dijous, 6 de juny del 2013

Premi Nit de Sant Jordi

Aquest text fa refèrencia als amics que formen el grup literari: Sis En Punt. Cada llibre és una metàfora de cada escriptor: l'Anna , la mestressa acollidora. L'Elisabet la reina de la puntuació. La Marta la poetessa ideal. La Núria la dama de les flors i els viatges. En Rafel el bon Carpanta i en Ramon l'home de les il·lusions. A tots ells va dedicat l'escrit. Us estimo, amics:


 


EL MEU PRESTATGE ESPECIAL


Tinc una petita biblioteca repartida entre dues llibreries. Una al dormitori, on hi ha els llibres antics i d’herència familiar, i de les filles i dels néts quan eren petits. I l’altra, a l’estudi on hi tinc tots els llibres d’ús i de lectures actuals. He de dir que sóc força àcrata pel què fa a la seva disposició; no he tingut mai clar si els llibres han d’estar situats per col·leccions, per temes, o per ordre alfabètic d’autors... Però quan en busco un, posseeixo un sisè sentit que condueix la meva mà al lloc precís i “ja el tinc!”, exclamo amb alegria.
En aquesta llibreria hi ha un prestatge molt especial, únic i estimat. En aquest prestatge només hi ha sis llibres, un conjunt petit i variat que no té res a veure amb la resta de volums. Tots són diferents, cadascun pertany a un gènere i tema determinat, però junts formen un tot. Un tot intel·ligent, aglutinador i democràtic que em són imprescindible per a fer literatura i fins i tot per a viure.

1 - L’hostal de la Glòria – Josep Ma. de Sagarra. Teatre. Ed. Aymà.
És una obra senzilla, en vers, però d’una certa categoria. A banda de la vida de l’hostalera, que ara no ve al cas, el més important és l’espai, l’hostal. Un lloc  de trobada força acollidor. Aquí la gent comparteix xerrades, treball, lectures, emocions i bons berenars. Tot el conjunt fa que els estadants esperin amb il·lusió les cites quinzenals.

2 - Tractat de Puntuació – Joan Solà. Gramàtica. Ed. Columna
És un compendi de saviesa gramatical. No només aclareix tots els dubtes de puntuació: “ep!, que aquí hi va una coma” “No, no, un interrogant, no. S’hi ha de posar una exclamació...” Si no que també situa perfectament la sintaxi, la coherència del text escrit, i l’ordenació de les frases (encara que després els escriptors tinguin llibertat absoluta en el seu ús). És un llibre imprescindible.

3 - Antologia de les mil millors poesies de la llengua catalana – Diversos autors. Poesia. Ed. Glosa
És una obra completa de gran categoria. La tria és perfecte: bona rima, vocabulari ajustat, imatges i metàfores espectaculars. Hi ha una mica de tot, des de poemes d’abrandat esperit patriòtic, fins a molts de temes marins, passant per d’altres de nadalencs, d’amistat, i fins i tot de teòrics respecte la pròpia versificació... I es gaudeix molt en les descripcions especialment acolorides. És molt bo de llegir.

4 – Viatges i Flors – Mercè Rodoreda. Relats breus. Ed. Club Editor
Aquest llibre és una sorpresa contínua, els seus relats són unes experiències fantasioses magnífiques. Pel que fa als viatges, tan real pot ser la descripció d’una cursa per la ciutat, com irreal el d’elevar-se cap al cel com un globus a causa d’una bona faldilla. I què dir de les flors, des de la descripció de la senzillesa d’uns narcisos, fins a la sofisticació d’una magnífica mimosa. La seva lectura és tot un plaer.

5 – El què hem menjat – Josep Pla. Receptari de cuina. Ed. Destino
És un receptari únic. Menjar de la terra, ferm, costumista, a vegades rebuscat. Tot i que té una aparença de senzillesa, no ho és gens, al contrari, la seva cuina és complicada i molt elaborada. Hi ha recomanació de bons vins especialment, a part dels casolans, d’alemanys, i també de bons caves. Una curiositat, no us perdeu l’apartat de la dieta de lluna plena.

6 – El llibre de les il·lusions – Paul Auster. Novel·la.  Ed. Anagrama
És una gran novel·la, el seu protagonista és un escriptor imaginatiu que mai no es repeteix a sí mateix. Pot abordar qualsevol tipus d’història des d’uns morts que es donen la gran vida, a uns lleons que conviuen amb els humans amb tota naturalitat. El llibre combina bé l’astúcia literària amb una gran dosi d’ingenuïtat feliç. Molt recomanable.

           Bé, ja veieu que, per a una amant de la literatura, aquests llibres siguin tan preuats. Tot i que em tinc per dona despresa, aquests llibres no els deixaré mai a ningú, no fos cas que me’ls prenguessin. No m’ho perdonaria mai, a aquestes alçades de la meva vida ja no sabria com viure sense ells. 

Narrativa de viatges


 
VIATGE EN AUTOBÚS

           Son les onze del matí. Fa un dia esplèndid, ni un núvol trenca l’harmonia del blau del cel. El sol brilla i il·lumina la ciutat de tal manera que la llum rebota de casa a casa, d’arbres a cotxes, i d’aquests a la gent. Tot plegat és una simfonia de vermells, grisos, grocs, i verds..., que transmet una alegria de viure que es nota en el deambular tranquil de les persones. Vaig a casa de la meva filla a la plaça Gal·la Placídia. Agafo l’autobús número 32. És un viatge de mitja hora en un mirador privilegiat. El bus va gairebé buit i puc seure on vull, trio un seient al costat d’una finestra de la banda esquerra, així em garanteixo que veuré el mar. M’apassiona el mar, jo com la cançó d’en Serrat: Si nací en el Mediterraneo! Miro per la finestra, com ha canviat el barri! Ara, la merceria de la Nineta, la verduleria del Paco, i el bar de tapes d’en Joan han estat substituïts pel Bazar Oriente, el super dels pakistenesos, i un restaurant de shawarmes... La globalització ha arribat al Guinardó.
           El bus avança tranquil, no hi ha gaire trànsit. Estem a punt d’arribar a la Plaça del Nen de la Rutlla, el començament dels jardins del Parc del Guinardó, el pulmó de la zona. Aquesta parada em duu el record del poeta Joan Brossa que vivia aquí i més d’una vegada havíem compartit seient. Era un sorrut deliciós, que tot i que no ens coneixíem, mai no em va negar la xerrada sobre el temps, la poesia, el teatre... Lamento la seva mort.
           Una parella jove, carregats amb dues bosses del Mercadona, han pujat i seuen davant meu. Repassen el compte del super i comenten l’encariment del menjar. Són gent senzilla en el vestir. Són guapots i respiren afabilitat. Ell és de cara llarga i estreta, té el nas ganxut com un bec que se li acosta als morrets de la boca, els seus ulls són petits i vius. Em fa pensar en un ocell. Ella en canvi, és de cara rodona i plana com de gosseta entremaliada. Ulls grossos i bellugadissos i el cabell ple de rulls de dos colors: mel i castanya. S’enllacen les mans i es fan moixaines. Ep!, els abandono que m’arriba el moment màgic: l’avinguda de la Verge de Montserrat s’enlaire per sobre d’uns jardins que fan com una miranda, des d’aquí veig el mar i l’skyline de la ciutat. M’agrada aquesta vista, llàstima que passa ràpid. A primer terme la Sagrada Família, després la torre Agbar —sé que no agrada, li diuen de tot: supositori, coet, fal·lus... Però a mi m’enamora, especialment a la nit quan llueix els dos tons de blau i vermell—, més enllà els dos gratacels de la Vil·la Olímpica i finalment com diu Espriu: i el blanc de vela dins del mar...
El tiro-liro-lí d’un mòbil em distreu. És el de la noia de l’altre banda. Aquesta mossa porta l’essència del Carib enganxada al cos: pell fina i brillant de color d’oliva; ulls negres com perles del Guadalquivir, i carns fermes i rodones. Duu un legguins de color fúcsia, una samarreta negra de tirants i uns sostenidor de color magrana. Aquestes dues peces són de talles més petites, cosa que fa que els pits li rebotin per tot arreu. Els llueix satisfeta. L’avi del seu costat se la mira expectant i espera amb candeletes que el bus faci una frenada, segur que tindrà premi.
Ja arribem a la Plaça Lesseps, quin espai tan desgraciat! Quina poca traça en el disseny! Molt de ciment, poc verd i poc jardí. I plena d’unes estructures metàl·liques elevades, com uns canelons, que representen el Canal de Sues, hi hauria d’haver aigua, però no en raja. Tot plegat és un gran desencert. Hi ha força moviment de gent: una dona que empeny una cadira de rodes amb una àvia ben bonica; un home gran que passeja tres gossos, la soledat i la crisi han canviat els hàbits de molts barcelonins, la gent necessita companyia i té gossos, i d’altres necessiten diners i els passegen, un nou ofici. Unes noies joves, amb cotxets i criatures, xerren aturades, i unes musulmanes corren per agafar el bus.
           Un cop: “Perdó”, al meu costat s’ha assegut un xicot ben posat, de dins d’una cartera de mà de pell marró treu el mòbil i es posa a parlar:
           —Senyora... com es troba?
           —...
           —No, no, si té febre continuï igual, combini el paracetamol amb l’ibuprofè...
           Aquesta conversa es repeteix diverses vegades, me n’adono que és metge i que passa visita. Li demano pas per baixar, s’aparta, em mira i somriu... I, jo, li torno amb una certa picardia. Tota una experiència!

diumenge, 2 de juny del 2013

AI, EL MÓN COM ÉS!


Aquest conte va ser llegit la nit de Sant Jordi dels Sis en Punt



AI, EL MÓN COM ÉS!

ANTI:   Surt d’aquí que em fas nosa!
ENVE: Doncs, si sabessis la gràcia que em fa estar al teu costat... A més tens més bon lloc que jo, és que sempre has de destacar més...
ZITZA:  Apa baralleu-vos una mica que és la sal de la vida... jo si fos de vosaltres, ja m’hauria queixat, ai, i tant!  Ja hauria posat el crit al cel, no en deixaria passar ni una
MENTI:  Ep! Vosaltres, no us queixeu que feu molt de goig, tan bufones totes dues!. Mireu-les I que boniques, quina parella!
BO:     Pareu de dir bestieses que em poseu malalta, i mira, si voleu em canvio amb qui vulgui. Tot abans de sentir com us esgratinyeu, que hauríem d’anar totes a la una.
VANI:  Sou unes beneites!  Tot el dia nyic nyic, nyic nyic... el que cal és fer bona cara i lluir el tipus, la fesomia, el bon color, com faig jo... ensenyar el millor de nosaltres mateixes, mireu-me a mi. Tothom s’hi fixarà. El que importa és l’èxit i tirar endavant. I el que vosaltres feu...  jo m’hi poso bé i ja està.

Tot just entra la primavera i tot canvia: fulles d’un verd tendre als arbres, cel mutant entre núvols espessos i sol resplendent de llum feridora; aquella alegria que de sobte t’inunda el pit  i et fa venir  ganes de desar l’abric i la bufanda per posar-te una jaqueta d’aquelles de lluir, de canviar les sabates d’hivern per unes que no et facin bullir els peus. T’agafa el deliri de comprar maduixes i assaborir-les;  I t’arriba  l’al·lèrgia a tot aquest vol de llavors que se’t fica al nas i et fa   esternudar i esternudar. Però és l’anunci del bon temps.
Una multitud, delitosa de flairar totes aquestes variacions que troben delicioses, passeja amunt i avall de la Rambla de Catalunya. Les terrasses ja estan plenes de gent del país i de turistes, prenen orxata, xerren i deixen passar la tarda que s’allarga tot buscant la seva esplendor en la canícula. Les botiges, a banda i banda del passeig han engalanat els aparadors amb la moda de temporada. Vestits de colors clars, o d’aquests rosats o  assalmonats  o verds llampants; samarretes a quina més vistosa, bruses blanques de cotó; sabates de mil tons, planes o amb talons d’agulla, bosses de conjunt;  sembla que tots aquests colors canten la cançó del bon temps i inciten el vianant: compri, compri, compri.
. 
ANTI:    Vinga, tòtiles, que ja són aquí
ENVE:  Sobretot, enretira que em fas ombra, necessito tenir vista, jo
ZITZA:  Ara vindran i ni us miraran, per quedar bé caldria que canviéssiu totes de lloc, au que quedeu molt malament
MENTI: He vist que venia un altre grup de l’altre costat, mireu, mireu cap allà.
BO:       jo no veig a ningú més... ei! Si us puc ajudar, si us estimeu més canviar... però mantinguem-nos unides!
VANI:   Ai que em mira tothom !  Mare meva, no donaré a l’abast. Pista, pista... Contempleu quin color, quin cos, que bé que quedo

La tarda va passant. L’aire que ve del mar va pentinant tota la Rambla. La llum es fa més suau. Passejar per aquest carrer és agradable, és relaxant, fins i tot té un punt de sensual. Uns amunt, els altres avall. Alguns s’aturen a contemplar les botigues. Aquella mare i aquella filla entren molt decidides a la tenda dels gerseis. Un grup de noies fa parada davant d’un altre aparador, se les veu contentes, i semblen molt resoltes a entrar i potser comprar.

Però no tot és tan bucòlic. De sobte: pataplaf! L’Enve ha caigut, o s’ha tirat,  damunt de la Bo. L’Anti rondina, sempre rondina; li ha tocat el voraviu,  i també rellisca. La pobra Bo treu el nas com pot,  totes les altres li van a sobre . La Zitza està que no hi cap amb tot aquell enrenou i procura que la confusió sigui encara més gran, que bé que s’ho passa!. La Menti s’esforça a explicar el primer que li ve al cap a veure si s’ho creuen i li deixen el camp lliure. Ei! Ei! Que per mi podeu ocupar la meva posició els diu la Bo amb el fil de veu que li queda. “Unió, unió” es repeteix potser més per costum que per convicció. La Vani procura quedar damunt de tot està tan convençuda de ser la més bonica del món, a més,  és la més valorada, això li dóna un plus. l’Enve i la Vani, engrescades pel moment, porten el conflicte a la guerra: cops, patacades, trepitjades... tot per obtenir el millor espai, el més vistós. Voleu alguna cosa? Que pregunta la Bo. Au! Sí, que et moris,  reina, una menys.

Amb això una mà fa córrer el vidre i s’acosta perillosament al grup
¾Dimoni d’expositors! I mira totes per terra. Oh! I aquesta s’ha quedat sense taló i l’altra ha perdut el llacet, i... quin desastre! les hauré de posar a preu de liquidació, aquestes ja no valen res, sort que són números petits...
Les noies que havien entrat a veure l’aparador, miren totes les sabates, parlen i riuen sorollosament.
¾Volíeu mirar algun model? ¾pregunta la mateixa dependenta amb el millor dels seus somriures
¾Cap d’aquestes, són horribles i segur que de mala qualitat...
I continuen rient i garlant com si fossin una munió de pardals.

L’endemà, l’Anti, l’Enve, la Zitza, la Menti, la Bo, i la Vani són en un aparador descobert, lligades i acompanyades de sabatilles, ballarines de l’altra temporada, números solts i models que no es venen,  amb un cartell que diu “Tot a 10 euros”

ANTI:      ximples, tanoques, ruques, més que ruques!! Per culpa vostra,
ENVE:    Ahhh! És cert si fóssim més espavilades, ara, encara seríem a l’aparador principal, mireu, mireu qui hi han posat, això no ho puc resistir, ràbia, ràbia!
ZITZA:    tota la culpa, que ho sé, és de l’Enve, m’ho ha dit l’Anti i a més...
MENTI:   doncs jo sé del cert que a mi em duran al millor aparador de la botiga.
BO:        quin daltabaix! Si poguéssim millorar la situació...  només caldria no tenir aquesta cadena i tornar a començar i...
VANI:     jo encara em faig veure, aquí i a la Xina popular, i totes les altres coses... res de res.

Mentrestant,  els barcelonins, indiferents a tan gran daltabaix,  continuen passejant Rambla de Catalunya amunt, Rambla de Catalunya avall, sota la llum de primavera.




NOTÍCIES

El dia 24 d’abril passat,  els Sis en Punt van celebrar la seva nit literària de Sant Jordi. Després d’un sopar ple d’originalitats i delicatessen, es va procedir a la lectura dels contes finalistes al 6è Premi de narrativa breu “Sis en Punt”.  Els contes van ser amens, interessants, i la gent del sopar s’ho va passar d’allò més bé.
Publicarem en aquest blog algun dels contes presentats.
Esperem que en gaudiu.