divendres, 23 de març de 2018

NOTÍCIES



Amics del blog,
Continuem amb els premis.
El dia 14 de març es van lliurar els premis del XXIIè CONCURS DE NARRATIVA DONES ÀRTEMIS a la Sala Ramon Romagosa del Patronat Cultural i Recreatiu de Cornellà de Llobregat.
I tenim una altra distinció:

Primera finalista Marta Malleu amb el conte “la noia del pírcing” que podeu llegir a continuació.






LA NOIA DEL PÍRCING



Assegut al graó, repenjat contra la paret, aquell home morè, de mitja edat, mal vestit, deixat, va agafar un volum de “les Vides Paral·leles” de Plutarc, i, a la llum dels aparadors, es va posar a llegir. Llegia. Ara, mai no es preguntava què hi feia allà, al carrer,  i com s’ho havia fet per arribar en aquella situació. Llegia i prou. A més tant li feia. O millor, no hi volia pensar. Esborrar, esborrar. I ho havia aconseguit,  se li’n fotia tot. I, sobretot, no valia compadir-se. D’altres n’hi havia que estaven pitjor, es deia. Ell tenia un bon lloc, el temps era suau a Barcelona, i les entrades dels grans magatzems tan ben il·luminats, al carrer de Santa Anna, aquell carreró estret a tocar del Portal de l’Àngel,  li oferien un lloc magnífic per passar la nit. El graó prop dels vidres li servia de lleixa per deixar-hi els llibres. Com que hi havia bona llum podia llegir fins que, prop de les dues, s’apagaven els focus. Va deixar el volum de Plutarc i va repassar la mini biblioteca, tot el que li havia quedat, uns quants autors: Joyce, Berger... no, no tampoc. Avui tenia el dia de la poesia. On era el poemari de J.V. Foix? Però potser repassaria Ferrater, li agradava. Va obrir el llibre per la pàgina que tenia doblegada:
                                   
                                    *Puc repetir la frase que s’ha endut
el teu record. No sé res més de tu.

A la voravia del davant, una mica més enllà, a la botiga de sabates, en Pepe havia arribat arrossegant els seus cartrons i les seves llaunes de cervesa. Quan arribava sempre feia soroll, això si no se li acostava tirant-li al damunt aquella bafarada pudent i li demanava un cigarret, però si ell no fumava! I cada dia igual. No es podia concentrar fins que en Pepe s’adormia. I encara hi havia dies que s’entestava a explicar-li la seva vida..., i a ell què li importava, no en volia saber res. “A fotre’s, tio, com tothom, que jo ja m’he fotut”. Es va girar d’esquena, no volia que l’empipés. Va tornar al llibre.

Aquesta insistent aigua de paraules
                        sempre creixent, va ensulsiant els marges
                        de la vida que vaig creure real
                        ...
 Llegia i rellegia el mateix poema abans de passar pàgina. Inesperadament, entre dos fulls va aparèixer una foto. Potser s’hauria estimat més no veure-la o potser tant era. Es tractava d’una impressió casolana en color: prop del mar una dona jove i atractiva acompanyada de dues criatures petites somreia a la càmera. Es va quedar mirant la imatge. Tot allò li semblava lluny, com si mai no hagués sigut real. No, no sentia res. No volia! Aquella dona i les nenes formaven part del passat. Va deixar la foto allà on l’havia trobada. Va continuar llegint.
A quarts de dues algú li va tocar l’espatlla. Es va girar. Va tenir un sobresalt. Una noia, molt jove, prima, moreneta, vestida amb texans vells, caiguts, samarreta curta i un pírcing al melic  era a tocar seu...,  tenia una edat..., aquella foto... La noieta se’l mirava fixament.
¾Tens Maria o...?
¾Fot el camp! No en gasto d’aquestes merdes.
La noia, sense deixar de mirar-lo es va enretirar, després es va girar cap al racó d’en Pepe, uns instants més tard, va desaparèixer carrer enllà. Ell, amb un malestar que no volia reconèixer, va reprendre la seva lectura.

