SETMANA DE LA POESIA

 Els Sisos també hem celebrat la nostra setmana de la poesia, a la nostra manera, mig confinats, mig empipats, per tot això que està passant. Perquè no veiem que el futur s'aclareixi. Ah! I tots amb careta.

 

El corona 

 

No em deixen moure de casa.

I no em moc.

No em vull morir per una menudesa,

per una insignificança.

Hi ha Déu? No? Qui ho diu?

N’hi ha d’haver!

Vull un responsable, jo!

                                                                        Rafel Martí

MARIA

         Avui contemplo a l’horitzó

aquest infinit en rebel·lia

que em supera.

Em pregunto quina raó

forana m’empeny, Maria,

amb tanta pressa,

a esbrinar el què, el com

del dur passar de la vida

en una terra bella.

Amb mirar interrogador,

retreta, tu ja ho sabies.

I ara, el cel plora.

         M.M.

Barcelona, 14 d’octubre de 2020

La poetessa Clara Mir també ens ha fet arribar un poema: 

He perseguit tota la nit 

el son i el silenci

sense instint de llibertat

abandonada a l'oreig

que m’escampa les tenebres. .

Sóc a prop de la cala petita,

bressol suau com un somriure.

La mar tremola sota el llençol

de tela fina.

La remor de l'aigua

és un cant per a nou dia.

Clara Mir.

SANT JORDI CONFINAT

Amics del Blog,

Esperem que tots vosaltres estigueu sans i bé després de l’atac de la pandèmia. Voldríem que tot ja s’hagués acabat i que aquests nous brots desapareguessin a l’instant, però haurem de navegar amb el vent que bufi.

De veritat que han estat dies difícils on hem tingut la sensació de viure en un núvol estrany on el present passava sense pena ni glòria i el futur no s’albirava.

Durant aquests mesos, si l’estat d’ànim ho ha permès, hem llegit, hem escrit, hem dibuixat, hem fet caretes amb teles de colors, i dinars i pastissos, hem mirat pel·lícules, sèries i compareixences, i...

Aquí, producte del confinament, trobareu part de la nostra celebració virtual de Sant Jordi. Hi podreu llegir, doncs, uns quants dels contes que els Sisos i el seu entorn han escrit.

Esperem que us serveixi de distracció.

Sis en Punt

Els Sisos celebren Sant Jordi

CONTES DE SANT JORDI CONFINAT:

UN JOC SOLITARI

  

Com cada dia, des d’en fa trenta-nou, has sortit al balcó i has contemplat el carrer, estret i sinuós. Ni una ànima. Cap dona amb carretó d’anar a comprar. Cap jove en xandall a l’altre extrem de la corretja d’un gos. Cap ferroveller senegalès furgant al contenidor de la brossa. I és Sant Jordi!  Quina tristor! Ni roses, ni llibres, ni gernacions passejant per la Rambla o fent cua per una dedicatòria insulsa de l’autor mediàtic de torn.

Te n’has tornat a dins de casa; has fet tres-centes vuitanta-quatre passes al voltant de la taula del menjador; has begut un got i mig d’aigua i has tornat a seure al sofà. Però no has engegat la televisió. 

Damunt de la tauleta de centre, papers, llibres a mig llegir, per rellegir o per començar; còpies de contes escrits pels companys i companyes del grup, esborranys teus, inacabats, per corregir, o per llençar… Has agafat un full en blanc i un llapis i t’has posat a escriure, a l’atzar, el nom del dia estimat. L’has gargotejat del dret i del revés, amb lletres grosses o petites, en diagonal, en vertical… SANT JORDI, Sant Jordi, Sant Jordi...

Se t’ha acudit un joc solitari. Onanisme sense premi, o… qui sap?  I has escrit això:

S	Solitud, Víctor Català	La de la Mila i la del Pastor. La que busco i la que temo. La que gaudeixo i la que em fa mal
A	Aloma, Mercè Rodoreda	Amor amarg. Valor de dona. Desamor serè. Ningú no guanya mai
N	Novel·la, Pol Beckman	Pretensió de Pigmalió i Galatea. Ficció de ficció. Res de res
T	Tirant lo Blanc, Joanot Martorell	Cavaller que no és Sant Jordi. Galant, batallador, enamorat. Fins el Quixot el va estimar

J	Joc Brut, Manel de Pedrolo	Erotisme, misteri i crim. Clixé de dona perversa i d’home babau
O	Orlando, Virgínia Woolf	Ambigüitat, humor, reivindicació.  Ell és ella.  Ella és ell.  Però, qui és qui?
R	Rebeca, Daphne du Maurier	Una errada que es paga massa cara. Dues dones, o potser tres. Qui és la dolenta?  Perquè?
D	Diari del lladre, Jean Genet	Relació de malifetes perdonades per amor a l’art.  Si un és una mala bèstia però és un geni, se l’ha de perdonar?
I	Incerta Glòria, Joan Sales	Com transforma la guerra els éssers humans!. Els posa a prova, en treu el millor i el pitjor. Si tenen sort

T’han trucat a la porta des del carrer. Has mirat per la finestra abans d’obrir —sempre et toca obrir al lector del gas o al mecànic de l’ascensor—.  Un noi aguanta una bicicleta entre les cames amb un peu a terra i l’altre en un pedal. Va de negre, amb caputxa, guants i ulleres de motorista. Duu a l’esquena una gran motxilla groga, alta i quadrada, amb unes lletres que no pots llegir. T’has posat mascareta, guants de làtex i sabatilles de lona i has baixat.  Ell t’ha donat una caixa allargada, li has firmat un rebut i has tornar a pujar. 

A la caixa, hi has trobat això:

Elisabeth

Sant Jordi, 2020

CONFITAMENT

─Bon dia, com estàs?

─jo bé, confinat, i tu?

─Bééééé!!!! Confitada.

─Ah, carall! Això deu ser bo, confitura de...?

Si ho sabés!.

 L’he trucat perquè vam quedar que cada dia, a les vuit de la tarda, després dels aplaudiments, que cada dia surto a aplaudir els nostres sanitaris, ens faríem una vídeo trucada per WhatsApp, així, com a mínim, ens veuríem les cares, distorsionades, és clar, i la veu d’aquella manera, però no deixa de ser un contacte.

És que el decret  de confinament per la pandèmia ens va agafar l’un aquí i l’altre allà, perquè en Narcís havia hagut d’anar a veure la seva germana a Girona a fi de resoldre una sèrie de requisits notarials que exigien la seva presència, i ja no havia pogut tornar. I jo, jo m’havia quedat a casa tancada, sola no,  amb la meva iaia que havia aprofitat per convidar, i que amb tot aquest afer, es va haver d’establir a casa.

La iaia té més de vuitanta anys, però està molt bé.

─Nena, què farem avui?

─Doncs, estar-nos a casa.

─Vols que vagi a comprar? Vaig a buscar el pa?

─Que no, que no podem sortir!

─Ves, que jo em vesteixo amb guants i escafandre, i vaig on sigui.

─Que no, iaia, que no! Que ens hem de quedar aquí tancadetes.

La iaia no li té por a res. I quan després de les vuit, al barri posen música, ella balla des de la terrassa d’entrada a la casa, i les balla totes, les cançons, i a fe que ho fa bé. Fa pocs dies que és amb mi, però els veïns ja la coneixen. Senyora Engràcia, vol que li porti el pa?  Necessita alguna cosa? Ja no li cal, ja no ens cal sortir. En fi, ella és un argent viu, una revolució. Cada dia al matí fa pilates amb un programa de la “nostra”,  prepara el dinar mentre jo repasso treballs telemàtics, i quan arriben les notícies s’asseu davant de la tele. Amb totes les compareixences que hi ha per mor del coronavirus, amb tots els que se’n van, amb tants de contagiats, i amb la falta de tot, es fa un tip de plorar; després, enrabiada, renega amb passió de tots els polítics i els militars.

A les tardes, fa ganxet o llegeix. “A veure nena, deixa’m El Conde de Montecristo que fa temps que no la llegeixo”. Per a ella, que havia viscut a Marsella, és el llibre de la seva vida.

Avui, ha tingut una idea genial. És que sempre ho fa anar tot en dansa. A darrere de casa tinc un pati amb un nesprer, el va plantar en Narcís. Ara ja ha fet fruit, i molt. És un fruit de primavera. Collim-los, collim-los, ha dit, en podem fer melmelada. I jo darrere la iaia a collir nespres. Tot el dia pelant-les, tallant-les, tot una feinada. I després a bullir. Llavors, m’he posat a treballar una estona, havia de preparar unes classes.

Quan l’olla s’ha refredat, hem tastat la confitura... Ecs! Uix! Ai, que vomito!

─Iaia, que has posat alguna altra cosa a l’olla?

─Nena, hi he afegit més sucre, em semblava poc dolça

De seguida he mirat el prestatge amb els pots: sucre, sal, arròs, farina..., sense etiquetes que no m’agraden i jo ja me’ls conec,

─D’aquest? ─He preguntat

─És clar!

─És sal! ─he dit esgarrifada.

─Ai, nena! Ai, nena! Estava segura que era el sucre...

Els ulls se li han entelat, i jo no volia que es sentis malament.

─És culpa meva, iaia, en Narcís sempre m’ho diu, posa etiquetes...

L’he abraçada. Llavors s’ha refet.

─Bé, ─ha dit de seguida i amb la seva empenta de sempre─ demà podem fer un pastís, un pa de pessic amb les nespres que han sobrat, ja veuràs com en serà de bo.

Ai, Narcís! Me’n vaig a posar etiquetes a tots els pots...

                                                                   Bon Sant Jordi 2020    -  Marta Malleu

En Jan

─A quin pis vius Jan?

─Al cinquè ─responia sempre que li ho preguntaven.

A la mateixa planta on hi vivia en Jan amb els seus pares, hi vivien altres set famílies, i ell les coneixia totes.

En Jan era alt i ros i tenia moltes ganes de conèixer el mon que l’envoltava.

Aquell dia estava sol i van trucar a la porta, però com que ja tenia quinze anys va anar a obrir. Hi estava acostumat. A l’entrada hi havia una capsa de color verd, la típica del menjar, que no li va costar gaire d’entrar-la dins de casa, tancar la porta, arrossegar-la fins la cuina i guardar-ho tot a la nevera i al rebost. Com sempre feia.

En acabar, va encendre la pantalla gegant que tenia a la seva habitació per parlar i veure els seus amics. Uns estaven al mig d’un bosc, un altre era a la platja i tots, tots, tots s’ho estaven passant molt bé. Cada dia quedaven més o menys a la mateixa hora per parlar, divertir-se i estudiar plegats. La pantalla del Jan era d’última generació, li ocupava tota la paret del fons de l’habitació, i es comandava amb la veu.

─Connecta’t amb els meus amics li va dir, i vull que avui jo estigui a la desembocadura del riu Foix de Cubelles.

─Ala, ─va dir la Martina─ quin lloc més “xulo” has triat avui Jan!

─Doncs si, ─respongué en Jan─ era el lloc preferit de la meva àvia que es diu Marta Forés i que sempre m’explica que abans del 2020, abans de la pandèmia, abans de viure sota terra com jo al pis menys cinc, es podia sortir a l’aire lliure sense infectar-te i que ella de petita es passejava per aquests meravellosos paisatges.

Bon Sant Jordi 2020

Pau, 21/Abril/2020

 Pau Forès Malleu

EL FORASTER

Va arribar per mar. Aquell mar blau que ens fa entrar per les finestres de la mirada, o potser per una escletxa del pensament, històries antigues de sirenes que canten, d’aventures d’herois impossibles, de peixos com papallones amb ales de plata, i estrelles de fons marí fetes de coral·lina, i núvols i cels i tot allò que ens fa somiar amb els ulls oberts, amb els ulls tancats. És el que volem veure, que només recordem imatges amables, i fugim dels monstres. I monstres, ombres, foscors, pors, n’hi ha per tot arreu, habiten els cels i els abismes, son a fora i en les profunditats del ser.

Diuen que va arribar del mar. El mar és un misteri i el món és a dins.

Diuen que va baixar d’un vaixell desconegut, potser invisible, va travessar els arenals humits per arribar a la ciutat, va buscar una casa per estar-s’hi. De seguida li va picar la curiositat per saber què passava a l’entorn. Passejar per aquella urbs bigarrada,  multicolor, sorollosa i empastifada de fums i boires, va trobar que era un plaer. I també es podia proporcionar un plaer de tant en tant, abans de posar-se a la feina.

L’endemà es va arreglar, empolainar, segons el seu criteri, i va sortir al carrer decidit a fer el que havia de fer. Era un dia magnífic! L’ambient era tèrbol,  una mena de calitja feta de roentor i de polsims diversos, uns tòxics, els altres gairebé, ho envaïa tot. La gent, masses de persones, caminaven atrafegades  per tot arreu i els cotxes, aquell invent diabòlic, circulaven per tots els carrers, un darrere l’altre, un al costat de l’altre, cotxes, autobusos, motos. Tot bullia i una música que era un lament, un esgarip, escalava les façanes fins que es fonia amb els núvols que aquell dia tapaven el cel de la ciutat.

Des de dalt de tot del conegut passeig on es trobava, podia contemplar, a banda i banda,  aquells plàtans alts i frondosos que ara tenien tonalitats rogenques i perdien fulles, i també va veure  una gernació, com un riu, que pujava o baixava fins al port; als costats unes cadires de fusta on gent gran reposava o prenia el poc sol que aquell dia es filtrava. Es va fregar les mans i va decidir d’acostar-s’hi; els va dir bon dia, els va fer una moixaina. Després era qüestió d’anar avall, avall,  confús entre la multitud... Estava tan content que va començar a cantar i ballar, amb un feia un giravolt, amb d’altres quatre passes de dansa, als de més enllà els feia una reverència, a d’altres els besava la mà, i cantava i cantava fins que va arribar fins al mar i va continuar pels carrers i passejos que va trobar. Saludava a tothom, nens, pares, mares, gent sola, acompanyada... Era feliç, molt feliç!

A la nit va tornar al seu allotjament, volia descansar, havia treballat molt i estava content. Segurament en aquesta metròpolis no hi tindria gaire feina, li sabia greu d’haver-la de deixar, s’hi trobava com peix a l’aigua. Però el reclamaven en d’altres llocs.

Els dies que van venir un fred humit es va apoderar de la ciutat. L’hivern s’acostava tot caminant a grans gambades.

I llavors, va passar. De sobte, els avis, després el joves, els nens..., van començar a tenir un fred estrany, febre, tos, no podien respirar! Una ombra ferotge estenia els seus dits llargs damunt de l’urbs, la feria amb unglades i l’ofegava amb totes dues mans. Els hospitals es van omplir de malalts. Els metges, el servei sanitari, no donaven l’abast. Allò era un caos. El monstre giravoltava i se’n reia, creixia i cantava amb els udols del vent. I passava en aquesta ciutat i després aquella, i una altra de molt lluny, i una altra... I ningú no ho podia aturar. El món sencer agonitzava d’un mal que no coneixia. La mort empaitava la humanitat i s’enduia tants infeliços com podia.

I aquell foraster, que deien que havia arribat del mar, continuava corrent pel món, satisfet de la seva feina, cantant i ballant. Ves a saber on parava, ara.

Tot va quedar devastat.

L’hivern passa, entra la primavera i també camina per l’autopista del temps.

Arribava l’estiu i era qüestió de tornar a l’amagatall. El monstre s’asfixiava amb la calor, ara havia descobert el camí i ja tornaria l’any vinent amb la fresca, s’ho havia passat tan bé que segur que tornaria. El foraster buscava el seu vaixell fantasma per tornar al cau on havia passat tant de temps confinat, sense poder actuar, només esporàdicament per aquí o per allà, però aquesta vegada havia pogut campar-se-la per tota la crosta del planeta, sense excepcions, feia segles que no passava una cosa així.

El mar havia estat especialment revoltat durant tot el temps del fred. Les onades havien mossegat les arenes i excavat els rocams. Les aigües s’havien esberlat i s’havien clos tot obrint i tancant la seva boca, traient escuma i vomitant escames i petxines.  Ara vindria la calma i calia aprofitar l’últim esclafit de tempesta. Després, només hi hauria els blaus de miralls que es rendien a l’escalfor, s’amansien, acaronaven les platges i a les nits dormien un son d’estels.

El monstre foraster va recuperar la seva nau invisible. Duia veles de núvol per volar damunt l’oceà i un casc de peix espasa, lluent, dur, capaç de foradar l’impenetrable i arribar al catau que tenia a l’infern i on sojornava, i allà es prepararia per als pròxims freds. Va esperar una nit que el mar s’havia enfurismat, l’última enrabiada abans del repòs. Les onades negres amb davantal de punta al coixí fendien els sorrals, els ports i tots els daltabaix, queien damunt de tot amb sons roncs i eixordadors. Va aprofitar aquell moment on tot es trencava i va llançar el vaixell al mar, segur que el seu rastre quedaria per tot allà on havia passat, i encara més, molt més. Un somriure li va desfigurar les faccions.

Mentrestant,  la terra s’assecava, els homes ploraven, es moria l’arbre, l’ocell i la farigola perfumada.

 Marta Malleu - Sant Jordi 2020

ELS SISOS TENEN PREMIS

FELICITATS!
El nostre company Ramon Jané va obtenir el segon premi en el 22 CONCURS LITERARI DE NARRATIVA LLIURE I POESIA PER A GENT GRAN de LLEIDA

                                       PREMI LA VEU

amb el següent conte:

                                              

                                               

                                               O BOTAFUMEIRO

Una munió de gent s'havia congregat a la plaça de l'Obradoiro per celebrar la festivitat de Santiago apòstol. Alguns, amb els peus llagats, s'havien de recolzar amb els seus bordons per poder caminar.

Hi havia pelegrins de tot arreu que havien fet el camí i esperaven gaudir del ritual purificador del botafumeiro.

De mica en mica van entrar a l'interior de la Basílica. Estava plena de gom a gom quan el capellà va començar la cerimònia.

 ―Ja podeu anar a preparar el foc ―va dir l'oficiant als escolans a mitja celebració

En acabar la missa, el capellà va beneir els assistents i els nois van pujar a l'altar amb una cassoleta plena de brases que subjectaven amb unes tenalles.

Els tiraboleiros van despenjar del sostre l'encenser de 60 kg de pes, fins a deixar-lo a mig metre de terra. Un dels homes va alçar la tapa i els nois hi van dipositar les brases.

―Benedicit incensum ―va dir el capellà, alhora que abocava una bona quantitat d'encens damunt del foc.

El tiraboleiro major va empènyer suaument l'encenser i els altres homes van tirar amb força de les cordes que el subjectaven. El botafumeiro va començar a desplaçar-se amb un moviment pendular cap a les naus laterals. Al cap d'un minut i mig el giny havia aconseguit la seva màxima altura, davant la mirada fascinada dels assistents que seguien el seu moviment com si fos un partit de tenis.

En pocs instants la Catedral va quedar immersa en una boira blavosa i impregnada d'una olor agradable. Entre el moviment pendular i l'olor d'encens els pelegrins semblaven sotmesos a una sessió d'hipnosis col·lectiva. Alguns  d'ells estaven estirats a terra amb els braços en creu. En aquell moment l'orgue barroc va ressonar dins de la Basílica i la gent va entonar l'himne de l'apòstol. Cantaven amb tantes ganes, que un cop acabat el càntic, un dels pelegrins que venia de Sanxenxo va cridar:

―E agora pola virxe de Guadalupe ―i va entonar A rianxeira.

Primer va cantar tot sol, però de mica en mica s'hi van afegir més veus. Fins i tot, el capellà, els tiraboleiros i l'organista estaven contagiats per la màgia del moment.

A partir d'aquell dia, quan els divendres a les set i mitja de la tarda se celebrava la missa del pelegrí i el botafumeiro volava pel transsepte de la Catedral, es repetia aquella comunió extraordinària entre els assistents a la cerimònia.

El degà de la Basílica estava meravellat per l'actitud participativa dels pelegrins. Cada cop hi havia més gent que venia a la celebració de l'eucaristia i no s'hi cabia a l'interior.

Un dia, una de les monges que netejava els ornaments religiosos, va descobrir, horroritzada, que havia desaparegut la santa custòdia de la sagristia.

Immediatament, el degà va denunciar el fet a la policia.

Quan es va presentar l'inspector, ell i el degà van revisar les gravacions de la càmera de vigilància que hi havia a l'estança, dissimulada darrere d'un quadre del sant sopar. La seva sorpresa fou majúscula quan van veure les gravacions.

No només van descobrir el lladre de l'ostensori, que va ser detingut al cap de poques hores, abans que pogués desfer-se del botí, sinó que van veure com  els escolans obrien un armari on hi havia l'encens del botafumeiro i el barrejaven amb una substància polsegosa que duien dins d'una bossa.

Quan van comprovar el contingut de l'encens, l'inspector va exclamar:

―Puxeron marihuana aos bastardos!!!

Els escolans van ser traslladats a comissaria. Un d'ells va confessar que s'havia trobat un paquet de 2 kg a una platja de la ria de Muros, quan hi va anar de vacances a l'estiu. No va dir res als seus pares i quan va tornar a casa,  li va comentar al seu company. Entre tots dos van decidir fer la bretolada.  

Els nois van passar una nit a la garjola, però atès que eren menors d'edat, l'únic càstig fou la prohibició de tornar a fer d'escolans.

Alguns dels pelegrins que van viure l'experiència van comentar al degà que els dies que van anar a veure el botafumeiro els van desaparèixer els dolors articulars i neuràlgics que tenien.

Arran d'això, l'home li va demanar al tiraboleiro major que en festivitats importants, barregés una mica d'aquella substància miraculosa, que havien portat els nois, amb l'encens del botafumeiro.

   

                                                

Ramon Jané

EL DÉU DE L'ATLÀNTIDA

 Tinc un amic, bé més d'un, que ha escrit un llibre, i també més d’un, però aquest em fa il·lusió.

És un llibre de ciència ficció. El seu autor en Jesús Portavella, un amic de joventut. Ja llavors conreava aquesta branca de la literatura, però sobretot, en feia pel·lícules on actuaven els amics i després passàvem en sessions particulars a casa seva. Era magnífic!

En Jesús Portavella és arquitecte, i té el premi “Ciutat de Barcelona” en la modalitat “d’Història de Barcelona” i “ la medalla d’Honor de Barcelona”. Ara que ja té, crec,  88 anys, i després d’escriure uns quants llibres sobre els barris de Barcelona i sobre la Diagonal, encarregats per l’Ajuntament de Barcelona, s’ha decidit a escriure una novel·la d’aventures, una història que passa a “l’Atlàntida”. Es diu: “EL DÉU DE L’ATLÀNTIDA”. Si la llegiu, veureu com vivien als atlants, o com creu que vivien i quines trifulgues van haver de passar, i com, després d’un gran daltabaix, van lluitar fins a arribar a una altra terra on van tornar a començar.

LA MARATÓ

Anem una mica endarrerits, però us ho expliquem:

A principis de desembre, ARC, Associació de Relataires en Català, va presentar el seu llibre SÓN POCS, SOM MOLTS com cada any,  i que dedica a la MARATÓ de TV3.
Per fer aquest recull de relats i poemes, ARC organitza un concurs on a més de cenyir-se al lema que dóna títol al llibre, cal tenir com a referència una de les obres gràfiques que aporten un grup d'artistes de la pintura, coordinats per Art Primilia.

Joan Pascual 

    POETA

La Diana Vescor AA 2521, al top de la societat, científica de ginys subaquàtics, es preguntava cada dia quin era aquell món on vivia. I no trobava respostes. Enyorava l’IU. Enyorava les coses boniques que li deia en els seus poemes. Havien crescut junts però, en un determinat moment, ell havia desaparegut. Era un DP, un Descartat-Poeta. Si hagués estat un ZZ portaria una vida molt dura, de cuc, però el veuria.

Els Grumis, que havien arribat travessant l’Univers ja feia dècades, manaven les seves vides, els feien treballar segons la seva intel·ligència i descartaven artistes, poetes, músics, filòsofs..., tenien por de la seva capacitat de rebel·lia; però no els eliminaven, només els apartaven, potser algun dia la seva imaginació, la seva creativitat els seria útil. Els aïllaven en un lloc secret més enllà del gran mar. Enmig havien instal·lat una llenca de foc Grumienc que corria damunt les aigües, s’alçava cel amunt i s’endinsava per les profunditats. I mai no s’apagava.

La Diana continuava fent-se preguntes que no podia compartir, fins que un dia, a la pantalla de la seva Gaia, va aparèixer un mapa, una ubicació i un lema: “Nosaltres som molts, ells pocs. Nosaltres podem, uneix-te. Associació  AA”. Van ser uns segons. Era un missatge clandestí. El cor li bategava de pressa. Així les seves sospites, les seves preguntes potser tenien resposta? A partir d’aquell moment va treballar ardentment i d’amagat per a l’Associació. El seu objectiu era  construir un vehícle marí capaç de travessar el foc per arribar a l’Illa dels Descartats i tornar a ser un poble sencer.

L’esforç titànic, secret, va ser dur però eficaç. Un dia els caps AA van embarcar, amb tota mena de precaucions, per travessar aquell foc mortífer. Burlaren vigilàncies i perills, i van arribar a l’Illa.

La Diana va buscar desesperadament l’IU. Quan el va trobar es van mirar, havien passat molts anys. Ella s’havia convertit en una lluitadora i ell ja no escrivia poemes.

Tanmateix, tornaven a estar junts.

                                                   La Marta Malleu hi va participar amb aquest conte.