dilluns, 15 de maig de 2017

SANT JORDI 2017

COM CADA ANY, ELS SIS EN PUNT HAN CELEBRAT EL SANT JORDI

INTRODUCCIÓ

Any rere any, en acostar-se Sant Jordi, els Sis en Punt ens preparem per  celebrar com cal aquesta festa tan estimada:  amb roses i amistat, i, és clar, amb literatura.  Ens trenquem el cap per trobar un tema inspirador sobre el que escriure:  el número “Sis” (que no és cabalístic però el tenim al nom); “La primera vegada” (ai, ai…, quin problema d’elecció!); els Dracs…  (n’hi ha tants, en aquest país tan petit…!).  Ja ho hem provat gairebé tot. 
Aquest any, una ment més clara que les altres, va dir:  “Fem un concurs de microcontes, amb un jurat extern que serà equànime i objectiu, perquè no en coneixeran els autors”  I vam posar fil a l’agulla.
Potser va ser el gran repte que representava explicar una història en un màxim de deu línies, potser el neguit pel veredicte d’un jurat aliè al grup, o potser, fins i tot, l’estímul competitiu de ser el millor…, el cas és que, més que mai abans, tots frissàvem, il·lusionats, perquè arribés el gran moment.  I quan va arribar, vam obrir les pliques i vam fer una gran celebració.
En aquest microllibre trobareu els sis microcontes en l’ordre que van ser votats per un jurat excel·lent, imparcial i generós.

Sis en Punt
Sant Jordi, 2017


PRIMER PREMI:
TRES PARADES D’AUTOBÚS
ELISABETH LAZAGASBASTER
Ha estat un rampell.  La dona s’ha alçat de revolada, ha estampat un petó a la galta de l’home que seu al seu davant a l’autobús, i ha tornat a asseure’s sense dir res.  Té una mirada tan dolça…, pensa.  Ell li somriu, més amb els ulls que no pas amb els llavis.  De sobte, ella se sent tota enrojolada. Ets boja, es diu, per què ho has fet?  
Així que el bus s’atura a la parada, s’aixeca de pressa i baixa.  N’arriba un altre, hi puja i s’asseu.  A la parada següent, puja l’home a qui ha petonejat fa poca estona i ocupa el seient al seu costat.  Ella tomba la cara i mira per la finestra, com si res.  Ell li agafa la mà i ella el deixa fer.  Ell li murmura a cau d’orella: hem de baixar, mare, per anar a casa, aquest autobús no ens va bé. 


SEGON PREMI:
ENYOR
MUNTSA MIMÓ
Et vull. Et vull quan m’acarones, lliscant suau sobre l’escalfor que em crema la pell delerosa. Al resseguir-me el cos, un calfred em fa tremolar, i desitjo que el temps s’aturi, resistir només un instant, abans d’abandonar-me a tu, frec a frec, compassant el delit amb el teu joc de vaivé, fins que tots dos som ú en una maregassa de plaer. Quan destriem la barreja que hem estat i, plàcida, m’ajec devora teu, un pessigolleig de regalims obre camins inesperats en la pell nua. Em passo la llengua pels llavis assaborint el rastre de les besades i tanco els ulls, deixant que l’olor que m’amara el cos i el teu respir cadenciós em bressolin el son. En la foscor i el fred de l’hivern, et penso. I el record dels teus verds i blaus em du imatges de sol, sorra i vent. Enyor de tu, anhel de mar.


L’ENCÀRREC
MARTA MALLEU
Remenava els malucs que feia goig. I jo la seguia. Amb aquella faldilla curta i de color vermell, el seu darrere era com un sol ponent que la calitja tornava bellugadís. Caminava amb calma però airosament. Jo tampoc no tenia pressa. Feia un sol de primavera brillant i reconfortador, de manera que era d’allò més agradable passejar per l’albereda gairebé deserta. No podia, però, oblidar la meva missió. És ella, m’havia dit el cap, ja saps què has de fer.  Vaig pensar que ja era hora, aquella companya petita i freda de la meva butxaca em cremava la mà. De sobte, ella es va girar i la seva mirada grisa i gèlida, com un tret, em va travessar el pit amb un dolor indescriptible. I ara jec aquí, sota l’àlber tornassol tot veient com se m’escapa la vida a poc a poc..., a poc a poc...


VOLADA D’ESTEL
ANNA FOLCH
Són cunyats. Són amants. Enamorats des que anaven junts al parvulari del barri. Una errada del destí la va casar amb el germà equivocat. Són deslleials i callen per no fer mal a qui tant els estima i no es mereix la infàmia. Han fet l’amor tota la tarda: batecs, besades, carícies, dolor, gemecs, llàgrimes, plaer, sospirs, suor... Ella camina a poc a poc, turmentada torna a casa. Vol ser lliure! Òndia els de l’aigua, obres al carrer, maleïda rasa! Baixa a la calçada per fer la volta just quan passa la moto. Cavall de ferro desbocat ple de joventut i de pols blanca. L’arreplega i la llença enlaire. Volada d’estel. I en caure sap que serà lliure. No més traïció!



BON DIA QUIM
RAMON JANÉ
En Quim està desesperat; cada dia a les sis del matí el desperta una garsa  des d’una alzina propera a la seva cambra. Ho ha provat tot; l’ha mullat amb la mànega, ha posat espantaocells, però tot ha estat en va. Ja no pot més; està esgotat i decideix treure l’escopeta de perdigons.
L’endemà, quan la garsa comença a grallar, en Quim carrega l’arma, apunta i Pam! Falla el tret! La garsa arrenca el vol i, espantada, fuig als pins del bosc del costat. En Quim torna al llit i s’adorm plàcidament.
Amb la cua socarrimada i amb esgarips d’au ferida, la garsa desperta els moixons, mig adormits. Un gran núvol format per centenars d’ocells enfila cap a l’alzina, i com una immensa orquestra, saluden piulant l’arribada d’un nou dia.
  


LA REVELACIÓ
RAFEL MARTÍ
Sa eminència ha deixat la porpra cardenalícia i vesteix cilici penitencial. El príncep de l’església sagna en carn viva, i demana als més mísers de la terra el perdó dels seus pecats. La sospita herètica del seu comportament ha arribat a sa santedat que l’ha fet cridar. Digueu monsenyor, li demana. He tingut una revelació, li respon. El vicari de Crist s’enrigideix i estreny amb força els braços de la trona de sant Pere. I doncs?, li prega. El prelat s’agenolla fins tocar amb el front a terra i amb veu trencada respon: Déu existeix, santedat, Déu existeix!













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada