CARPACCIO DE CARBASSÓ

            La punxada a l’estómac avisa la Meli que és l’hora de dinar. Té gana. Engrescada amb la correcció de l’obra de teatre de l’Enric, li ha passat tot el matí sense adonar-se de quina hora era. Tanca l’ordinador, a la tarda no treballarà, i va cap a la cuina. Obre la nevera: buida! Mitja llimona; quatre olives negres dins d’un pot; un sobre de parmigiano ratllat; un parell d’ous i un pam llarg de carbassó. Uuuffff, quin desastre! Bé, es farà una truita de... I de cop se li encén la bombeta, no! Amb aquests elements es farà el carpaccio que va menjar l’altre vespre a casa la Cedites. Fàcil i bo: el carbassó tallat a rodelletes ben fines s’amaneix bé amb suc de llimona, sal, pebre i oli d’oliva; després s’hi afegeix olivada i encenalls de formatge parmesà per sobre. Bé, l’olivada i els encenalls els substituirà pels elements que té. No serà tan bo, ni farà tanta patxoca, però, per a ella, faran el fet. I ho arrodonirà amb una truita a la francesa.

            Prepara la fusta i el ganivet gros de fulla ben esmolada amb el qual talla el roast beef. Agafa el carbassó, el renta i l’eixuga i es disposa a tallar-lo. L’aguanta bé amb la mà esquerra i llavors com amb un flash diabòlic li ve a la ment la imatge d’en Miquel, el seu exhome. Per què això ara?, potser és per la dita de ser un carbassó amb potes; o perquè la mà collada sobre la verdura fàl·lica li fa revenir totes les infidelitats que va sofrir; o bé és pel ganivet hitchcocknià que la provoca...? Belluga el cap amb força i esquitxa els pensaments contra el blanc de les rajoles i amb una energia delectable: xaca, xaca, xaca..., capola finament tota la verdura fins al final.

Bon profit!