dilluns, 21 d’octubre de 2013

LA VIE EN ROSE

LA VIE EN ROSE

            ARTEMÍS 08 - finalista
           
Anava tan de pressa com podia a pujar les escales del metro per fer l’enllaç amb una altra línia. La trucada urgent que havia rebut a primera hora m’havia posat una angoixa al cor i havia d’arribar el més aviat possible.
Només d’agafar el passadís, llarg, brut, horrible, que va d’una línia a l’altra, em van arribar les notes de la melodia: “La vie en rose”. Un altre sotrac. Només em faltava sentir aquella cançó que feia tants anys que no havia volgut escoltar i que ara em remenava els records com si fos un ganivet que em burxés per dins del meu jo. Quin matí més trasbalsat!

Des yeux qui font baiser les miens,
un rire qui se perd sur sa bouche.
Voilà le portrait, sans retouche,
de l'homme auquel j'appartiens 

Una veu de dona, potent, cantava les paraules amb un francès impecable. I jo també pensava en uns ulls,  aquells ulls color de mel que tant m’havien obsessionat. Em vaig quedar clavada allà on era. Al meu voltant una gentada avançava en les dues direccions.  Dreta, aturada, feia nosa al flux del personal. Una noia sudamericana va xocar amb mi.  Vaig aterrar en el món que tenia a l’entorn. Dones i homes  que caminaven de pressa: llatins; negres alts i prims de llavis gruixuts; orientals de mirada impenetrable; turistes grans, rossos; gent amb maletes; on anava aquella quantitat de persones que sempre traginaven equipatge? Gent del país? Sí, també. I què feia jo immobilitzada com una estàtua?
                                                           Quand il me prend dans ses bras
                                                           Il me parle tout bas
                                                          Je vois la vie en rose… 


Les cames se m’afluixaven. Vaig tornar a caminar per aquell corredor que sempre m’havia semblat sòrdid. Caminava com si anés damunt de cotons, tot era flonjo, tot era inestable. Els records m’assetjaven, uns records que volia tenir enterrats, però era impossible. Estava molt amoïnada,  i anava a l’hospital, perquè la telefonada me l’havia feta un amic comú, per dir-me que el meu antic amor, el que havia sigut la bogeria de la meva vida, era a l’hospital, mal ferit, molt greu, i a mi se m’havia disparat no sé què dins del pit, alguna cosa que feia molt de temps que estava tancada sota set forrellats i ara s’obria pas i em feia mal, tot per culpa d’aquella veu dins la capseta petita del mòbil que m’havia dit:
-  l’Arnau ha tingut un accident, està greu, és a l’hospital, demana, per favor, que el vagis a veure
Què li deu haver passat? Es morirà? Senyor! Tant de temps sense veure’l i ara tota jo tremolo només de pensar que se’n pot anar...

                                                            Il me dit des mots d'amour
                                                           Des mots de tous les jours…


Em venien al cap aquells estius, quan anàvem a Eivissa, l’illa blanca que en diuen, a passar les vacances. Van ser molts anys d’una gran felicitat. Ajaguts damunt de la platja de còdols de Cala d’Hort, sota el sol canicular, el mar amansit als nostres peus i l’illot gegant d’es Vedrà vigilant allà al davant, retallat contra el cel seguit de l’agost. Encara conservo el contacte de les seves mans damunt de la pell. Ho havia deixat tot per ell. Al món només existia l’Arnau. L’Arnau quan sortia el sol, l’Arnau a les llargues nits d’amor, a l’hivern amb la pluja fina, amb la calor atordidora... sempre l’Arnau!

                                                        Des nuits d'amour ne plus en finir
                                                        Un grand bonheur qui prend sa place
                                                        Des ennuis, des chagrins, des phrases
                                                        Heureux, heureux à en mourir


         Caminava d’esma. El passadís era llarg i ple d’aquesta agitació que produeix molta gent circulant tots alhora i amb pressa. Va passar un grup amb guitarres i els caps plens de rastes. Parlaven alt, feien xivarri. Jo avançava entre aquella gernació i alhora anava llegint els anuncis que, de tant en tant,  penjaven de les parets, ho feia gairebé sense consciència: “Beneton” “Camper”... Que llarg que resultava aquell corredor. La música, però,  se m’enduia i no ho  podia impedir: el passat es feia pràcticament tangible.

A Barcelona, ens havíem instal·lat en un petit estudi, però suficient. Era a Gràcia. Un barri de jovent. Ens agradava viure allà. Ell estava acabant la carrera: Telecos. Jo me n’havia anat de casa meva per viure amb ell i, contra el criteri familiar, havia mig deixat els estudis: filologia catalana, i m’havia posat a treballar en una editorial, fent de “negre”, més o menys. Necessitàvem diners. Ens agradava d’anar a sopar pel barri, anar al cinema, fer excursions i sobretot aprofitar les vacances. Ens agradava la música clàssica i la cançó francesa: l’Edit Piaf, sobretot, i entre les seves tonades La vie en rose era la preferida, era “la nostra”, i ara...

            Cada vegada més, els compassos d’acordió, la lletra de la cançó i la veu de dona que la cantava, allà dins del metro, omplien tot el volum d’aquell indret inhòspit sense deixar ni un petit espai lliure. La música es podia tocar i els meus records tornaven i tornaven.

En aquell temps tot ens anava de primera.  Ell va acabar la llicenciatura i volia fer el doctorat. De seguida, però, li van sortir bones ofertes de treball. Jo continuava fent de negre. Ens guanyàvem molt bé la vida entre tots dos. Havíem comprat l’estudi i el del costat, fent un esforç, és clar. L’habitacle finalment era ampli, magnífic.  Hi fèiem reunions amb joves escriptors, polítics, artistes...
Així vam passar uns quants anys de felicitat completa,

                                                           C'est lui pour moi, moi pour lui dans la vie
                                                           Il me l'a dit l'a jure pour la vie
                                                          Et dès que je l'aperçois
                                                          Alors je sens en moi mon coeur qui bat


fins que un dia vaig tenir el mal acudit de presentar-li una amiga de la facultat que havia recuperat feia poc. Era una dona atractiva, morena, de cabellera negra i ulls com fiblons...
 Sense saber ben bé per on anava em vaig trobar davant de l’acordionista i la noia que cantava. I em vaig tornar a aturar, tanta pressa que tenia! Era un punt musical d’aquests que hi ha als passadissos del metro. L’home que tocava l’acordió i la noia pelroja, tota pigada, ho feien bé, estranyament en sabien. No sé per què, ella em va fer pensar altra vegada amb la Renée, l’ex-amiga amb ulls com fiblons, és que també cantava i en sabia molt.
La vida de color rosa... ves quin contrast.
La Renée de seguida se’n va adonar que l’Arnau era excepcional i... un bon partit, de manera que es va dedicar al joc de seducció. Oh! Arnau! Com m’ho vas poder fer? Com te’n vas poder anar amb aquella fresca?
La vida se’m va acabar. Havia perdut el nord, havia perdut el motiu pel qual m’aixecava cada matí, el principi i el final de la meva existència... em volia morir. Ho vaig passar molt malament. Finalment amb en Joan, un xicot de l’editorial, vaig refer la meva vida. Me l’estimo, sí, d’una altra manera, però me l’estimo.  Em va obligar a acabar la carrera, ens vam casar, vam tenir criatures...
Però això tant se val. Ara tenia aquella por al cos, aquell malestar. L’Arnau em volia veure, potser perquè s’estava morint i volia demanar-me perdó? Potser em volia dir que encara m’estimava?
Vaig poder bellugar els peus de davant dels dos músics però per culpa seva no em podia treure la música de La vie en rose del cap, i malgrat el meu estat angoixat no parava de cantar la cançó.
       El corredor s’acabava, ja era al vestíbul, allà la botiga de llaminadures, la que venia bosses de totes mides i maneres, i la tenda dels mocadors amb els seus mil i un colors i textures canviaven la monotonia de tanta paret de rajola marró i crema, de l’avorriment d’un sostre baix i fosc, del terra gris d’aquell cuc que unia les dues estacions.
Volia arribar, corrents a l’hospital. Vaig trobar-me a les escales mecàniques que portaven a l’altra línia, la cançó encara sonava, l’escala baixava plena, era una hora dolenta, l’hora d’entrar a treballar. A baix a l’andana la gent s’estrenyia els uns amb els altres, no quedava espai, el tren arribaria aviat. Senyor que no es morís abans de que jo hi arribés. Em quedaria als últims vagons, encara que anessin més plens perquè queien més a prop de la sortida que menava al Clínic. Mentre m’esperava no podia deixar de pensar en l’Arnau. Com me’l trobaria? Potser amb els anys havia canviat, n’havien passat més de quinze, potser estava desfigurat o potser estava ple de tubs i aparells i seria  impossible de reconèixer? Encara estava amb la Renée? Per què, per què volia que hi anés? Per furgar en el passat? Per dir-me que ho sentia? Per fer-me mal? I jo, què li diria? Que cada dia hi pensava? Que no el perdonaria?
                                                          Quand il me prend dans ses bras
            Tot el cos, amb el record, em cremava.
                                                          Il me parle tout bas
            Sí, encara sentia la seva veu, i no ho volia.
                                                         Je vois la vie en rose…

           A l’andana, em notava com enfebrada i les mans em suaven. La gent s’estrenyia al meu voltant. Tot d’una una parella se’m va col·locar al costat, sense voler em van donar un cop, es van disculpar. Em vaig fixar en ’aquella noia jove, molt a prop meu. Parlava fluixet però la podia sentir:  “No te’n vagis! No em deixis!” Implorava. Ell no la mirava, tenia els ulls perduts enllà, només repetia “S’ha acabat i no en parlem més” i ella: “Si et plau, si et plau!!” les llàgrimes li relliscaven galtes avall. Em feia mal. Revivia la meva pròpia història. Aquelles llàgrimes! Suplicar, suplicar, fer-se petita, arrossegar-se... no podia més! Llavors em vaig sentir marejada, molt marejada, i no ho vaig poder evitar: el poc esmorzar que havia pres va anar a la via i amb ell tots els records de l’Arnau.

Va arribar el metro, el vaig deixar passar. Automàticament vaig fer mitja volta. La cançó encara ressonava dins meu, ara com un comiat. A poc a poc vaig pujar les escales i altra vegada em trobava al passadís llarg i brut. A mig corredor encara hi havia els músics. Ara tocaven una cançó de Georges Brassens. Els vaig deixar una moneda.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada