LA VIE EN ROSE
ARTEMÍS 08 - finalista
Anava tan de pressa com podia a pujar les escales del metro per fer
l’enllaç amb una altra línia. La trucada urgent que havia rebut a primera hora
m’havia posat una angoixa al cor i havia d’arribar el més aviat possible.
Només d’agafar el passadís, llarg,
brut, horrible, que va d’una línia a l’altra, em van arribar les notes de la
melodia: “La vie en rose”. Un altre sotrac. Només em faltava sentir aquella
cançó que feia tants anys que no havia volgut escoltar i que ara em remenava
els records com si fos un ganivet que em burxés per dins del meu jo. Quin matí
més trasbalsat!
Des
yeux qui font baiser les miens,
un rire qui se perd
sur sa bouche.
Voilà le portrait,
sans retouche,
de l'homme auquel j'appartiens
Una veu de dona, potent, cantava les paraules amb un francès
impecable. I jo també pensava en uns ulls,
aquells ulls color de mel que tant m’havien obsessionat. Em vaig quedar
clavada allà on era. Al meu voltant una gentada avançava en les dues
direccions. Dreta, aturada, feia nosa al
flux del personal. Una noia sudamericana va xocar amb mi. Vaig aterrar en
el món que tenia a l’entorn. Dones i homes
que caminaven de pressa: llatins; negres alts i prims de llavis
gruixuts; orientals de mirada impenetrable; turistes grans, rossos; gent amb
maletes; on anava aquella quantitat de persones que sempre traginaven
equipatge? Gent del país? Sí, també. I què feia jo immobilitzada com una
estàtua?
Quand
il me prend dans ses bras
Il me parle tout bas
Je vois la vie en rose…
Les cames se
m’afluixaven. Vaig tornar a caminar per aquell corredor que sempre m’havia
semblat sòrdid. Caminava com si anés damunt de cotons, tot era flonjo, tot era
inestable. Els records m’assetjaven, uns records que volia tenir enterrats,
però era impossible. Estava molt amoïnada, i anava a l’hospital, perquè la telefonada me
l’havia feta un amic comú, per dir-me que el meu antic amor, el que havia sigut
la bogeria de la meva vida, era a l’hospital, mal ferit, molt greu, i a mi se
m’havia disparat no sé què dins del pit, alguna cosa que feia molt de temps que
estava tancada sota set forrellats i ara s’obria pas i em feia mal, tot per
culpa d’aquella veu dins la capseta petita del mòbil que m’havia dit:
- l’Arnau
ha tingut un accident, està greu, és a l’hospital, demana, per favor, que el
vagis a veure
Què li deu haver passat? Es morirà? Senyor! Tant de temps
sense veure’l i ara tota jo tremolo només de pensar que se’n pot anar...
Il me dit des mots d'amour
Des mots de tous les jours…
Em venien al cap
aquells estius, quan anàvem a Eivissa, l’illa blanca que en diuen, a passar les
vacances. Van ser molts anys d’una gran felicitat. Ajaguts damunt de la platja
de còdols de Cala d’Hort, sota el sol canicular, el mar amansit als nostres
peus i l’illot gegant d’es Vedrà vigilant allà al davant, retallat contra el
cel seguit de l’agost. Encara conservo el contacte de les seves mans damunt de
la pell. Ho havia deixat tot per ell. Al món només existia l’Arnau. L’Arnau
quan sortia el sol, l’Arnau a les llargues nits d’amor, a l’hivern amb la pluja fina, amb la calor atordidora... sempre l’Arnau!
Des nuits d'amour ne plus en finir
Un grand bonheur qui prend sa place
Des ennuis, des chagrins, des phrases
Heureux, heureux à en mourir
Caminava d’esma. El passadís era llarg i ple d’aquesta
agitació que produeix molta gent circulant tots alhora i amb pressa. Va passar
un grup amb guitarres i els caps plens de rastes. Parlaven alt, feien xivarri.
Jo avançava entre aquella gernació i alhora anava llegint els anuncis que, de
tant en tant, penjaven de les parets, ho
feia gairebé sense consciència: “Beneton” “Camper”... Que llarg que resultava
aquell corredor. La música, però, se
m’enduia i no ho podia impedir: el
passat es feia pràcticament tangible.
A Barcelona, ens havíem
instal·lat en un petit estudi, però suficient. Era a Gràcia. Un barri de
jovent. Ens agradava viure allà. Ell estava acabant la carrera: Telecos. Jo me
n’havia anat de casa meva per viure amb ell i, contra el criteri familiar,
havia mig deixat els estudis: filologia catalana, i m’havia posat a treballar
en una editorial, fent de “negre”, més o menys. Necessitàvem diners. Ens
agradava d’anar a sopar pel barri, anar al cinema, fer excursions i sobretot
aprofitar les vacances. Ens agradava la música clàssica i la cançó francesa:
l’Edit Piaf, sobretot, i entre les seves tonades La vie en rose era la
preferida, era “la nostra”, i ara...
Cada
vegada més, els compassos d’acordió, la lletra de la cançó i la veu de dona que
la cantava, allà dins del metro, omplien tot el volum d’aquell indret inhòspit
sense deixar ni un petit espai lliure. La música es podia tocar i els meus
records tornaven i tornaven.
En aquell temps tot ens anava de primera.
Ell va acabar la llicenciatura i volia fer el doctorat. De seguida,
però, li van sortir bones ofertes de treball. Jo continuava fent de negre. Ens
guanyàvem molt bé la vida entre tots dos. Havíem comprat l’estudi i el del
costat, fent un esforç, és clar. L’habitacle finalment era ampli, magnífic. Hi fèiem reunions amb joves escriptors,
polítics, artistes...
Així vam passar uns quants anys de felicitat completa,
C'est lui pour moi, moi pour lui dans
la vie
Il me l'a dit l'a jure pour la vie
Et dès que je l'aperçois
Alors je sens en moi mon coeur qui bat
fins que un dia vaig tenir el mal acudit de presentar-li una
amiga de la facultat que havia recuperat feia poc. Era una dona atractiva,
morena, de cabellera negra i ulls com fiblons...
Sense saber ben bé per
on anava em vaig trobar davant de l’acordionista i la noia que cantava. I em
vaig tornar a aturar, tanta pressa que tenia! Era un punt
musical d’aquests que hi ha als passadissos del metro. L’home que tocava
l’acordió i la noia pelroja, tota pigada, ho feien bé, estranyament en sabien.
No sé per què, ella em va fer pensar altra vegada amb la Renée, l’ex-amiga amb
ulls com fiblons, és que també cantava i en sabia molt.
La vida de color rosa... ves quin contrast.
La Renée de seguida se’n va adonar que l’Arnau era excepcional i... un bon
partit, de manera que es va dedicar al joc de seducció. Oh! Arnau! Com m’ho vas
poder fer? Com te’n vas poder anar amb aquella fresca?
La vida se’m va acabar. Havia perdut el nord, havia perdut el motiu pel
qual m’aixecava cada matí, el principi i el final de la meva existència... em
volia morir. Ho vaig passar molt malament. Finalment amb en Joan, un xicot de
l’editorial, vaig refer la meva vida. Me l’estimo, sí, d’una altra manera, però
me l’estimo. Em va obligar a acabar la
carrera, ens vam casar, vam tenir criatures...
Però això tant se val. Ara tenia aquella por al cos, aquell malestar.
L’Arnau em volia veure, potser perquè s’estava morint i volia demanar-me perdó?
Potser em volia dir que encara m’estimava?
Vaig poder bellugar els peus de davant dels dos músics però per culpa seva
no em podia treure la música de La vie en rose del cap, i malgrat el meu
estat angoixat no parava de cantar la cançó.
El corredor s’acabava, ja era al
vestíbul, allà la botiga de llaminadures, la que venia bosses de totes mides i
maneres, i la tenda dels mocadors amb els seus mil i un colors i textures
canviaven la monotonia de tanta paret de rajola marró i crema, de l’avorriment
d’un sostre baix i fosc, del terra gris d’aquell cuc que unia les dues
estacions.
Volia arribar, corrents a l’hospital. Vaig trobar-me a les escales
mecàniques que portaven a l’altra línia, la cançó encara sonava, l’escala
baixava plena, era una hora dolenta, l’hora d’entrar a treballar. A baix a
l’andana la gent s’estrenyia els uns amb els altres, no quedava espai, el tren
arribaria aviat. Senyor que no es morís abans de que jo hi arribés. Em quedaria
als últims vagons, encara que anessin més plens perquè queien més a prop de la
sortida que menava al Clínic. Mentre m’esperava no podia deixar de pensar en l’Arnau.
Com me’l trobaria? Potser amb els anys havia canviat, n’havien passat més de
quinze, potser estava desfigurat o potser estava ple de tubs i aparells i
seria impossible de reconèixer? Encara
estava amb la Renée? Per què, per què volia que hi anés? Per furgar en el
passat? Per dir-me que ho sentia? Per fer-me mal? I jo, què li diria? Que cada dia hi
pensava? Que no el perdonaria?
Quand il me prend dans ses bras
Tot
el cos, amb el record, em cremava.
Il me parle tout bas
Sí,
encara sentia la seva veu, i no ho volia.
Je vois la vie en rose…
A l’andana,
em notava com enfebrada i les mans em suaven. La gent s’estrenyia al meu
voltant. Tot d’una una parella se’m va col·locar al costat, sense voler em van
donar un cop, es van disculpar. Em vaig fixar en ’aquella noia jove, molt a
prop meu. Parlava fluixet però la podia sentir:
“No te’n vagis! No em deixis!” Implorava. Ell no la mirava, tenia els
ulls perduts enllà, només repetia “S’ha acabat i no en parlem més” i ella: “Si
et plau, si et plau!!” les llàgrimes li relliscaven galtes avall. Em feia mal.
Revivia la meva pròpia història. Aquelles llàgrimes! Suplicar, suplicar, fer-se
petita, arrossegar-se... no podia més! Llavors em vaig sentir marejada, molt
marejada, i no ho vaig poder evitar: el poc esmorzar que havia pres va anar a
la via i amb ell tots els records de l’Arnau.
Va arribar el metro, el
vaig deixar passar. Automàticament vaig fer mitja volta. La cançó encara
ressonava dins meu, ara com un comiat. A poc a poc vaig pujar les escales i
altra vegada em trobava al passadís llarg i brut. A mig corredor encara hi
havia els músics. Ara tocaven una cançó de Georges Brassens. Els vaig deixar
una moneda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada