divendres, 27 d’abril de 2018

NOTÍCIES


Als seguidors del nostre blog,


Els Sis en Punt sempre estem a punt de fer celebracions. Per Sant Jordi, festa gran, concurs literari, sopar, en fi com cada any, però cada any millorat i ampliat.




Aquesta vegada ha tocat “les addiccions” com a tema per als contes que escrivim sempre en aquesta diada.


Us en fem un tast:


DE MATINADA


La mà li tremolava mentre notava la fredor metàl·lica de l’estri que sostenia. Ja no podia més! Però havia d’arribar fins al final. O potser ho havia de deixar córrer? Anar-se’n? Sense acabar el que havia vingut a fer? Notava com la suor li corria per l’esquena avall i li produïa una gelor que la va estremir.
Feia molt de temps que perseguia aquell moment, l’epifania de la seva vida. Feia molt de temps que s’entrenava per quan arribés l’ocasió esperada.
Havia començat uns quants anys enrere. Primer per obligació. Amb actes més senzills. Amb estris més primaris. Al principi era només una feina com una altra, però després de repetir-la i repetir-la, va sentir la necessitat de portar-la fins a extrems insospitats. Hi havia trobat el gust i no se’n podia estar. Cada dia el repte era més difícil o més extenuant. Hi buscava la perfecció. Al principi en tenia prou que cada feina fos impecable. Però aviat se’n va adonar que les fites se succeïen en una progressió d’excel·lència imprevisible.
A les nits, monstres amb mans llefiscoses la perseguien, la feien aixecar, l’empenyien a actuar. Llavors, preparava alguna cosa per a l’acció de l’endemà i així, més tranquil·la, es tornava a colgar entre les mantes. De dia l’obsessió pel refinament de cada acte l’angoixava. Havia de quedar tot irreprotxable. No havia de deixar rastre, cap ditada, cap petjada. Tot impol·lut.
Els seus caps, la gent que li encarregava una feina, mai no podrien dir que n’havia deixada alguna a mitges, que no havia entrat en detalls, que no havia anat fins al final. No, no ho podrien dir. Ella era complidora. Era única en la seva especialitat. I se’n sentia orgullosa. Era la millor.
Però ara estava una mica desorientada. Podria fer-ho? Seria capaç? Estava frisosa. Li calia, amb urgència, arribar allà on residia el motiu de les seves fatigues.
La primera vegada que va anar a la casa d’aquells rics propietaris, i la va veure, va saber que ho havia de fer. Quan la va conèixer, la pulsió va aparèixer amb tota la seva magnitud. L’havia de palpar, havia de... Però ells no deixaven que s’hi acostés. Només li van dir que es deia Venus. Davant de la impossibilitat d’arribar a prop d’ella, havia hagut de buscar una estratègia adequada. Ahir va robar la clau d’entrada a la casa, es va assegurar que avui els amos eren de viatge i no arribarien fins al migdia, tenia la garantia que a dins no hi quedava ningú més que “ella”. Avui, doncs, a la matinada, quan la fosca tot just començava el seu retrocés, s’ha carregat una motxilla a l’esquena amb tots els utensilis que podria ser que necessités per fer el que havia de fer, i ha entrat a la mansió tot vigilant que cap persona fos pels voltants. Després, ha caminat per l’ample passadís sense fer soroll. Com un gat que no vol espantar la seva presa. No recularé, es deia. Continuava sostenint la seva eina de treball amb la mà dreta. La suor persistia i li amarava el front i l’esquena. Es repetia que era un acte de justícia, i se sentia la mà executora.
Per fi trepitjava aquella amplia estança on ella reposava. Ja havia arribat al seu davant i la podia contemplar a pleret. Aquell moment li va produir plaer, molt plaer i també una mena de mareig. Una mena de rodament de cap que alhora era una delícia i la feia volar pels núvols.
Però ja no s’hi podia pensar més.
I amb decisió va disparar!
......
Un raig polvoritzat va caure damunt d’aquella dona de marbre, alta, hieràtica, que guardava  restes de policromats en la seva vestimenta, una túnica que li cobria els malucs i les cames. I l’executora, va començar a fregar amb eficiència i amb neguit per les superfícies llises i pels racons, per les parts enfosquides pels anys i per les que guardaven aquelles miques de colors. Ho veia, ho havia vist des del primer moment, anava bruta, necessitava aquella neteja. Si no fos tan gran i tan pesada, l’hauria treta de la peanya i l’hauria ficada sota la dutxa.
Va fregar i va tornar a fregar, ara amb desfici. Volia que quedés ben blanca, ben neta. I havia d’acabar abans que ningú no tornés a la casa.
De sobte, l’escultura va trontollar i sense cap altre avís es va desplomar damunt de la seva bugadera.
Va ser l’últim acte de neteja que va fer.
Marta



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada