ELISABETH LAZAGABASTER
LES CLAUS DE L'AMO
Finalista al XIX Premi Victor Mora de Narrativa Breu. l'Escala 2017
No
m’agrada treballar de nit. La nit té una
atmosfera peculiar que em destarota. L’aire
es refreda i em pesa com un llençol xop, i qualsevol soroll desferma un
terratrèmol al meu sistema nerviós. De
nit, la meva producció és minsa i de poca qualitat. Per això vaig llogar aquest pis, per la llum
i el silenci. És gran, antic, moblat amb
gust. Dóna a l’interior d’una illa de
cases molt a la vora de la Plaça Gala Placídia.
Al matí, el sol hi entra, contundent.
A la tarda, rebota en la paret siena del davant i m’envia una claror
rosa i càlida que va empal·lidint sense pressa.. Els patis i terrasses interiors estan ben
cuidats, replets de magnòlies, llimoners, rosers, buguenvíl·lies... Els sorolls de la Via Augusta m’arriben
distants, sense arestes, un doll de vida que glateix, que m’acompanya i no em
destorba. I no obstant això, fa mesos
que només escric de nit. O que no
escric.
Som
pocs veïns: quatre pisos amb dues portes per replà. Jo m’estic al segon segona. El de damunt del meu, el tercer segona, és tot
un misteri. Cada tres o quatre mesos
canvia d’ocupants, i, entre llogater i llogater, roman unes quantes setmanes deshabitat. Ningú no s’hi queda mai més de mig any. No és que els facin fora: senzillament, se’n van. Perquè canvien de feina o de lloc de
residència, perquè se’ls ha mort un parent que els ha fet rics o perquè s’han
divorciat. Res d’insòlit. I, tanmateix, ben poc normal.
Al
principi tot anava bé. Els meus veïns
eren sempre gent tranquil·la: primer, un
reconegut cardiòleg i la seva mare anciana; després, un advocat amb bufet a la
Diagonal, la seva dona i una filla que estudiava a París i només venia de tant
en tant; més tard, un matrimoni de
segona o tercera volada, tots dos professors en una important escola de
negocis. La vida de tots ells era
perfectament compatible amb la meva: de bon matí, quan ells marxaven, jo
m’asseia davant de l’ordinador, al costat de la finestra, i inventava vides
d’altri i mons aliens mentre veia canviar la llum, florir el rosers i
desfullar-se les magnòlies, amb aquell ordre confortable de les coses
previsibles.
Després
dels professors de màrqueting, al tercer segona s’hi va instal·lar un matrimoni
jove amb dos fills petits, bessons, més dolents que la pell de gos. La mare, histèrica, els escridassava tot el
dia incapaç de controlar-los. El pare els
defensava i escridassava la mare per la seva poca paciència. Les corredisses, els crits, els plors, el
terrabastall de cadires tombades i d’objectes deixats caure o llançats, eren la
simfonia dissonant que acompanyava els meus dies. No em va quedar més remei que canviar
d’horari. Em va costar menys
acostumar-me a dormir amb aquella fressa que a treballar-hi. Quan, quatre o cinc mesos més tard, seguint
la norma, la patuleia va abandonar el pis, vaig intentar recuperar els meus
hàbits diürns, però es veu que el lloc havia quedat tan malmès que van haver de
venir guixaires, lampistes, fusters i pintors per tornar-lo a posar en
condicions.
Va
ser durant les obres, que vaig prendre consciència dels sons que algunes nits
provenien del pis de dalt. En vaig ser
conscient aleshores, però no era la primera vegada que els sentia. M’eren, fins a un cert punt, familiars, de la
mateixa manera que pot ser-ho aquella peça de roba que un dia descobrim en un
armari i que no sabíem que era allà, tot i haver-l’hi vist un munt de
vegades. Vaig esperar uns quants dies,
fins que vaig estar segura que la cosa es repetia a intervals més o menys
regulars, i vaig avisar l’administrador, un home desconfiat per a qui cada
llogater era un delinqüent potencial, un predador disposat a espoliar la
propietat tan aviat com ell abaixés la guàrdia.
Va venir l’endemà mateix. La
conversa va ser d’allò més peculiar:
—Què
diu que se sent?
—Passes
—vaig dir jo—, un frec de sabatilles, com si algú caminés arrossegant els peus,
amb precaució, o amb inseguretat. I també
una remor de cadenam.
—Què
vol dir, de cadenam?
—Doncs,
això. Una remor com si fessin córrer
cadenes.
—Cadenes? Aquesta sí que és bona! Només ens hi faltava un
fantasma, a l’edifici —i em va llançar, mig de gairell, una mirada sorneguera.
—No
vull dir cadenes arrossegades per terra.
—Ah,
no?
—No,
és com si les fessin córrer per un engranatge. Però amb molt de compte, a poc a poc, no sé
com explicar-ho...
—Pugem! —va dir, visiblement contrariat.
Les
obres s’havien acabat feia dies i tot havia estat netejat. Els mobles lluïen, en aquell pis. Eren molt millors que els de casa meva. El parquet, acabat de polir, brillava. Els quadres, el piano vertical, el rellotge de
peu, l’entapissat de les cadires, tot tenia un aire entre ranci i senyorial. L’administrador va examinar portes i
finestres, les va obrir i tancar una a una, va entrar a totes les habitacions,
als banys, al safareig, a la galeria. A
cada passa les sabates li feien un lleu cruixit, un nyic-nyic empipador. Devia adonar-se que, instintivament, li
estava observant els peus.
—En
aquests pisos antics, amb els sostres tan alts —va dir—, els sons tendeixen a
propagar-se d’una manera estranya. Mai no
se sap segur d’on vénen. De totes
maneres, faré venir una brigada per si hi hagués ratolins.
Vam
sortir. Quan vam ser davant de la meva
porta, em va estrènyer la mà amb un somriure condescendent i encara va afegir
que, si tornava a sentir sorolls, l’avisés de seguida, que s’ho tornaria a
mirar. No ho vaig fer, tot i que res no
va canviar fins que, unes setmanes més tard, el pis es va llogar de nou.
La
Shirley era una jove pianista nord-americana que venia becada pel conservatori
de Chicago i amb el patrocini d’un conegut club de mecenatge, el qual, per tal
que anés agafant experiència, li havia programat una sèrie de concerts a diverses
societats musicals de Barcelona. El dia
que va arribar, ens vam trobar al vestíbul i la vaig ajudar a
instal·lar-se.
Va
ser una sort que, capficada amb els sorolls, jo no hagués arribat a canviar
d’horari. La Shirley feia exercicis tot el
matí, mecanisme, en deia ella. A la tarda, assajava les partitures que hauria
d’interpretar en el proper concert, i de nit, gràcies a déu, dormia. I el silenci era complet, nit rere nit.
Ens
vam fer amigues. Moltes tardes jo pujava
i li feia de públic, i els caps de setmana que no tenia concert dinàvem juntes,
anàvem al cinema o passejàvem per la ciutat.
La seva estada havia de durar sis mesos, però, quan en duia tres, va
haver de tornar als Estats Units a causa d’un problema familiar. “Només seran dues o tres setmanes”, va dir, i
em va donar un duplicat de les seves claus “per si passa alguna cosa”. Al cap de pocs dies van tornar les passes,
les cadenes.
Em
va costar unes quantes nits acumular prou valor per fer ús de la clau de la
Shirley. Però, finalment, amb una lot en
una mà i un martell a l’altra, vaig pujar al tercer segona. Vaig obrir la porta tan sigil·losament com
vaig poder i la vaig deixar ajustada. La
llum de la lluna que entrava pel finestral de la galeria allargassava les
ombres feixugues dels mobles. El piano negre brillava en la foscor. Al vidre
d’un quadre s’hi reflectia el marc d’una porta mig oberta. Una cadira estava
enretirada de la taula com si algú se n’acabés d’aixecar. I, davant del rellotge, d’esquena a mi, hi
havia una dona dempeus. Era molt vella,
menuda, esquelètica, amb molt pocs cabells, blanquíssims, pentinats enrere i
recollits al clatell en un monyet com el puny d’un nadó. Anava vestida amb un uniforme com de cambrera
d’hotel i amb davantal, i als peus hi duia unes sabatilles molt gastades. La portella de la caixa del rellotge era
oberta, i la pèndola daurada oscil·lava compassadament. Ella va estirar una cadena amb una mà mentre
amb l’altra acompanyava amunt el pes, després una altra cadena, i una altra. A cada moviment l’engranatge responia amb un
gruny de gos agraït Va tancar la
portella, es va tombar cap a mi, i va fer una ganyota que semblava un
somriure. Damunt dels pòmuls sortits
destacaven uns ulls estranyament clars que no manifestaven la més mínima
sorpresa. De fet, no manifestaven
absolutament res. Li vaig enfocar la llanterna
a la cara i li vaig engegar, a boca de canó:
—Qui
és, vostè? Què hi fa, aquí, a aquestes
hores?
—Natàlia
Palou, governanta del senyor Riva, per servir-la —va dir—. Vinc a donar corda
al rellotge. L’amo no vol que el toqui
ningú més que jo. La maquinària és
delicada.
Enmig
de la meva perplexitat, el seu discurs em semblava d’una lògica irrebatible. Però no deixava de trobar sorprenent que una
dona tan anciana anés pel món donant corda als rellotges a les dues o les tres
de la matinada, i encara vaig insistir:
—I
viu molt lluny, vostè?
—Aquí
mateix —va dir, tot fent un gest amb la mà com si espantés mosques
—Però,
sap quina hora és? Vol dir que no és
massa gran per sortir tan tard?
—No
s’inquieti per mi. Sempre he matinat
molt, jo.
—I,
l’administrador ja ho sap, que ve?
—No
n’ha de fer res. Au, deixi’m treballar,
que tinc molta feina.
Em
va empènyer cap a la porta. El frec de
les soles de les sabatilles damunt del parquet em va fer estremir. De cop, em
van venir al cap els nombrosos canvis d’inquilins i vaig aventurar una última
pregunta:
—I
les claus? Com s’ho fa?
Ella
va sospirar, resignada, i va respondre amb un to cansat, com qui prova de
convèncer una criatura tossuda.
—Escolti,
ja li he dit que sóc la governanta. L’amo
sempre me les ha donades totes, les claus.
Vaig
baixar les escales com una esperitada.
Un cop a casa em vaig adonar que tremolava. De fred, d’estupor, de neguit... de tot
plegat.
Durant
uns quants dies em vaig dedicar a fer indagacions pel barri i entre els
veïns. Al registre de la propietat vaig
descobrir que el tercer segona pertanyia a un tal Miquel Riva Oliu, metge i
resident a Madrid, que ara tenia cinquanta-vuit anys i era fill d’en Joan Riva
Soler, enginyer de camins, i nét d’en Miquel Riva Alonso, notari de Barcelona i
el resident més antic de la família a la casa.
L’altra
font d’informació, la més extensa i a la vegada la més desconcertant, la vaig
trobar en una veïna de la planta baixa, propietària de tercera generació, a qui
sovint jo havia lloat el jardí, i que havia conegut el vell Riva.
A
còpia de preguntes innocents, de mitges paraules i de sobreentesos que no
desvetllaven la causa de la meva curiositat, li vaig treure, resumit, el
següent relat: el senyor notari va viure al tercer segona des que es va casar
fins que va morir. Era un home afable, molt
treballador, recte i estricte complidor amb tots els seus compromisos, una
norma de vida que inculcava tant a la seva família com als empleats, ja fossin
domèstics o de la notaria. Tenia una governanta, de nom Natàlia, que va entrar
a la casa de minyona amb quinze o setze anys, quan el notari s’acabava de casar,
i pràcticament li va criar el fill, ja que la senyora Riva va morir pocs mesos
després del part. El noi, l’enginyer de
camins, es va independitzar així que va acabar la carrera. Se’n va anar a Madrid, on es va casar, i les
coses li anaven força bé, però un infart se’l va endur a l’altre barri amb
només quaranta-vuit anys. El seu fill,
l’actual propietari, no ha posat els peus al pis més de dues o tres vegades,
quan encara vivia el vell Riva, el seu avi, que va morir quasi centenari.
Quan
en Joan Riva se’n va anar a Madrid, la Natàlia va ser l’única persona del
servei que es va quedar a la casa amb el notari, per qui sentia un gran
respecte, una fidelitat fora del món. Bregava
amb tot, la cuina, la intendència, la neteja; era molt competent, cap feina era
massa feixuga per a ella. I, fins als
darrers dies, quan ja estava molt malalta, mai no va voler fer llit ni va
deixar de treballar.
—Així,
és morta, aquesta Natàlia? —vaig demanar jo, procurant dissimular la sorpresa.
—Fa
més de vint anys —va dir la veïna—. Pobra
dona, la mort del noi va ser un cop massa fort per a ella. Va ser això, el que la va matar.
—Quants
anys tenia?
—Em
penso que encara no havia fet els setanta.
—I
el vell, va viure molt més?.
—Sí,
sí. Ben bé deu o dotze anys més. Era fort com un roure.
Abans
que pogués pujar de nou al tercer segona i treure l’entrellat d’aquell misteri,
vaig saber que la Shirley no pensava tornar. Una empresa de mudances es va endur les
pertinences de la pianista en unes caixes grans i un manyà va canviar el pany, segons l’administrador com a precaució perquè
no havia tornat les claus, i “mai se sap, amb aquests estrangerots”. No vaig dubtar ni un moment que, malgrat tot,
la Natàlia, o qui fos, continuaria donant corda al rellotge, com així va ser. Ella tenia totes les claus, jo ja no en tenia
cap.
Quan
Sor Narcisa, la més gran de les quatre monges que s’han instal·lat fa un parell
de mesos al pis de dalt amb intenció de crear una nova fraternitat al marge del
convent, em va dir que se n’hi anaven un parell de setmanes a fer exercicis
espirituals i em va demanar si em sabria greu de regar-los les plantes mentre
eren fora, em va faltar poc per llançar-me-li al coll i petonejar-li les galtes
resseques, de tan contenta com em vaig posar. Sabia que, un moment o un altre,
se’m presentaria l’oportunitat. Per això
he seguit treballant de nit. Cada matí,
abans d’anar-me’n a dormir, he pujat i he regat geranis, petúnies i margarides.
El pis està endreçat. A la galeria hi ha un parell de reclinatoris,
el piano està obert i amb una partitura al faristol, aquí i allà hi he vist
llibres de litúrgia, imatges santes i crucifixos. La pèndola del rellotge es gronxa pausadament
i les busques marquen l’hora exacta, com ha de ser.
Ahir
vaig pujar abans, a dos quarts de tres, perquè vaig sentir que havia vingut la
Natàlia. La vaig trobar com el primer
dia. Duia el mateix uniforme, les mateixes sabatilles gastades, el mateix
monyet al clatell. Davant del rellotge, amb la portella oberta, les mans
sarmentoses a l’alçada del pit, era a punt d’agafar la primera cadena i el seu pes.
Tantes
setmanes com feia que l’esperava, tantes preguntes preparades, tants
descobriments imaginats... I just llavors no sabia què havia der fer. Vaig fer el primer que se’m va acudir.
—Natàlia
—vaig dir, en veu baixa—, deixi-ho
córrer. L’amo ja és mort.
Es
va tombar cap a mi, i vaig veure un gran cansament en els seus ulls clars.
—N’està
segura? —va dir.
—Sí. Del tot.
Aleshores
va fer una cosa que no m’esperava. Es va
tombar cap al rellotge, va agafar la pèndola amb les dues mans, i la va
aturar. Va tancar la portella i amb
aquella mateixa ganyota del primer dia, em va dir:
—Regui,
si us plau.
Sense
replicar, vaig anar al safareig a omplir la regadora. Quan vaig tornar al menjador, no hi havia ningú.
Avui
he tornat a pujar i he posat el rellotge en marxa. La maquinària és delicada i es podria
espatllar.
Les
monges arribaran demà passat. Estaran contentes de trobar-se les flors ben
cuidades. Es quedaran un temps al pis i
engegaran la seva fraternitat, o potser desistiran i tornaran al convent, i el
tercer segona es tornarà a llogar. No hi
fa res, si entretant el rellotge s’atura.
La Natàlia es va deixar les claus.