dissabte, 25 de novembre de 2017

LES CLAUS DE L'AMO




  ELISABETH LAZAGABASTER





LES CLAUS DE L'AMO

Finalista al XIX Premi Victor Mora de Narrativa Breu. l'Escala 2017






No m’agrada treballar de nit.  La nit té una atmosfera peculiar que em destarota.  L’aire es refreda i em pesa com un llençol xop, i qualsevol soroll desferma un terratrèmol al meu sistema nerviós.  De nit, la meva producció és minsa i de poca qualitat.  Per això vaig llogar aquest pis, per la llum i el silenci.  És gran, antic, moblat amb gust.  Dóna a l’interior d’una illa de cases molt a la vora de la Plaça Gala Placídia.  Al matí, el sol hi entra, contundent.  A la tarda, rebota en la paret siena del davant i m’envia una claror rosa i càlida que va empal·lidint sense pressa..  Els patis i terrasses interiors estan ben cuidats, replets de magnòlies, llimoners, rosers, buguenvíl·lies...  Els sorolls de la Via Augusta m’arriben distants, sense arestes, un doll de vida que glateix, que m’acompanya i no em destorba.  I no obstant això, fa mesos que només escric de nit.  O que no escric.
Som pocs veïns: quatre pisos amb dues portes per replà.  Jo m’estic al segon segona.  El de damunt del meu, el tercer segona, és tot un misteri.  Cada tres o quatre mesos canvia d’ocupants, i, entre llogater i llogater, roman unes quantes setmanes deshabitat.  Ningú no s’hi queda mai més de mig any.  No és que els facin fora:  senzillament, se’n van.  Perquè canvien de feina o de lloc de residència, perquè se’ls ha mort un parent que els ha fet rics o perquè s’han divorciat.  Res d’insòlit.  I, tanmateix, ben poc normal.
Al principi tot anava bé.  Els meus veïns eren sempre gent tranquil·la:  primer, un reconegut cardiòleg i la seva mare anciana; després, un advocat amb bufet a la Diagonal, la seva dona i una filla que estudiava a París i només venia de tant en tant;  més tard, un matrimoni de segona o tercera volada, tots dos professors en una important escola de negocis.   La vida de tots ells era perfectament compatible amb la meva: de bon matí, quan ells marxaven, jo m’asseia davant de l’ordinador, al costat de la finestra, i inventava vides d’altri i mons aliens mentre veia canviar la llum, florir el rosers i desfullar-se les magnòlies, amb aquell ordre confortable de les coses previsibles. 
Després dels professors de màrqueting, al tercer segona s’hi va instal·lar un matrimoni jove amb dos fills petits, bessons, més dolents que la pell de gos.  La mare, histèrica, els escridassava tot el dia incapaç de controlar-los.  El pare els defensava i escridassava la mare per la seva poca paciència.  Les corredisses, els crits, els plors, el terrabastall de cadires tombades i d’objectes deixats caure o llançats, eren la simfonia dissonant que acompanyava els meus dies.  No em va quedar més remei que canviar d’horari.  Em va costar menys acostumar-me a dormir amb aquella fressa que a treballar-hi.  Quan, quatre o cinc mesos més tard, seguint la norma, la patuleia va abandonar el pis, vaig intentar recuperar els meus hàbits diürns, però es veu que el lloc havia quedat tan malmès que van haver de venir guixaires, lampistes, fusters i pintors per tornar-lo a posar en condicions. 
Va ser durant les obres, que vaig prendre consciència dels sons que algunes nits provenien del pis de dalt.   En vaig ser conscient aleshores, però no era la primera vegada que els sentia.  M’eren, fins a un cert punt, familiars, de la mateixa manera que pot ser-ho aquella peça de roba que un dia descobrim en un armari i que no sabíem que era allà, tot i haver-l’hi vist un munt de vegades.  Vaig esperar uns quants dies, fins que vaig estar segura que la cosa es repetia a intervals més o menys regulars, i vaig avisar l’administrador, un home desconfiat per a qui cada llogater era un delinqüent potencial, un predador disposat a espoliar la propietat tan aviat com ell abaixés la guàrdia.  Va venir l’endemà mateix.  La conversa va ser d’allò més peculiar:
—Què diu que se sent?
—Passes —vaig dir jo—, un frec de sabatilles, com si algú caminés arrossegant els peus, amb precaució, o amb inseguretat.  I també una remor de cadenam.
—Què vol dir, de cadenam?
—Doncs, això.  Una remor com si fessin córrer cadenes.
—Cadenes?  Aquesta sí que és bona! Només ens hi faltava un fantasma, a l’edifici —i em va llançar, mig de gairell, una mirada sorneguera. 
—No vull dir cadenes arrossegades per terra.
—Ah, no? 
—No, és com si les fessin córrer per un engranatge.  Però amb molt de compte, a poc a poc, no sé com explicar-ho...
—Pugem!  —va dir, visiblement contrariat.
Les obres s’havien acabat feia dies i tot havia estat netejat.  Els mobles lluïen, en aquell pis.  Eren molt millors que els de casa meva.  El parquet, acabat de polir, brillava.  Els quadres, el piano vertical, el rellotge de peu, l’entapissat de les cadires, tot tenia un aire entre ranci i senyorial.  L’administrador va examinar portes i finestres, les va obrir i tancar una a una, va entrar a totes les habitacions, als banys, al safareig, a la galeria.  A cada passa les sabates li feien un lleu cruixit, un nyic-nyic empipador.  Devia adonar-se que, instintivament, li estava observant els peus.
—En aquests pisos antics, amb els sostres tan alts —va dir—, els sons tendeixen a propagar-se d’una manera estranya.  Mai no se sap segur d’on vénen.  De totes maneres, faré venir una brigada per si hi hagués ratolins. 
Vam sortir.  Quan vam ser davant de la meva porta, em va estrènyer la mà amb un somriure condescendent i encara va afegir que, si tornava a sentir sorolls, l’avisés de seguida, que s’ho tornaria a mirar.  No ho vaig fer, tot i que res no va canviar fins que, unes setmanes més tard, el pis es va llogar de nou. 

La Shirley era una jove pianista nord-americana que venia becada pel conservatori de Chicago i amb el patrocini d’un conegut club de mecenatge, el qual, per tal que anés agafant experiència, li havia programat una sèrie de concerts a diverses societats musicals de Barcelona.  El dia que va arribar, ens vam trobar al vestíbul i la vaig ajudar a instal·lar-se. 
Va ser una sort que, capficada amb els sorolls, jo no hagués arribat a canviar d’horari.  La Shirley feia exercicis tot el matí, mecanisme, en deia ella. A la tarda, assajava les partitures que hauria d’interpretar en el proper concert, i de nit, gràcies a déu, dormia.  I el silenci era complet, nit rere nit. 
Ens vam fer amigues.  Moltes tardes jo pujava i li feia de públic, i els caps de setmana que no tenia concert dinàvem juntes, anàvem al cinema o passejàvem per la ciutat.  La seva estada havia de durar sis mesos, però, quan en duia tres, va haver de tornar als Estats Units a causa d’un problema familiar.  “Només seran dues o tres setmanes”, va dir, i em va donar un duplicat de les seves claus “per si passa alguna cosa”.  Al cap de pocs dies van tornar les passes, les cadenes. 

Em va costar unes quantes nits acumular prou valor per fer ús de la clau de la Shirley.  Però, finalment, amb una lot en una mà i un martell a l’altra, vaig pujar al tercer segona.  Vaig obrir la porta tan sigil·losament com vaig poder i la vaig deixar ajustada.  La llum de la lluna que entrava pel finestral de la galeria allargassava les ombres feixugues dels mobles. El piano negre brillava en la foscor. Al vidre d’un quadre s’hi reflectia el marc d’una porta mig oberta. Una cadira estava enretirada de la taula com si algú se n’acabés d’aixecar.  I, davant del rellotge, d’esquena a mi, hi havia una dona dempeus.  Era molt vella, menuda, esquelètica, amb molt pocs cabells, blanquíssims, pentinats enrere i recollits al clatell en un monyet com el puny d’un nadó.  Anava vestida amb un uniforme com de cambrera d’hotel i amb davantal, i als peus hi duia unes sabatilles molt gastades.  La portella de la caixa del rellotge era oberta, i la pèndola daurada oscil·lava compassadament.  Ella va estirar una cadena amb una mà mentre amb l’altra acompanyava amunt el pes, després una altra cadena, i una altra.  A cada moviment l’engranatge responia amb un gruny de gos agraït  Va tancar la portella, es va tombar cap a mi, i va fer una ganyota que semblava un somriure.  Damunt dels pòmuls sortits destacaven uns ulls estranyament clars que no manifestaven la més mínima sorpresa.  De fet, no manifestaven absolutament res.  Li vaig enfocar la llanterna a la cara i li vaig engegar, a boca de canó:
—Qui és, vostè?  Què hi fa, aquí, a aquestes hores?
—Natàlia Palou, governanta del senyor Riva, per servir-la —va dir—. Vinc a donar corda al rellotge.  L’amo no vol que el toqui ningú més que jo.  La maquinària és delicada. 
Enmig de la meva perplexitat, el seu discurs em semblava d’una lògica irrebatible.  Però no deixava de trobar sorprenent que una dona tan anciana anés pel món donant corda als rellotges a les dues o les tres de la matinada, i encara vaig insistir:
—I viu molt lluny, vostè?
—Aquí mateix —va dir, tot fent un gest amb la mà com si espantés mosques
—Però, sap quina hora és?  Vol dir que no és massa gran per sortir tan tard?
—No s’inquieti per mi.  Sempre he matinat molt, jo. 
—I, l’administrador ja ho sap, que ve?
—No n’ha de fer res.  Au, deixi’m treballar, que tinc molta feina. 
Em va empènyer cap a la porta.  El frec de les soles de les sabatilles damunt del parquet em va fer estremir. De cop, em van venir al cap els nombrosos canvis d’inquilins i vaig aventurar una última pregunta:
—I les claus?  Com s’ho fa?
Ella va sospirar, resignada, i va respondre amb un to cansat, com qui prova de convèncer una criatura tossuda.
—Escolti, ja li he dit que sóc la governanta.  L’amo sempre me les ha donades totes, les claus. 
Vaig baixar les escales com una esperitada.  Un cop a casa em vaig adonar que tremolava.  De fred, d’estupor, de neguit... de tot plegat.

Durant uns quants dies em vaig dedicar a fer indagacions pel barri i entre els veïns.  Al registre de la propietat vaig descobrir que el tercer segona pertanyia a un tal Miquel Riva Oliu, metge i resident a Madrid, que ara tenia cinquanta-vuit anys i era fill d’en Joan Riva Soler, enginyer de camins, i nét d’en Miquel Riva Alonso, notari de Barcelona i el resident més antic de la família a la casa. 
L’altra font d’informació, la més extensa i a la vegada la més desconcertant, la vaig trobar en una veïna de la planta baixa, propietària de tercera generació, a qui sovint jo havia lloat el jardí, i que havia conegut el vell Riva. 
A còpia de preguntes innocents, de mitges paraules i de sobreentesos que no desvetllaven la causa de la meva curiositat, li vaig treure, resumit, el següent relat: el senyor notari va viure al tercer segona des que es va casar fins que va morir.  Era un home afable, molt treballador, recte i estricte complidor amb tots els seus compromisos, una norma de vida que inculcava tant a la seva família com als empleats, ja fossin domèstics o de la notaria. Tenia una governanta, de nom Natàlia, que va entrar a la casa de minyona amb quinze o setze anys, quan el notari s’acabava de casar, i pràcticament li va criar el fill, ja que la senyora Riva va morir pocs mesos després del part.  El noi, l’enginyer de camins, es va independitzar així que va acabar la carrera.  Se’n va anar a Madrid, on es va casar, i les coses li anaven força bé, però un infart se’l va endur a l’altre barri amb només quaranta-vuit anys.  El seu fill, l’actual propietari, no ha posat els peus al pis més de dues o tres vegades, quan encara vivia el vell Riva, el seu avi, que va morir quasi centenari. 
Quan en Joan Riva se’n va anar a Madrid, la Natàlia va ser l’única persona del servei que es va quedar a la casa amb el notari, per qui sentia un gran respecte, una fidelitat fora del món.  Bregava amb tot, la cuina, la intendència, la neteja; era molt competent, cap feina era massa feixuga per a ella.  I, fins als darrers dies, quan ja estava molt malalta, mai no va voler fer llit ni va deixar de treballar. 
—Així, és morta, aquesta Natàlia? —vaig demanar jo, procurant dissimular la sorpresa.
—Fa més de vint anys —va dir la veïna—.  Pobra dona, la mort del noi va ser un cop massa fort per a ella.  Va ser això, el que la va matar.
—Quants anys tenia?
—Em penso que encara no havia fet els setanta.
—I el vell, va viure molt més?.
—Sí, sí.  Ben bé deu o dotze anys més.  Era fort com un roure.

Abans que pogués pujar de nou al tercer segona i treure l’entrellat d’aquell misteri, vaig saber que la Shirley no pensava tornar.  Una empresa de mudances es va endur les pertinences de la pianista en unes caixes grans i un manyà va canviar el pany,  segons l’administrador com a precaució perquè no havia tornat les claus, i “mai se sap, amb aquests estrangerots”.  No vaig dubtar ni un moment que, malgrat tot, la Natàlia, o qui fos, continuaria donant corda al rellotge, com així va ser.  Ella tenia totes les claus, jo ja no en tenia cap. 

Quan Sor Narcisa, la més gran de les quatre monges que s’han instal·lat fa un parell de mesos al pis de dalt amb intenció de crear una nova fraternitat al marge del convent, em va dir que se n’hi anaven un parell de setmanes a fer exercicis espirituals i em va demanar si em sabria greu de regar-los les plantes mentre eren fora, em va faltar poc per llançar-me-li al coll i petonejar-li les galtes resseques, de tan contenta com em vaig posar. Sabia que, un moment o un altre, se’m presentaria l’oportunitat.  Per això he seguit treballant de nit.  Cada matí, abans d’anar-me’n a dormir, he pujat i he regat geranis, petúnies i margarides.  El pis està endreçat.  A la galeria hi ha un parell de reclinatoris, el piano està obert i amb una partitura al faristol, aquí i allà hi he vist llibres de litúrgia, imatges santes i crucifixos.  La pèndola del rellotge es gronxa pausadament i les busques marquen l’hora exacta, com ha de ser.
Ahir vaig pujar abans, a dos quarts de tres, perquè vaig sentir que havia vingut la Natàlia.  La vaig trobar com el primer dia. Duia el mateix uniforme, les mateixes sabatilles gastades, el mateix monyet al clatell. Davant del rellotge, amb la portella oberta, les mans sarmentoses a l’alçada del pit, era a punt d’agafar la primera cadena i el seu pes. 
Tantes setmanes com feia que l’esperava, tantes preguntes preparades, tants descobriments imaginats... I just llavors no sabia què havia der fer.  Vaig fer el primer que se’m va acudir.
—Natàlia —vaig dir, en veu baixa—,  deixi-ho córrer.  L’amo ja és mort.
Es va tombar cap a mi, i vaig veure un gran cansament en els seus ulls clars.
—N’està segura? —va dir.
—Sí.  Del tot.
Aleshores va fer una cosa que no m’esperava.  Es va tombar cap al rellotge, va agafar la pèndola amb les dues mans, i la va aturar.  Va tancar la portella i amb aquella mateixa ganyota del primer dia, em va dir:
—Regui, si us plau. 
Sense replicar, vaig anar al safareig a omplir la regadora.  Quan vaig tornar al menjador, no hi havia ningú.

Avui he tornat a pujar i he posat el rellotge en marxa.  La maquinària és delicada i es podria espatllar. 

Les monges arribaran demà passat. Estaran contentes de trobar-se les flors ben cuidades.  Es quedaran un temps al pis i engegaran la seva fraternitat, o potser desistiran i tornaran al convent, i el tercer segona es tornarà a llogar.  No hi fa res, si entretant el rellotge s’atura.  La Natàlia es va deixar les claus. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada