En Ramon Jané va presentar el següent conte:
TANCAT PER DEFUNCIÓ
Tot va
començar quan en Joan va complir quaranta anys. Feia poc que li havien
practicat una revisió mèdica a la sucursal bancària on treballava. Aquesta
vegada, però, li havien detectat una certa pèrdua de visió i de capacitat
auditiva. Els companys de la feina li deien: de los cuarenta para arriba... Es va haver de posar ulleres i un
audiòfon.
Era solter,
no gaire alt i grassonet. Tenia bon caràcter i un especial sentit de l’humor.
Li agradava veure l’aspecte positiu de les coses. Era un bon vivant i gaudia dels plaers d’una bona taula i de les festes nocturnes. No perdia
mai l’oportunitat de passar-s’ho bé. Cada any convidava els amics al jardí de
casa per celebrar la revetlla de Sant Joan. Aquell any, però, no va poder
assaborir les formidables délicatesse
que havia preparat per a l’ocasió. Li costava d’empassar el menjar. Què li estava passant?, es preguntava.
Nervis! li
va diagnosticar el doctor; begui molta aigua, suprimeixi el cafè i dormi les
hores necessàries. Nervis?, de què?, estava content de com li anaven les coses,
no estava estressat… Tot i amb això va decidir fer cas al doctor.
Va estar un temps que no sortia de nit i
dormia molt, però tot i amb això, la cosa no millorava. Ara, a més, tenia
dificultat per fer les seves necessitats fisiològiques. Cada matí passava molta
estona al quarto de bany amb resultats decebedors. Per acabar-ho d’adobar, va
agafar un refredat que no se’l podia treure de sobre. Li costava respirar i a
la nit s’ofegava.
De mica en
mica, la situació es va agreujar fins a tal punt que un dia, quan es va
despertar, no va sentir cap soroll. Li va estranyar molt aquell silenci, no era
normal. Va picar de mans i tampoc va sentir res. Mare de Déu!!! s’havia tornat
sord. Va encendre el llum i continuava a
les fosques tot i tenir els ulls ben oberts. A palpentes va anar al bany. Tot
va ser inútil; d’allà no sortia res. Li va agafar un atac d’angoixa, no podia
respirar i es va estirar al llit per calmar-se. Quan ho va aconseguir, se’n va
adonar que se li havien tancat totes les obertures que el seu cos tenia amb el
món exterior. Quan inspirava profundament, gairebé no entrava aire a la cavitat
pulmonar. Aviat deixaria de respirar. L’angoixa, però, va desaparèixer quan va
acceptar que havia arribat al final de la seva existència.
No havia
destacat en res, ni havia interessat mai ningú. Ara, potser sí que en Joan
Cardona seria un referent per a la ciència. Mai abans, una persona s’havia
tancat en si mateixa desconnectant de l’exterior. Potser procedia d’un altre
planeta i no se n’havia assabentat, va reflexionar dins del seu reducte de pau
interior.
Com va
poder, es va incorporar i va agafar un full de paper de l’escriptori que tenia
al costat i va escriure una nota que se la va posar damunt del pit, a manera
d’epitafi, i que deia:
TANCAT PER
DEFUNCIÓ
i la Marta Malleu
Avui,
dijous, és la tarda de la setmana que la Merilú no dona classe de dibuix al
carbó a Llotja, plega més aviat, i acostumo a anar-la a buscar. Tots dos anem a
fer un gelat i xerrem una estona. M’agrada la Merilú. Intento seduir-la, intento
ser amable i seguir-li la veta, parlem de llibres, de pel·lícules, d’art...,
però res, ella es manté al seu camp i jo, forçosament, al meu.
Em
punxa: has llegit l’article del diari? Has vist l’última exposició del Macba?
Jo passo de ser tan intel·lectual, el que voldria és que li caigués bé, que hi
hagués una mica de marxa entre nosaltres.
Si parlem de cinema, això ja em va més, però resulta, també, que sempre
sap més de pel·lícules que jo que haig de fer filigranes constantment per estar
al seu nivell.
De manera que, com que he vist que a la filmoteca feien
un film antic, d’aquells que ella tant admira, m’he dit, tinc temps abans
d’anar-la a trobar, d’entrar al cinema i veure “M“, de Fritz Lang, un
dels seus directors preferits. Així quan ens veurem li’n podré parlar
abastament i quedaré la mar de bé.
Dit i fet. He entrat a la filmoteca. Era a primera hora
de la tarda i el local estava força buit. He segut al bell mig de la sala
disposat a gaudir de la projecció i treure’n tot el suc possible. Ja veurà la
Merilú, quan m’hi poso.
Puntualment, els llums s’han apagat. La pantalla s’ha
omplert d’imatges en blanc i negre: “Ein Fritz Lang – Film” del 1931, deu n’hi
do com n’és d’antic! Veurem. “Cast:
Peter Lorre” és l’assassí, és a dir M, murderer, ho sé, amb aquella cara
que té. “Otto Wernicke” aquest deu ser el policia o l’inspector...
A la primera seqüència ens presenten un cartell on
s’ofereix una recompensa per qui trobi un assassí de criatures. En el cartell
s’hi veu l’ombra d’un home amb barret i al primer pla una nena de cabells clars
que mira càndidament allà on hi deu haver l’home real. Tota una declaració
d’intencions. El tema, però, em neguiteja. No m’agrada gens tot això dels
“serial killers” i menys si ho són de canalla. A mida que avança el film em
vaig trobant més incòmode. Aquest Peter Lorre, però, hi fa un paper molt ben
fet, ben galdós per altra banda: assassí, malalt, cínic o espantadís.
L’actuació és un brodat. Fins i tot a mi que sóc en una butaca de la sala em fa
mitja por. Aquests ulls de boig que li surten de les òrbites, rodons, rodons;
el posat de persona que no hi és tota... La veritat, no me’l voldria trobar.
Tot això em fa posar nerviós. Trec la mirada de la
pantalla i em giro cap a la butaca de la dreta. Punyeta! Què hi veig? És en Peter Lorre mateix que em mira amb els
seus ulls rodons i el seu somrís bavós. No pot ser! Automàticament em giro a
l’esquerra. Altra vegada els ulls prominents, incisius... Torno a indagar a la
meva dreta: tota la filera de butaques està plena de Peters Lorre. I a
l’esquerra? També. Ara és davant meu..., totes les butaques del davant fins a
la pantalla estan plenes de clons de M. No vull mirar els seients
de les fileres del darrera, em tapo els ulls, desesperadament. Finalment
m’atreveixo, els torno a obrir. Aquelles butaques també, també estan plenes del
mateix personatge. I tots, tots em miren amb els seus ulls oberts, rodons... Se
m’acosten... Merilú, Merilú!
Estic suat, tremolo. Tot això que em passa no té ni cap
ni peus. M’haig de sobreposar. Faig esforços titànics per treure’m del damunt
totes aquelles imatges que em perseguien fa un moment. Un cop asserenat surto
al carrer amb pas vacil·lant, les cames no m’aguanten gaire, se’m pleguen.
Rumio i em dic: massa dificultat, massa esforç. Ben mirat, potser la Merilú no
es mereix tantes fatigues. Ben mirat, adéu Merilú!