L'home del carrer

 

L’HOME DEL CARRER

A en Bernat pel seu recordatori. Gràcies.

            “Quan l’estiu és finit mort la mosca i el mosquit!” exclama la Mont mentre tanca la maleta. Les tres amigues compateixen el mateix sentiment de tristor, una melangia dolça que se’ls gronxa a l’ànima. Les vacances s’han acabat. En un parell de dies el retorn a l’escola posarà punt final a un bon estiu.

            Aquesta setmana l’han passada les tres juntes a l’apartament de Palafrugell, que la Pilareta els hi ha deixat. Un apartament petit i agradable, vestit amb un disseny elegant, a peu de les millors cales de la Costa Brava. Han estat uns dies plaents de banys en aigües fredes i cristallines, de passejades per pobles empordanesos, de gaudi gastronòmic i de xerrades a la llum de la lluna entre xarrup i xarrup de “mojito”. Xerrades que saben mantenir tot repassant el moment difícil d’aquesta petita pàtria; de l’esclavatge que es fa amb la llengua, per la qual tant han lluitat; dels èxits i fracassos dels fills, ja adults, que fa temps que han volat del niu; i de les seves pròpies xacres i solituds. L’amistat entre elles és ferma i consolidada, ja que hi ha comprensió, estimació i respecte.

            Una última mirada al pis, control d’aigua i llum, tancats, i dues voltes a la clau.

            —Quedeu-vos aquí, amb les maletes, que vaig a buscar el cotxe a l’aparcament. Ja torno—diu la Mont.

            La Cedes i l’Aina es queden a l’entrada del carrer de Cavallers, que fa com una petita placeta, amb el piló de maletes i bosses. Esperen. El vespre ja ha caigut. I la foscor envaeix el carrer que és buit, no hi passa ni una ànima. Què vols l’últim diumenge d’agost, a les nou del vespre i jugant el Barça! Només el llum d’un fanal il·lumina l’espai. De cop, algú els hi parlar a l’esquena. Totes dues se sobresalten, es giren i es troben davant d’un home jove que els hi pregunta per l’autobús que porta a l’Escala. L’home transpira alcohol. És alt, guapot, d’una quarantena escassa. Va vestit amb texans, una camisa que en el seu temps deuria haver estat vermella, un faldó a dins dels pantalons i l’altre a fora. Als peus unes espardenyes de betes de pagès. No va brut, deixat i suat, sí.

            —He d’agafar un autobús que em porti a l’Escala, allà hi tinc la furgo. És imprescindible que hi arribi.

            —Això no és cap parada de bus—contesta l’Aina—hauria d’anar a la l’estació de la Sarfa, allà potser li donaran informació, tot i que aquesta hora...

            L’home parla trabucat. La llengua se li enganxa al paladar i les paraules li queden penjades dels llavis. Parla amb un català de la terra.

            —Per què no ho pregunta a aquell restaurant d’allà?—assenyala la Cedes cap una llum grogosa que surt d’un establiment —potser ho saben.

            —Què dius! Em tenen vetada l’entrada. Em coneixen! Em traurien a puntades. Sóc alcohòlic!

            La Cedes i l’Aina es mirem amb reserva. S’acosten l’una cap a l’altra, gairebé en estat siamès. Vigilen les pertinences. Subjecten bé les bosses que duen creuades a sobre del pit. La intranquil·litat balla a les seves ninetes. Els seus cervells s’acceleren pensant què poden fer, res. Carrer amunt, carrer avall, ningú, i per la carretera cap cotxe. I la Mont que no ve, on es deu haver ficat aquesta mossa!? L’home del carrer sua, i la seva transpiració embafa l’ambient. Parla sense parar, com en un brunzit fort, sense fer ni punts, ni comes, i molt menys, punt i a part. En el seu articulat s’hi podrien posar admiracions i interrogants. A què ve tanta xerrera si les vol atacar? De tant en tant es burxa la butxaca dreta, busca, què? Una navalla? Un cúter? En treu un paquet de tabac i encén una cigarreta. El fum puja en vertical cap a munt, i se li arremolina al voltant del seu cap com una aureola santa. Pipa i calla. La Cedes, persona de bona còrpora, s’ha anat desplaçant cap als paquets que intenta protegir amb el seu cos de la mirada vidriosa de l’home; i l’Aina, xerraire de mena, descabdella nerviosa una conversa per mantenir-lo distret. De sobte sona el mòbil de la Cedes, és la Mont que està encallada en un carrer on hi ha un cotxe que no pot passar. Trigarà. Paciència. La Cedes, calla, no diu res, no vol donar pistes, no les té totes, i amb un codi d’ulls i mans, que totes dues entenen,  avisa l’amiga de la tardança. L’estat de vigília augmenta. Si és un malfactor que les vol robar ha tingut temps de sobres. De fet ja ho hauria fet! No és per aquí on va la cosa! I si és un psicòpata que pretén distreure-les i quan en tingui prou els hi fa mal? Tenen por. Una por fonda, somorta, que llisca pels seus cossos com ho fan les aigües d’un rierol per les parets de la muntanya. La Cedes sua, nota com les  gotetes d’aigua li baixen pel mig dels pits i de l’esquena, tot i que aquesta hora ja no fa calor. L’Aina es balanceja, ara a sobre un peu, ara a sobre de l’altre, el tremolor de la musculatura interna de les cuixes la fa ballar com en un dansa de la mort. No és solament por, és un sentiment d’angoixa, de desolació. No hi ha res pitjor que esperar allò que ignores.

            En sentir el truc del mòbil, l’home s’ha tret el seu de la butxaca dels pantalons:

            —No tinc bateria. No puc trucar a ningú. És clar que tampoc no tinc ningú a qui trucar. Estic sol. Tenia dona i filla, però l’alcohol i les drogues m’hi van allunyar—es remena la butxaca i treu una cartera ben esfilagarsada— Mireu, mireu la nena!

            I els mostra una fotografia d’una nena d’uns vuit anys. La petoneja, la baveja, se la recalca contra el cor i de cop agafa a l’Aina pel braç i l’estira cap al fanal, perquè la pugui veure millor. Totes dues dones fan un crit:

            —Però, tio, què fas!

            —Res! Teniu por!?

            I llavors deixa anar un discurs confús de dolor, de misèria i d’abandonament que completa el de l’inici.

            —Ja m’ho deia el meu pare que anava pel mal camí. Tot va començar amb alguna que altra esnifada amb la penya d’amics; l’alcohol va venir després. Quan et fots en aquesta cadena no hi ha déu que et tregui. Vaig perdre la feina, la dona i la filla. Després em vaig ajuntar amb una mossa, pitjor que jo, el meu pare em diu, noi és la teva fotocòpia, va més mamada que tu! I ara no tinc res de res. Visc a la furgo.

            Una altra trucada del mòbil talla el discurs:

            —Ja han tret el cotxe, en uns minuts seré aquí.

—Va bé. Tranquil·la!

L’home no s’ha aturat, no ha deixat de parlar, viu de recollir objectes vells i revendre’ls. De fer alguna feina al camp, o al peix... I la fotocòpia, que diu ell, de fer algun servei de carretera.

—Ara a Torruella vindrà la recollida de la poma, m’hi arribaré...

—Per què no vas a un centre d’acolliment o al CAP i et poses en mans de metge? — li diu la Cedes.

—Collons! Si ho he fet, ja no em volen ni veure! Entro per una porta i surto per l’altre!

—Però si vols recuperar la nena, t’hi has de posar! No dius que l’estimes?

—La vida donaria... Però no puc, quan penso en ella és quan més mamo i apa torna a començar!!!! 

La por ha desaparegut. És com si d’una plantofada l’haguessin allunyat i ara una commiseració estranya la substitueix.

—Vols prendre un cafè o un refresc? —pregunta l’Aina—t’acompanyo fins al restaurant i si entrem parlant amicalment, poca cosa et poden fer. No s’atreviran!

—No gràcies! Sou bones, cony! Sí, sou bones! Però no tinc gana de res!

Uns fars que il·luminen l’espai, una lliscada plàcida de pneumàtics, i una frenada suau, anuncien que la Mont ja és aquí. Decidida baixa rondinant:

—No us ho podeu creure, un tio que ha fet pana de pobre! És que té nassos la cosa! Com es pot anar així pel món! I apa una corrua de cotxes de mai no acabar...

Mentre fa el discurs obre el maleter del cotxe i amb energia comença a col·locar les maletes, llavors se n’adona de l’home. Però què fan aquestes dues amb un penjat així?

—Mont, el senyor ens preguntava per la parada del bus de l’Escala...

—Ah! doncs, no ho sé... Ho sento

La Mont no sap què ha passat però en un moment es fa càrrec de la situació: un desgraciat que ha donat la tabarra a les seves amigues, però sense cap mena de perill. Acaben de posar els paquets ben distribuïts, l’home balancejant i fent tentines les ajuda. Elles ho accepten bé. S’acomiaden. La Mont entra al cotxe,  i just en el moment que les altres dues van a fer-ho, l’home crida:

—Ei, espereu! Una cosa

I s’hi acosta ràpid... Un petit rebombori de budells, unes gotes de suor que ja s’havien esvaït, un tremolor de cuixes...

— Perdoneu. Us puc fer un petó?

Quin desconcert, quin dolor a l’ànima. Totes dues posen la galta. Els hi fa un petó pausat, intens, els llavis cremem la carn. No hi ha abraçada, ni apropament de cos, hi ha respecte i trista necessitat. Quan s’aparten tots els ulls brillen. I una llàgrima grossa, irisada, llisca per la cara de l’home.

La Cedes i l’Aina entren al cotxe. Tanquen les portes. La Mont engega el motor i posa primera, passa a segona, tercera i accelera... L’home ha desaparegut carrer de Cavallers enllà. Dins del cotxe el silenci pesa tant com el sentiment de tristesa. La Mont està atenta a la carretera que té al davant. La Cedes i l’Aina, cadascuna mira per la seva finestreta. Sense por, sense angoixa, sens pànic. Tot s’allunya.

En darrera queden les vacances. L’estiu ha finit!      

           

            

 

CARPACCIO DE CARBASSÓ

            La punxada a l’estómac avisa la Meli que és l’hora de dinar. Té gana. Engrescada amb la correcció de l’obra de teatre de l’Enric, li ha passat tot el matí sense adonar-se de quina hora era. Tanca l’ordinador, a la tarda no treballarà, i va cap a la cuina. Obre la nevera: buida! Mitja llimona; quatre olives negres dins d’un pot; un sobre de parmigiano ratllat; un parell d’ous i un pam llarg de carbassó. Uuuffff, quin desastre! Bé, es farà una truita de... I de cop se li encén la bombeta, no! Amb aquests elements es farà el carpaccio que va menjar l’altre vespre a casa la Cedites. Fàcil i bo: el carbassó tallat a rodelletes ben fines s’amaneix bé amb suc de llimona, sal, pebre i oli d’oliva; després s’hi afegeix olivada i encenalls de formatge parmesà per sobre. Bé, l’olivada i els encenalls els substituirà pels elements que té. No serà tan bo, ni farà tanta patxoca, però, per a ella, faran el fet. I ho arrodonirà amb una truita a la francesa.

            Prepara la fusta i el ganivet gros de fulla ben esmolada amb el qual talla el roast beef. Agafa el carbassó, el renta i l’eixuga i es disposa a tallar-lo. L’aguanta bé amb la mà esquerra i llavors com amb un flash diabòlic li ve a la ment la imatge d’en Miquel, el seu exhome. Per què això ara?, potser és per la dita de ser un carbassó amb potes; o perquè la mà collada sobre la verdura fàl·lica li fa revenir totes les infidelitats que va sofrir; o bé és pel ganivet hitchcocknià que la provoca...? Belluga el cap amb força i esquitxa els pensaments contra el blanc de les rajoles i amb una energia delectable: xaca, xaca, xaca..., capola finament tota la verdura fins al final.

Bon profit!

   

Venus

Venus

           

            Venus per treure’s les calces  s’ajudava d’una maneta de fusta amb mànec, de les que s’utilitzen per gratar-se allà on no s’arriba un mateix. Perquè a ella, una dona  grassa, li costava fer-ho amb comoditat a causa dels seus bracets curts. Una de les noses que més li costava d’arrossegar a compte del seu volum, era  no arribar-se a totes les parts del seu cos sense ajuda. No se semblava gens en aquestes dones de moda, que són com una baguet sense molla. En despullar-se, de primer es treia la part de dalt deixant al descobert un mamellam gairebé geogràfic, entendridor, dels que feien venir gana i que ella es traginava cap a munt, als costats i per sobre de la serralada dels sacsons, poderós, extens i guarnit d’una cirereta que per ells la voldrien molts paixàs; les sines se les pujava ben amunt amb les mans, per rentar-se bé on més suor se li dipositava, i era una operació ben complexa per a les seves menudes manetes; el no tenir ajut per aquestes operacions era una de les coses que la posaven de mal humor, perquè, es deia, quina culpa tinc jo de tenir les mans tan petites? I qui no es delia per ajudar-la? Quan es treia les calcetes era com arribar a un territori vast, inabastable i continu. L’ancada de la Venus era tan excepcional que, voler explorar-la, representava una autèntica aventura. A qui s’arrisqués amb aquell grandiós arquitrau sustentat per dues cuixes jòniques, salvant els  encanteris dels abismes centrals, havia d’estar ben segur de la seva gosadia.

            Car que, el  veritable plaer del que podria gaudir qui fos l’afortunat, era fruir del naixement del ventre:  de primer s’asseia i, a poc a poc, anava tirant l’esquena enrere fins quedar horitzontal; llavors els sacsons anaven reculant, desapareixien un darrere de l’altre, fins quedar una superfície lliça, lleugerament bombada i on, com una epifania, es mostrava l’origen del món, carnós i feréstec, fosc, d’una atractiva perfídia, l’abisme on s’estimba la raó dels homes, el lloc més extraordinari per fer acampada i esgotar tot el foc que hom hagi pogut acumular. I cada dia, com ho fa el sol que ens dona vida, ella, oferia l’espectacle per a qui el volgués. I ho feia al pati de casa seva, que compartia amb en Miquel, que vivia a la casa del costat amb sa mare, veí de tota la vida, tan tímid que quan li va deixar el seu gos per fer les caminades diàries que li havia recomanat el metge, se’n va sorprendre. Es quedava tota nua al mig del pati i, amb la mànega de regar les plantes, es passava aigua per tot el cos una vegada i una altra. Havia d’esbaldir-se bé, per desfer-se de les toxines de tota mena que s’agafen a les ciutats, li va dir el facultatiu.

            Va entrellucar la finestra d’en Miquel, que era encara mig badada i va somriure amb els ulls. Ell era conco, de cinquanta anys, prim com un jonc, de cabell esclarissat i amb ulleres de miop, que es penjava d’un nas semític. Quan s’hi posava, era bon conversador tot i precisar d’algú que l’engegués. Mentre es remullava al pati, la Venus va pensar que ell no trigaria gaire  a deixar anar el Toby, perquè es refresqués i pogués beure a pleret, sense presses. Ella, mentrestant,  va obrir la gandula i la va posar en una posició que l’aigua pogués córrer pel seu cos; es va eixarrancar al damunt, assentant el cos amb petites sacsades d’anques i esquena, per trobar la millor i més còmoda posició per anar tirant-se l’aigua, des dels pits per avall. I en Toby va aparèixer bellugant la cua, olorant la mestressa i situant-se just al lloc on anava a parar l’aigua abans de caure a terra, bevent amb fruïció d’embriac, amb la llengua fora, assedegat per la caminada que havia fet amb l’ama circumstancial.

            Quan ella va emetre uns sons apaivagats la finestra es va obrir del tot i en Miquel, recolzat a l’ampit d’obra amb l’altra mà, mirava embadalit el que passava al pati, probablement amoïnat per en Toby. Tot i fer-se la desentesa, Venus, va entreveure en Miquel i va somriure. Que baixés a beure només era qüestió de temps –va pensar.

Un conte curt

Havia acabat de pensar i, com que era prenent una cervesa al carrer de la França Xica, a tocar del meublé, vaig dedicar-me a escoltar les converses que mantenien els clients que tenia asseguts a les taules del costat. Ja sé que no està bé, que és envair l'espai privat dels altres, però mira, com que durant la setmana havia fet uns pecats i m'havia de confessar de tota manera... La conversa anava així:

...i  va sortir majestuós, amb un port que per ells el voldrien molts reis, de sobte un li va cridar:
-Cornut!
A penes es va tombar; altiu, elevà encara més la testa i, amb un trot curt i airós, se'n tornà cap a la devesa.

CONTE

Aquest conte va obtenir una menció honorífica al XIIè Premi de Narrativa breu TIRANT LO BLANC que organitza l'ORFEÓ CATALÀ DE MÈXIC.

DIGUES-ME, ESPILL, QUI ÉS LA MÉS MACA?

Em vaig mirar al mirall amb meticulositat i no m’ho podia creure. D’un dia per l’altre? No, allò no es feia així, de sobte. Potser és que havien passat molts anys sense dedicar-me una bona estona a mi mateixa, i ara descobria amb horror la decadència d’una figura que havia estat atractiva, cobejada. Aquella panxa que es tornava prominent i flàccida, els pits caiguts, la pell tacada i transparent...em feien esborronar, i el pitjor de tot allò era que no hi havia marxa enrere. Em continuava contemplant de cap a peus en aquell gran espill que hi havia a l’entrada de la cambra. Em vaig acostar: la cara sí que me la coneixia, m’havia fet a les arrugues, a la mirada opaca, ho veia cada dia, m’hi havia acostumat. Va ser arran d’una fotografia que vaig començar la inspecció. A la foto hi havia vist una dona en la decrepitud de la vida. Sí, m’havia fet vella, tan vella que aviat reposaria al clot... si les coses anaven bé.

Aquell matí no vaig tenir ni ganes d’esmorzar. Tota l’estona tenia davant meu una imatge que no m’agradava i un número que començava amb set i que no volia veure. Però jo em trobava bé, encara tenia ganes de fer coses, anar aquí anar allà, i avui, a més,  m’esperava la meva néta que hauria hagut de tenir quinze anys, o vint,  i en tenia només vuit.  M’havia col·locat aquell vestit, pantalon i  jaqueta gris, havia triat una vestimenta seriosa, potser em convenia, però no vaig renunciar de cap manera a una brusa de color fúcsia que m’enamorava. Duia els cabells blancs i molt curts amb una metxa més llarga i de color taronja que em queia damunt de front, un atreviment? Vaig dubtar, pintar-se els llavis, no pintar-se’ls? Maquillatge? Finalment van guanyar els colors de guerra, això sí, amb molta moderació. A l’autobús, calia agafar-lo per arribar a ca la meva filla, em van deixar seure de seguida, devia fer cara de iaia acabada, i allò m’incomodava, és clar que, normalment,  si hi havia seients buits m’hi asseia de bon grat, però allò de  “segui, senyora, segui”,  em tirava l’autoestima per terra. Vaig baixar al passeig de Sant Joan, en compte, em vaig dir, mira que si caigués... m’anava ensorrant per moments. Aquell “set” odiós em perseguia com en una pel·lícula de por, m’omplia tot el cervell i semblava que no hi cabia res més. Mirava al meu voltant i tot ho veia pansit, desinflat, fins i tot les cases semblava que estaven fetes d’un material flonjo i que aviat s’aplanarien per terra en múltiples plecs i replecs. Una veueta em ressonava a les orelles i per dins de tot de l’estomac: “vella, vella, vella!”. Em van agafar ganes de plorar.

Vaig caminar tres carrers i vaig arribar a l’entrada de casa la meva noia. Era qüestió d’empassar saliva, mocar-se i trucar el timbre. Una veueta s’hi va posar “àvia?” “sí, reina”, i vaig pujar. La neta, la Ceci, de Cecilia, ja m’esperava, li encantava que l’anés a buscar i vaguéssim tot el dia per Barcelona, o anéssim al cinema o a fer un descobriment; tenia festa de l’escola i els seus pares havien de treballar; la meva filla, em va fer un petó escadusser a la galta i va marxar corrents escales avall.

¾I què farem avui, àvia?

No ho havia pensat. El meu problema particular m’havia tingut massa encaparrada, on podíem anar?

¾Avui fa molt bon dia, la mama diu que tenim sort, que a ella també li agradaria d’anar a prendre el sol... àvia, per què no ens anem a banyar?

¾Quin acudit, si encara no ha arribat l’estiu, només és un dia de primavera...

¾Ooohhhh!! Jo em volia banyar... i no ens podem anar a banyar? Allà a la teva platja? Va, àvia...

¾Potser hi podríem anar, a passejar, a mullar-nos els peus...

De manera que vam anar a buscar un altre autobús que ens dugués avall cap al final de la Rambla del Poblenou, per anar on anàvem a l’estiu quan ella tenia festa i venia  a passar alguns dies a casa, perquè jo encara vivia prop de la Rambla en un passatge de casetes baixes i patis a l’interior. Vam baixar fins a la platja tot travessant el Parc de Mar. La Ceci tenia ganes de córrer, fer tombarelles damunt de l’herba, saltar, talment com el cadellet que era... semblava que la primavera i aquell sol que lluïa li feien agafar ganes de bellugar, de tastar l’escalfor, de gaudir del dia.

A la platja hi havia gent prenent el sol, l’aigua era molt blava, d’un blau profund, i es mostrava encalmada, llisa, temptadora. La mar estava mig adormida i pràcticament no arribava cap onada. I, a mi, sempre m’havia agradat el mar.

¾M’arremango? ¾va preguntar la nena quan ja s’havia tret les bambes.

¾Mira que no vull que et constipis!

Però ja s’havia tirat els pantalons amunt i els seus peus eren a l’aigua.

¾Ui! Ui! Que freda!!

Corria amunt i avall.

¾Va, àvia... tu també!

Em vaig treure les sabates i també em vaig arremangar. Sí que l’aigua estava freda, però era agradable, tanmateix calia caminar de pressa o córrer, el sol de primavera no aconseguia d’escalfar el mar encara que fos a migdia. De tant en tant paràvem per recollir alguna petxina escadussera o una pedra interessant, per fer un collaret, deia ella. La Ceci continuava corrent amunt i avall amb l’empenta dels seus vuit anys. En una d’aquelles corredisses va venir cap a mi i se’m va tirar a sobre. Em va agafar en una mala posició, estava recollint un cargolet. Amb l’escomesa, encara que de poc pes, vaig trontollar i a rodolons vaig anar a parar una mica més endins, i em vaig mullar tots els pantalons. De primer la nena es va quedar molt seria, després es va posar a riure i riure, i ella, també es va xopar els pantalons. Jo em vaig desconcertar, en un moment havia tingut tanta por de caure del tot a dins de l’aigua, però ràpidament se’m va encomanar la rialla i ni una ni l’altra podíem parar.

¾Corre! Anem a casa, que així sí que agafarem una bona calapàndria!

I, agafades de la mà, vam córrer, el que jo era capaç de córrer, fins a casa meva. Dutxa d’aigua calenta, frega, a per tot arreu, pijama, jersei, calefacció, i a menjar les croquetes que jo havia preparat el dia abans.

La Ceci, estava contenta. Allò havia sigut una gran aventura i no parava de riure.

¾Àvia, ho hem passat bomba, oi que si?

Quan la roba va estar eixuta es va tornar a vestir davant d’aquell mirall que al matí m’havia tornat tantes respostes. Ara també ens en donava: aquella nena rosseta, esprimatxada, amb aquells ulls negres i vius, era la meva neta, i jo me l’estimava amb un amor que m’omplia tots els teixits del cos, i només de sentir la seva rialla i notar l’escalfor de la seva maneta dins la meva, em trobava la iaia més afortunada del món.

Em vaig mirar el mirall una altra vegada. Arrugues? Quina arruga?

                                                                                  Marta Malleu

                                                                                  Febrer 2012

                                                                                                          

UN XIC ORFES

UN XIC ORFES

Avui no parlo de literatura; ni escric cap conte; ni cap crònica, simplement faig una una elegía:

En Pep ha marxat.
Plega.
Està cansat, buit,
que no decebut.
Enrera deixa emprenta,
valenta,
de seny, d'esforç, i de victòria.
Com Ulisses torna a casa,
a refer-se i omplir-se,
per retornar, quan sigui,
a casar-se amb la glòria.

Literatura i vida

En pocs dies he llegit dos llibres autobiogràfics: Diari d'hivern, de Paul Auster , i Quan érem feliços d'en Rafel Nadal. Els dos es llegeixen bé. Prosa rica i fluïda. El lector no ha de fer cap esforç per entendre'ls, ja sé que no són llibres de tesi, són rius de memòria, ara, jo esperava més, tant de l'un com de l'altre. Així i tot em quedo amb el de l'Auster, una raó per l'autor que és en sí, i l'altra perquè d'una manera força objectiva ofereix al lector el que ha estat la seva vida

 

El llibre d'en Nadal, és tota una altra cosa, és un enfilall d'anècdotes molt localistes: Girona, el Cullell, la Fosca... i d'una família de molts germans, però sense entrar en cap intimitat ni tesi. Es queda en la superficialitat del paradís perdut: la infància, que si fa o no fa és molt semblant a la de tots. Potser les dificultats que han pogut tenir una família de pares de l'Opus i fills d'esquerres les deixi per un segon llibre quan ja no eren tan feliços

NOTÍCIES

El Sis Ramon acaba d'obtenir els següents guardons:


Segon premi en el concurs de narració curta  Sant Jordi de Sant Just, amb el conte: "La Parca"


Finalista al premi Victor Alari de Cubelles, amb el conte "El Pura Raça"


Primer premi als Jocs Florals de narració curta, premi del Katalanischer Salon, de Berlín, amb el conte: "En Trànsit".


Felicitats, Ramon.

TIRANT LO BLANC

Aquest matí he assistit a una sessió de lectura del Tirant lo Blanc al teatre Romea. Ha estat gratificant i enriquidor. Els personantges eren actors de teatre i de doblatge, tots unes veus precioses, entre ells el gran Josep Mª Pou. Els narradors s'anaven alternant entre personalitats conegudes o gent anònima però de bona lectura. Jo he sentit la Sílvia Còppulo, l'Ernest Benach, en Rafael Ribó i la Pilar Carceller. 

Fóra interessant que iniciatives com aquestes es fessin més sovint. Durant una ahora m'he apropat als nostres clàssics. Felicitats per la Fundació del teatre Romea. 

Un bon Sant Jordi!

Per Sant Jordi

POEMA PELS SISOS


El meu 
desig és dir-vos moltes coses,
però la rima es massa prima, i
faig volar el pensament com si fossin
papallones de paper.

Però no tinc
ganes de perdre'm en utopies,
vull confirmar universos particulars:
converses, escrits, confiances
i a les sis en punt,treballar. 

Però no vull
que s'acabi aquí la cosa,
hi ha més papallones per enlairar,
que resumeixo en una frase:
quina sort d'haver-vos trobat!


Anna
Sant Jordi, 2012
 
 

SANT JORDI

Escriu-me un poema,

encara que sigui dues paraules evanescents

Escriu-me,

malgrat que tot sigui mentida.

De seguida

m’enamoraré de cada lletra, de cada mot

                                               Lluna

                                               Llàgrima

                                               Ànima

Escriu-me,

perquè no em dissolgui en el no res,

perquè deixi de trobar-me

                                               Pols

                                               Volva

                                               Insecte

Escriu-me

damunt d’un full blanc, amb cal·ligrafia amable,

em gravaré el poema damunt la pell,

Permanent

Únic.

Un poema i aquella rosa roja

que creix a l’estiu del teu jardí

                    Marta, 23-04-12

NOTÍCIES

La "Sisa" ELISABETH ha quedat guanyadora al concurs de narrativa breu al XII PREMI TIRANT LO BLANC que atorga lOrfeó Català de Mèxic. La "Sisa" MARTA ha obtingut una Menció Honorífica

SIS CAFÈS DAMUNT LA TAULA

Atenció el món dels "blocaires"
que per fi ha vist la llum
quatre dones i dos homes
és el bloc dels sis en punt

Es van conèixer una tarda
al jardí de l'Ateneu
sis cafès damunt la taula
per gaudir d'aquell moment

I van nèixer les històries
que volien explicar
són històries que fan riure
i també que fan plorar

Són de lladres i serenos
de taxistes i el Carmel
n'hi ha de morts del cementiri
i d'elefants volant pel cel

I també fan rodolins
són uns grans rodolinaires
aquest n'es el primer
però segur que en vindran d'altres.

Ramon

A la recerca de consell

Estimada senyora Francis:

Tincs uns calerons catalans (dels que paguen més que els altres) i els volia invertir; m'aconsella que els posi cap per avall o, millor, perquè no els pugi la sang al cap, els inverteixi en bons alemanys?
D'altra banda, no creu que si els escaquejo i me'ls poso en un forat (com en Papillon) quan els tregui, no faran una altra amnitia fiscal per nosaltres?
Tinc un munt de dubtes amb això de les inversions, no podria viure-hi amb tants. Quina sort no tenir ni cinc.

Dia de joia

Amics meus, acabo de sentir una notícia a la ràdio que m'ha omplert d'indignació i, sense mala bava, de joia, el rei Juan Carlos I s'ha fotut de lloros caçant, amb els nostres calerons, elefants a l'Àfrica. Mira que té pebrots la cosa!!!!

Penso que Madam la Republic ha fet justícia, 14 d'abril VISCA LA REPÚBLICA!!!!!

SIS EN PUNT: SIS EN PUNT:ja veieu, ja hi sóc.

SIS EN PUNT: SIS EN PUNT:ja veieu, ja hi sóc.: SIS EN PUNT: Bon dia a tothom.  Finalment he aconseguit entrar ... : Bon dia a tothom.  Finalment he aconseguit entrar al blog (o bloc?) Esp...

Abans no he fet  dues coses, no sé quina més important: m'he deixat el NO, amb el mai, que sempre va de la maneta(la que li vam fotre al madrid) i l'altra acomiadar-me en el dia d'avui amb: salut i república!

Tarda de dissabte

Estic asseguda davant d'aquest teclat que em tempta, quan veig tantes lletres juntes desendreçades una veu em crida a posar-hi ordre, és una de les meves manies, l'ordre: a, b, c,... Però no és això el que vull, tot al contrari, les vull remenar bé per veure què en surt. Ara pico una S, després una I, després pulso..., ai el dit ha tornat a l'S, ara trio una vocal, quina?, mira l'O ben rodona i ben bufona, i ai, carai, l'índex torna a l'S. M'aturo i llegeixo la combinació: SISOS! El dit del cor s'ha escapat cap a l'admiració. Admiració és el que em provoca aquesta paraula tan estimada i que em fa tan feliç. He dit abans de començar que estava emmurriada? Doncs ja m'ha passat, Sisos és una paraula màgica.
Anna

SIS EN PUNT: SIS EN PUNT:ja veieu, ja hi sóc.

SIS EN PUNT: SIS EN PUNT:ja veieu, ja hi sóc.: SIS EN PUNT: Bon dia a tothom.  Finalment he aconseguit entrar ... : Bon dia a tothom.  Finalment he aconseguit entrar al blog (o bloc?) Esp...

SIS EN PUNT:ja veieu, ja hi sóc.

SIS EN PUNT: Bon dia a tothom.  Finalment he aconseguit entrar ...: Bon dia a tothom.  Finalment he aconseguit entrar al blog (o bloc?) Espero que aquesta vegada això vagi a parar allà on toca. Elisabeth



Sempre vaig a deshora: estic fet un cristo, ara que ha finit la setmana santa. Avui no m'he afaitat; demà m'afaitaran?, és molt possible que sí; ho dic a compte del jubilat grec que a causa de les retallades, i després d'haver cotitzat tota la vida, s'ha suicidat perquè no li arribava la pensió. Estic per tornar la pistola, no sigui que m'agafi un rampell i..., mati algú d'aquells que ens van desgavellar l'economia (que són els mateixos que ara diuen que ens la volen arreglar) i que mai, mai, han estat afectats en la seva butxaca. Me'n vaig a regar, que em penso que no plourà.

Pregària a Sant Jordi

Pregària a Sant Jordi

                           Salvador Espriu

Senyor sant Jordi, patró,

cavaller sense por,

guarda'ns sempre del crim de la guerra civil.

Allibera'ns dels nostres pecats

d'avarícia i enveja,

del drac de la ira i de l'odi entre germans,

de tot altre mal.

Ajuda'ns a merèixer la pau

 i salva la parla

de la gent catalana. Amén.

Amb el permís de la Marta, autora del dibuix.
Ramon

Junts ho aconseguirem.

Ramon

Bingo! acabo de veure que ja formo part del grup, ara, amb el nom de Bovary. Ai, el pobre Flaubert no sé que diria de canviar una Emma per una Anna. Petons

A veure amics, estic fent tot el que puc, però només em surt el ditxós Bovary i no em permet fer res més. No sé si això servirà o no.

Anna

Bon dia a tothom.  Finalment he aconseguit entrar al blog (o bloc?) Espero que aquesta vegada això vagi a parar allà on toca.
Elisabeth

INICI DE CONTE

Hi havia una vegada sis contistes en busca d'un relat. els camins eren difícils, embolicats, però per fi, rumia que rumiaré,  van acabar per trobar unes paraules,  un text, i el van escriure i encara millor, el van llegir...

Ja us agadaria de sentir aquesta lectura, oi?   aviat... aviat...