es perdia damunt la coberta del veler. Va fer un gest que mostrava el lligam.
Espera un moment, aniré a buscar una eina i et trauré d’aquí. Ho entens?
No estava segur que m’entengués, potser no sabia català. Vaig intentar explicar-li tot amb gestos. Només era qüestió d’arribar fins a uns pallols que havia vist una mica més enllà; si calia rebentaria una porta, segur que a dins hi havia eines.
Però encara no havia fet mitja dotzena de passes que una massa se’m va tirar a sobre i em va donar un  cop al cap que em va deixar estirat sobre el moll, inconscient.
Quan em vaig despertar ja era negra nit i es podien comptar els estels. Tot em feia mal sobretot el cap. M’hi vaig passar la mà, hi tenia un trau i sang que ja s’havia assecat. Amb compte em vaig posar dret. Tot se’m bellugava una mica. Tot era confús. Enmig d’aquella boira vaig evocar la noieta i el vaixell. Havia de recular unes passes. Vaig mirar a tort i a dret, no hi havia cap noia ni cap vaixell de dos pals. Un lloc, però, en la rastellera de velers, estava buit. No m’ho havia inventat. A més, havia tingut temps de veure el nom de l’embarcació i no l’havia oblidat, es deia: Posidó. I ella? Tenia els ulls clars d’aigua dolça, la vaig batejar amb el nom de Naia.
Me’n vaig anar a la pensió. M’havia de rentar el tall i no sabia on em podien curar. Havia d’anar a la policia, tampoc no sabia on era, i ara tot dormia. Quan vaig arribar a l’hotel, la primera cosa que vaig fer era netejar la ferida, després, el cansament em va vèncer i em vaig llançar sobre el llit. Em devia adormir a l’instant. La Naia es va passejar pels meus somnis amb els seus ulls blaus espantats.
L’endemà a primera hora me’n vaig anar a l’ambulatori, després a la Guàrdia Civil, que en aquell moment encara feia de policia.
A l’ambulatori em van curar. A la policia no em van creure.
El tinent Morales em va despatxar dient-me que tot allò que li explicava m’ho havia imaginat, segur que anava begut, em va dir. I el trenc, li vaig preguntar, com es pensa que me l’he fet?.
Vaya usted a saber...
Tenia la moral per terra i vaig anar a trucar a la Beth. Quan va contestar feia veu d’emprenyada. Li vaig recitar el relat, tampoc no em creia. I jo no hi podia fer res. Per què dubtava del què li deia? Per què s’enfadava?
I ara, què podia fer? Havia de trobar la Naia. L’havia d’alliberar. Potser el vaixell només havia canviat de lloc, potser no havia marxat. Em vaig encaminar, altra vegada, al port per recórrer tots els molls, tots els pantalans. Ni rastre. El vent havia girat a llevant i el mar era revoltat i grisós.
Em vaig arribar a la torre de capitania, potser allà tindria sort. Em va rebre un dels mariners qualificats del port. Li vaig explicar el cas. Em va mirar amb cara d’incrèdul.
─Això és un port molt nou, molt tranquil, no hi passa mai res. Està segur? ─Va argumentar. Finalment, es va decidir a comprovar els vaixells que, aquells dies, estaven amarrats als molls.
Aquí: Posidó. Un veler grec que ve sovint. Porta turistes especials. No hem tingut mai cap queixa. Paga i no fa soroll.
─Doncs porten una noieta lligada amb una cadena a coberta! I ara, el veler no hi és, s’ha esfumat!
─No pateixi, tornarà, amb aquesta mar..., tornarà a port. I nosaltres vigilem els vaixells, no s’amoïni.
No s’amoïni, no es preocupi... Jo tenia un trenc al cap i no sabia què se n’havia fet de la Naia, i ells...
Cap al tard vaig tornar prop del pantalà on la nit abans hi havia el Posidó amarrat. El cel i el mar tenien, avui, uns tons molt més grisos, d’un gris verdós, amenaçador que s’enfosquia ràpidament. El vaixell no hi era. Jo duia una llanterna i em vaig dedicar a repassar pam a pam el terra del pantalà, del moll, de la paret del moll tot buscant un indici, una pista, com si fos un gos perdiguer. La sort em va acompanyar. Entre les pedres fosques del paviment prop d’on havia trobat la noia, alguna cosa va brillar. Em vaig ajupir, el què fos s’havia quedat entre dues llambordes. Era una cadeneta, semblava d’argent, amb un nom en grec: Κόρη, Core, que vol dir noia. La Naia es deia Core. Era la prova. Vaig agafar el camí de tornada. Vigilava. A l’acte me’n vaig adonar: dues ombres van aparèixer. Potser buscaven el que jo havia trobat. Una lluïssor em va fer comprendre que duien ganivets. Calia amagar-se, no tenia temps d’arribar al moll principal encara que corregués a ple pulmó. No, calia amagar-se. No vaig trobar cap lloc millor que saltar dins d’un vaixell que, tancat i barrat, semblava mig abandonat. Em vaig tapar amb una lona, sota d’unes cordes. Per un forat podia observar l’exterior, en un camp visual molt estret. Els dos homes, alts i fornits  rastrejaven el terra, les parets... Jo m’estava quiet, contenia la respiració. Vaig sentir que saltaven dins del vaixell del costat. També duien llanternes, van enfocar cap on jo era sense entretenir-se. Parlaven, un en francès, l’altre inintel·ligible, devia parlar grec. Parlaven fluix.
Foutre! Le capitaine nous a dit de trouver le petit bijou. Merde ! Pas facile…
Jo tenia la polsera! Aquells dos mansos encara es van entretenir una bona estona escorcollant el moll que jo tenia a l’abast. Em vaig esperar fins que el silenci es podia escoltar. Llavors amb moltes precaucions vaig sortir de l’amagatall. La foscor era impenetrable. I vaig desfer el camí arrambat a les parets i als edificis per anar, així, de dret a la caserna de la Guàrdia Civil. El tinent Morales m’havia dit que sempre hi quedava algú. Els vaig ensenyar la cadeneta. Els vaig explicar el que havia viscut aquella nit i vaig repetir la història de la nit abans. No estaven gaire decidits a creure’m. Em van dir que anés tranquil que l’endemà enviarien una parella a fer un reconeixement pel port.
─La vida d’una nena està en perill. Ho sé! ─ho deia amb desesperació─ I cal córrer per alliberar-la. No podem esperar a demà. No ens podem quedar així. No! No n’hi ha prou! Vaig cridar.
I no me levante usted la voz!
Me’n vaig anar cap a la pensió. Demà, demà hi aniran...  Tenia  el pressentiment que demà seria massa tard.
A la matinada següent, quan em vaig llevar, la llevantada havia amainat, el cel, però continuava d’un color brut. No podia ni volia fer altra cosa que baixar a mar, vaig anar cap a les platges. El mar s’havia calmat però jo continuava amb la ment agitada i la por al cos. Potser la Core estava bé, em repetia tossudament, potser no li havia passat res. Caminava peus nus, pantalons arremangats, per una aigua gelada mentre contemplava el mar i rumiava. De sobte, a uns cinquanta metres de la vora em va semblar veure alguna cosa que arrossegava el minso onatge. No m’hi vaig pensar dues vegades, jaqueta a fora i em vaig llençar a l’aigua. Era com si m’hagués ficat en un mar d’agulles fines i fredes que em travessaven la pell. Nedava en direcció del que em semblava una persona, amb un mal auguri, amb el cor encongit. Nedava. Corre! Corre!, em deia, més de pressa, neda! Neda!  Els cabells negríssims, el jersei turquesa... La vaig arrossegar fins a la sorra. Era ben morta. La portava en braços, i sense notar ni el pes ni la mullena ni el fred, plorant desconsoladament, vaig pujar el sorral.
Aquesta vegada la Guàrdia Civil i el Capità del port em van creure. La noia encara tenia els senyals al turmell de la cadena amb la qual havia estat lligada. Ara començaria una investigació i una persecució del Posidó i dels seus amos. Rapte? Tracte de blanques? Tot sortiria quan fessin la recerca i en el judici. A mi se me’n fotia el que havia passat, el com, el per què..., només sabia una cosa: no l’havia poguda salvar.
Tornava a Barcelona. Tornava amb un pes al pit que potser trigaria a desaparèixer. Però ja sabia què volia fer, com seria l’escultura. Seria la Naia, la Core, amb els colors de l’aigua.
Quan vaig arribar a casa, hi havia una carta de la Beth: “ Ja t’he esperat massa. Tu i les teves escultures podeu anar a fer punyetes. Beth.” Vaig renegar. Una altra pàgina que havia de passar, una altra pèrdua, també dolorosa. La Beth! Tot em va caure a sobre, em sentia cansat, com si hagués envellit de sobte.
Finalment,  la feina era una bona medecina i era qüestió de posar-se a treballar, de seguida. La decisió estava presa, calia que fos una escultura en materials nobles, la faria  sobre acer inoxidable i l’esmaltaria. Només l’esmalt al foc donava uns colors tan atractius, tants tons diferents, tants matisos sobre un mateix color, i jo buscava aquestes subtilitats, perquè volia que el blau de l’aigua fos també protagonista. L’aigua que l’havia acollida. El mar que tenia tants blaus. Seria un homenatge a la Core i a tantes noies, retingudes, obligades, a tantes Naies.
Però de tot això ja fa molts anys.
                                                                                                                 


LA NOIA DE L’AIGUA
Urbart Equip










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada