SANT JORDI CONFINAT

Amics del Blog,

Esperem que tots vosaltres estigueu sans i bé després de l’atac de la pandèmia. Voldríem que tot ja s’hagués acabat i que aquests nous brots desapareguessin a l’instant, però haurem de navegar amb el vent que bufi.

De veritat que han estat dies difícils on hem tingut la sensació de viure en un núvol estrany on el present passava sense pena ni glòria i el futur no s’albirava.

Durant aquests mesos, si l’estat d’ànim ho ha permès, hem llegit, hem escrit, hem dibuixat, hem fet caretes amb teles de colors, i dinars i pastissos, hem mirat pel·lícules, sèries i compareixences, i...

Aquí, producte del confinament, trobareu part de la nostra celebració virtual de Sant Jordi. Hi podreu llegir, doncs, uns quants dels contes que els Sisos i el seu entorn han escrit.

Esperem que us serveixi de distracció.

Sis en Punt

Els Sisos celebren Sant Jordi

CONTES DE SANT JORDI CONFINAT:

UN JOC SOLITARI

  

Com cada dia, des d’en fa trenta-nou, has sortit al balcó i has contemplat el carrer, estret i sinuós. Ni una ànima. Cap dona amb carretó d’anar a comprar. Cap jove en xandall a l’altre extrem de la corretja d’un gos. Cap ferroveller senegalès furgant al contenidor de la brossa. I és Sant Jordi!  Quina tristor! Ni roses, ni llibres, ni gernacions passejant per la Rambla o fent cua per una dedicatòria insulsa de l’autor mediàtic de torn.

Te n’has tornat a dins de casa; has fet tres-centes vuitanta-quatre passes al voltant de la taula del menjador; has begut un got i mig d’aigua i has tornat a seure al sofà. Però no has engegat la televisió. 

Damunt de la tauleta de centre, papers, llibres a mig llegir, per rellegir o per començar; còpies de contes escrits pels companys i companyes del grup, esborranys teus, inacabats, per corregir, o per llençar… Has agafat un full en blanc i un llapis i t’has posat a escriure, a l’atzar, el nom del dia estimat. L’has gargotejat del dret i del revés, amb lletres grosses o petites, en diagonal, en vertical… SANT JORDI, Sant Jordi, Sant Jordi...

Se t’ha acudit un joc solitari. Onanisme sense premi, o… qui sap?  I has escrit això:

S	Solitud, Víctor Català	La de la Mila i la del Pastor. La que busco i la que temo. La que gaudeixo i la que em fa mal
A	Aloma, Mercè Rodoreda	Amor amarg. Valor de dona. Desamor serè. Ningú no guanya mai
N	Novel·la, Pol Beckman	Pretensió de Pigmalió i Galatea. Ficció de ficció. Res de res
T	Tirant lo Blanc, Joanot Martorell	Cavaller que no és Sant Jordi. Galant, batallador, enamorat. Fins el Quixot el va estimar

J	Joc Brut, Manel de Pedrolo	Erotisme, misteri i crim. Clixé de dona perversa i d’home babau
O	Orlando, Virgínia Woolf	Ambigüitat, humor, reivindicació.  Ell és ella.  Ella és ell.  Però, qui és qui?
R	Rebeca, Daphne du Maurier	Una errada que es paga massa cara. Dues dones, o potser tres. Qui és la dolenta?  Perquè?
D	Diari del lladre, Jean Genet	Relació de malifetes perdonades per amor a l’art.  Si un és una mala bèstia però és un geni, se l’ha de perdonar?
I	Incerta Glòria, Joan Sales	Com transforma la guerra els éssers humans!. Els posa a prova, en treu el millor i el pitjor. Si tenen sort

T’han trucat a la porta des del carrer. Has mirat per la finestra abans d’obrir —sempre et toca obrir al lector del gas o al mecànic de l’ascensor—.  Un noi aguanta una bicicleta entre les cames amb un peu a terra i l’altre en un pedal. Va de negre, amb caputxa, guants i ulleres de motorista. Duu a l’esquena una gran motxilla groga, alta i quadrada, amb unes lletres que no pots llegir. T’has posat mascareta, guants de làtex i sabatilles de lona i has baixat.  Ell t’ha donat una caixa allargada, li has firmat un rebut i has tornar a pujar. 

A la caixa, hi has trobat això:

Elisabeth

Sant Jordi, 2020

CONFITAMENT

─Bon dia, com estàs?

─jo bé, confinat, i tu?

─Bééééé!!!! Confitada.

─Ah, carall! Això deu ser bo, confitura de...?

Si ho sabés!.

 L’he trucat perquè vam quedar que cada dia, a les vuit de la tarda, després dels aplaudiments, que cada dia surto a aplaudir els nostres sanitaris, ens faríem una vídeo trucada per WhatsApp, així, com a mínim, ens veuríem les cares, distorsionades, és clar, i la veu d’aquella manera, però no deixa de ser un contacte.

És que el decret  de confinament per la pandèmia ens va agafar l’un aquí i l’altre allà, perquè en Narcís havia hagut d’anar a veure la seva germana a Girona a fi de resoldre una sèrie de requisits notarials que exigien la seva presència, i ja no havia pogut tornar. I jo, jo m’havia quedat a casa tancada, sola no,  amb la meva iaia que havia aprofitat per convidar, i que amb tot aquest afer, es va haver d’establir a casa.

La iaia té més de vuitanta anys, però està molt bé.

─Nena, què farem avui?

─Doncs, estar-nos a casa.

─Vols que vagi a comprar? Vaig a buscar el pa?

─Que no, que no podem sortir!

─Ves, que jo em vesteixo amb guants i escafandre, i vaig on sigui.

─Que no, iaia, que no! Que ens hem de quedar aquí tancadetes.

La iaia no li té por a res. I quan després de les vuit, al barri posen música, ella balla des de la terrassa d’entrada a la casa, i les balla totes, les cançons, i a fe que ho fa bé. Fa pocs dies que és amb mi, però els veïns ja la coneixen. Senyora Engràcia, vol que li porti el pa?  Necessita alguna cosa? Ja no li cal, ja no ens cal sortir. En fi, ella és un argent viu, una revolució. Cada dia al matí fa pilates amb un programa de la “nostra”,  prepara el dinar mentre jo repasso treballs telemàtics, i quan arriben les notícies s’asseu davant de la tele. Amb totes les compareixences que hi ha per mor del coronavirus, amb tots els que se’n van, amb tants de contagiats, i amb la falta de tot, es fa un tip de plorar; després, enrabiada, renega amb passió de tots els polítics i els militars.

A les tardes, fa ganxet o llegeix. “A veure nena, deixa’m El Conde de Montecristo que fa temps que no la llegeixo”. Per a ella, que havia viscut a Marsella, és el llibre de la seva vida.

Avui, ha tingut una idea genial. És que sempre ho fa anar tot en dansa. A darrere de casa tinc un pati amb un nesprer, el va plantar en Narcís. Ara ja ha fet fruit, i molt. És un fruit de primavera. Collim-los, collim-los, ha dit, en podem fer melmelada. I jo darrere la iaia a collir nespres. Tot el dia pelant-les, tallant-les, tot una feinada. I després a bullir. Llavors, m’he posat a treballar una estona, havia de preparar unes classes.

Quan l’olla s’ha refredat, hem tastat la confitura... Ecs! Uix! Ai, que vomito!

─Iaia, que has posat alguna altra cosa a l’olla?

─Nena, hi he afegit més sucre, em semblava poc dolça

De seguida he mirat el prestatge amb els pots: sucre, sal, arròs, farina..., sense etiquetes que no m’agraden i jo ja me’ls conec,

─D’aquest? ─He preguntat

─És clar!

─És sal! ─he dit esgarrifada.

─Ai, nena! Ai, nena! Estava segura que era el sucre...

Els ulls se li han entelat, i jo no volia que es sentis malament.

─És culpa meva, iaia, en Narcís sempre m’ho diu, posa etiquetes...

L’he abraçada. Llavors s’ha refet.

─Bé, ─ha dit de seguida i amb la seva empenta de sempre─ demà podem fer un pastís, un pa de pessic amb les nespres que han sobrat, ja veuràs com en serà de bo.

Ai, Narcís! Me’n vaig a posar etiquetes a tots els pots...

                                                                   Bon Sant Jordi 2020    -  Marta Malleu

En Jan

─A quin pis vius Jan?

─Al cinquè ─responia sempre que li ho preguntaven.

A la mateixa planta on hi vivia en Jan amb els seus pares, hi vivien altres set famílies, i ell les coneixia totes.

En Jan era alt i ros i tenia moltes ganes de conèixer el mon que l’envoltava.

Aquell dia estava sol i van trucar a la porta, però com que ja tenia quinze anys va anar a obrir. Hi estava acostumat. A l’entrada hi havia una capsa de color verd, la típica del menjar, que no li va costar gaire d’entrar-la dins de casa, tancar la porta, arrossegar-la fins la cuina i guardar-ho tot a la nevera i al rebost. Com sempre feia.

En acabar, va encendre la pantalla gegant que tenia a la seva habitació per parlar i veure els seus amics. Uns estaven al mig d’un bosc, un altre era a la platja i tots, tots, tots s’ho estaven passant molt bé. Cada dia quedaven més o menys a la mateixa hora per parlar, divertir-se i estudiar plegats. La pantalla del Jan era d’última generació, li ocupava tota la paret del fons de l’habitació, i es comandava amb la veu.

─Connecta’t amb els meus amics li va dir, i vull que avui jo estigui a la desembocadura del riu Foix de Cubelles.

─Ala, ─va dir la Martina─ quin lloc més “xulo” has triat avui Jan!

─Doncs si, ─respongué en Jan─ era el lloc preferit de la meva àvia que es diu Marta Forés i que sempre m’explica que abans del 2020, abans de la pandèmia, abans de viure sota terra com jo al pis menys cinc, es podia sortir a l’aire lliure sense infectar-te i que ella de petita es passejava per aquests meravellosos paisatges.

Bon Sant Jordi 2020

Pau, 21/Abril/2020

 Pau Forès Malleu

EL FORASTER

Va arribar per mar. Aquell mar blau que ens fa entrar per les finestres de la mirada, o potser per una escletxa del pensament, històries antigues de sirenes que canten, d’aventures d’herois impossibles, de peixos com papallones amb ales de plata, i estrelles de fons marí fetes de coral·lina, i núvols i cels i tot allò que ens fa somiar amb els ulls oberts, amb els ulls tancats. És el que volem veure, que només recordem imatges amables, i fugim dels monstres. I monstres, ombres, foscors, pors, n’hi ha per tot arreu, habiten els cels i els abismes, son a fora i en les profunditats del ser.

Diuen que va arribar del mar. El mar és un misteri i el món és a dins.

Diuen que va baixar d’un vaixell desconegut, potser invisible, va travessar els arenals humits per arribar a la ciutat, va buscar una casa per estar-s’hi. De seguida li va picar la curiositat per saber què passava a l’entorn. Passejar per aquella urbs bigarrada,  multicolor, sorollosa i empastifada de fums i boires, va trobar que era un plaer. I també es podia proporcionar un plaer de tant en tant, abans de posar-se a la feina.

L’endemà es va arreglar, empolainar, segons el seu criteri, i va sortir al carrer decidit a fer el que havia de fer. Era un dia magnífic! L’ambient era tèrbol,  una mena de calitja feta de roentor i de polsims diversos, uns tòxics, els altres gairebé, ho envaïa tot. La gent, masses de persones, caminaven atrafegades  per tot arreu i els cotxes, aquell invent diabòlic, circulaven per tots els carrers, un darrere l’altre, un al costat de l’altre, cotxes, autobusos, motos. Tot bullia i una música que era un lament, un esgarip, escalava les façanes fins que es fonia amb els núvols que aquell dia tapaven el cel de la ciutat.

Des de dalt de tot del conegut passeig on es trobava, podia contemplar, a banda i banda,  aquells plàtans alts i frondosos que ara tenien tonalitats rogenques i perdien fulles, i també va veure  una gernació, com un riu, que pujava o baixava fins al port; als costats unes cadires de fusta on gent gran reposava o prenia el poc sol que aquell dia es filtrava. Es va fregar les mans i va decidir d’acostar-s’hi; els va dir bon dia, els va fer una moixaina. Després era qüestió d’anar avall, avall,  confús entre la multitud... Estava tan content que va començar a cantar i ballar, amb un feia un giravolt, amb d’altres quatre passes de dansa, als de més enllà els feia una reverència, a d’altres els besava la mà, i cantava i cantava fins que va arribar fins al mar i va continuar pels carrers i passejos que va trobar. Saludava a tothom, nens, pares, mares, gent sola, acompanyada... Era feliç, molt feliç!

A la nit va tornar al seu allotjament, volia descansar, havia treballat molt i estava content. Segurament en aquesta metròpolis no hi tindria gaire feina, li sabia greu d’haver-la de deixar, s’hi trobava com peix a l’aigua. Però el reclamaven en d’altres llocs.

Els dies que van venir un fred humit es va apoderar de la ciutat. L’hivern s’acostava tot caminant a grans gambades.

I llavors, va passar. De sobte, els avis, després el joves, els nens..., van començar a tenir un fred estrany, febre, tos, no podien respirar! Una ombra ferotge estenia els seus dits llargs damunt de l’urbs, la feria amb unglades i l’ofegava amb totes dues mans. Els hospitals es van omplir de malalts. Els metges, el servei sanitari, no donaven l’abast. Allò era un caos. El monstre giravoltava i se’n reia, creixia i cantava amb els udols del vent. I passava en aquesta ciutat i després aquella, i una altra de molt lluny, i una altra... I ningú no ho podia aturar. El món sencer agonitzava d’un mal que no coneixia. La mort empaitava la humanitat i s’enduia tants infeliços com podia.

I aquell foraster, que deien que havia arribat del mar, continuava corrent pel món, satisfet de la seva feina, cantant i ballant. Ves a saber on parava, ara.

Tot va quedar devastat.

L’hivern passa, entra la primavera i també camina per l’autopista del temps.

Arribava l’estiu i era qüestió de tornar a l’amagatall. El monstre s’asfixiava amb la calor, ara havia descobert el camí i ja tornaria l’any vinent amb la fresca, s’ho havia passat tan bé que segur que tornaria. El foraster buscava el seu vaixell fantasma per tornar al cau on havia passat tant de temps confinat, sense poder actuar, només esporàdicament per aquí o per allà, però aquesta vegada havia pogut campar-se-la per tota la crosta del planeta, sense excepcions, feia segles que no passava una cosa així.

El mar havia estat especialment revoltat durant tot el temps del fred. Les onades havien mossegat les arenes i excavat els rocams. Les aigües s’havien esberlat i s’havien clos tot obrint i tancant la seva boca, traient escuma i vomitant escames i petxines.  Ara vindria la calma i calia aprofitar l’últim esclafit de tempesta. Després, només hi hauria els blaus de miralls que es rendien a l’escalfor, s’amansien, acaronaven les platges i a les nits dormien un son d’estels.

El monstre foraster va recuperar la seva nau invisible. Duia veles de núvol per volar damunt l’oceà i un casc de peix espasa, lluent, dur, capaç de foradar l’impenetrable i arribar al catau que tenia a l’infern i on sojornava, i allà es prepararia per als pròxims freds. Va esperar una nit que el mar s’havia enfurismat, l’última enrabiada abans del repòs. Les onades negres amb davantal de punta al coixí fendien els sorrals, els ports i tots els daltabaix, queien damunt de tot amb sons roncs i eixordadors. Va aprofitar aquell moment on tot es trencava i va llançar el vaixell al mar, segur que el seu rastre quedaria per tot allà on havia passat, i encara més, molt més. Un somriure li va desfigurar les faccions.

Mentrestant,  la terra s’assecava, els homes ploraven, es moria l’arbre, l’ocell i la farigola perfumada.

 Marta Malleu - Sant Jordi 2020