                        La terra pedregosa i fatigosa
                        de caminar, i els arbres que em ferien
                        els ulls amb una branca delicada
...
L’endemà es va llevar aviat. El carro que netejava i ruixava els carrers, “BCN neta”, passava a una hora matinera a fi que tota la ciutat antiga fos ben  polida quan arribessin els primers turistes. Va recollir els llibres,  els va posar a la motxilla, es va pentinar, un costum que encara no havia perdut. Va baixar pel Portal de l’Àngel fins a la Plaça de la Cucurulla, va arribar a la Porta Ferrissa, en aquell bar el coneixien, el deixaven entrar i ell es prenia un cafè; després,  Petritxol, Plaça del Pi i pel carrer de la Boqueria enllà, es va encaminar a la Rambla. El mercat de la Boqueria ja estava en marxa amb totes les parades de fruita, verdura..., no hi entrava mai, tantes olors li feien venir basca. Aviat s’ompliria de turistes. Guiris, rosats, ben peixats... Bah! Va anar avall. L’edifici del Liceu dormia, segurament fins a la nit, quan músics i cantants arribarien i el públic també, tots empolainats. Se’n feia creus, com havia pogut estar d’acord amb aquell luxe, amb aquells concerts? Les tauletes dels bars encara no estaven posades, ni aquella colla de, diguem-ne,  pintors que, com mosques, ocupen el final de la Rambla i fan aquells dibuixos tan espantosos..., de tot se’n diu pintor!
Finalment va arribar a Colom, va travessar l’avinguda i es va instal·lar en un dels graons del moll, davant de “Las golondrinas” que ja no eren aquells vaixells de dos pisos que et portaven fins a l’escullera, com canvia tot..., ara s’havien modernitzat i eren una mena de llanxes grans, carregades d’estrangers, que arribaven fins a la part nova de la ciutat: El Fòrum.
Va deixar, al seu costat, el sarró amb tots els seus tresors, i en va treure el llibre, i va continuar la seva lectura de Ferrater. Seia allà. Llegia paraules, hi trobava bàlsams.
... Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura, o s’enfonsa per sempre.
...
Contemplava el mar mentre el sol de primavera se li passejava per damunt la cara. Sempre li havia agradat mirar el mar, sempre igual, sempre diferent, i sentir com la seva olor li entrava pels narius fins al cervell. S’hi podia passar hores. No tenia pressa. El dia feia el seu camí. A ell no li calia fer cap camí, només deixar-se portar. A mitja tarda es va aixecar. Entre el final de la Rambla i el carrer de Sant Pau sempre trobava algun lloc per prendre qualsevol cosa, li fiaven o potser els feia llàstima. Després un passeig. Segurament fins al pati de l’Hospital, era un lloc tranquil, aïllat del brogit de la ciutat. Allà, entre aquelles pedres antigues, semblava que tot recobrava el sentit:

                        Tot fa sentit, només sentit, tot és
                        tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.
                        ...
 Cap a les nou tornava a casa,  l’entrada de la botiga prop del Portal de l’Àngel, aquella era la seva. Uns cartrons i a sobre el sac de dormir, era dels bons,  que carretejava tot el dia. Va distribuir els llibres damunt del graó.
Va mirar amunt i avall del carrer. Eren quarts de dotze, passava poca gent,  tot estava tranquil. En Pepe encara no havia arribat. La nit era més aviat càlida per l’època de l’any. Acollidora. A les dotze en Pepe va aparèixer.
¾¿Ya has plegao de llexir? Como siempre estas con el llibre..., me digo, éste està malalt.
¾Apa, esfuma’t!
¾Bueno ¡hombre! Y mira que eres poco sociable y esaborio, ¡hombre! Pero me caes bien, no lo puedo evitar... En el fondo soy un sentimental y si supieras todo lo que he tenio que aguantar,  por eso..., por ser tan sentimental. ¿Quieres un traguito? Va, que reviscola un mort...
¾Deixa’m que me’n vaig a dormir
¾Bueno, hombre, bueno... pues, ¡hala, buenas noches!
En realitat no en tenia, de son. A la casa de llibres de vell li n’havien donat dos de l’antiga col·lecció de la Cua de Palla, de lladres i serenos. Avui pensava fer un extra i llegir-ne un d’aquells. Es girà d’esquena al carrer.
Passades les dues, una mà suau li va tocar altra vegada l’esquena. Era aquella noieta esprimatxada, la del pírcing. Només amb la llum del carrer, encara se la veia més jove,  més magre, feia mala cara, tenia els ulls lluents. No li va demanar gran cosa, només:
¾Puc, puc dormir aquí? ¾ho va dir amb una veu molt prima, també.
Es va enretirar.  Que hi dormís! A ell també l’havien ajudat, al principi, i aquella noieta...
L’endemà quan es va llevar ella ja no hi era.
Tres nits, quatre nits... a la nit que feia cinc “la noieta del pírcing” no va aparèixer. Ell no hi volia pensar, de cap manera, però la seva imatge se li passejava pel pensament amb tossuderia. Les coses al carrer, es deia, anaven d’aquella manera, avui hi ets i demà ves a saber! I què li importava?  I per què?
En Pepe sí que va rondinar
¾Mira la xavaaala, si es una cria. Y hoy no ha aparecio. Ves tú a saber la vida que lleva. Seguro que la buscan. ¡Bah! ¡Mierda de todo!  ¾i va escopir al mig del carrer perquè quedés clar que la situació no li agradava.
Dues nits més tard, cap a les dues, la noieta va reaparèixer. Duia la samarreta bruta, feia ulleres. Es va plantar davant seu i durant uns instants es va anar plegant, com si s’arrugués, després es va redreçar. Ell es va enretirar, va obrir el sac i el va tirar per sobre de tots dos, sense mirar-la. Es va girar, i va continuar llegint sense llegir, mentre els llums es mantenien oberts.
A l’hora de “BCN neta”, ell es va llevar i va començar a recollir les seves coses.
¾Au, vinga noia! Alça’t si no vols quedar ben xopa
No va contestar. La va cridar. La va sacsejar. Llavors va estirar el sac i la va veure. Estava blanca amb els ulls fixos. S’hi va acostar, la va tocar... Estava freda, no respirava; blanca, blanca amb els ulls fixos qui sap on... El pírcing al melic, com un diamant,  lluïa sota les primeres llums.
De bursada la va agafar, no pesava gens, i amb la noieta en braços va córrer cap al Portal de l’Àngel,  camí de la Catedral,  allà trobaria un taxi. Una ambulància, un taxi... No veia res ni a ningú, només volia trobar aquell maleït taxi, desesperadament. Mentrestant la veu d’en Pepe el perseguia:
¾Déjala, está muerta, hombre. ¡Déjala!  ¿Me quedo con tu saco?
Va córrer amb totes les seves forces
¾A l’Hospital del Mar!  De pressa, de pressa!

Era a la sala d’espera de les urgències. “Oxigen, ràpid! desfibril·lador... rentat d’estómac...” está muerta..., muerta.  Totes aquelles paraules li repicaven el cervell, se li clavaven i li produïen un dolor agut com feia molt de temps que no sentia. Ja no es recordava d’aquest tipus de sofriment. Notava el núvol espès que li omplia el cap. Se’n va anar al lavabo. Davant del mirall escorcollava la fesomia que hi veia reflectida. Va tòrcer la boca en un gest de desaprovació. Es va remullar la cara. Es va pentinar. Maquinalment va tornar a la sala. Estava plena de gent, uns llegien, altres ploraven, l’ansietat omplia l’estança i feia l’ambient feixuc. Mitja hora, una hora, i ell s’esperava, intranquil, fora de lloc. Per fi va sentir el seu nom per l’altaveu. Una infermera el va acompanyar fins a una sala, l’esperaven una doctora i una psicòloga.
¾Ho sentim, no hi hem pogut fer res més. Havia pres massa droga, èxtasi, beguda...
¾No sóc família, no  sé qui és, només l’he portada aquí
¾Ja hem llegit l’informe de la policia.

Va buscar els telèfons públics amb ansietat. Una moneda, l’última. Les mans li tremolaven quan molt a poc a poc va marcar un número.
¾Digui?  ¾una veu de dona responia a l’altra banda
¾Neus? Sóc, sóc jo...  L’Alfred... Perdona...
¾Alfred!!
¾Només volia saber si les nenes estaven bé...
                       
... tot és
                        tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.





*
FI DEL MÓN
LES DONES I ELS DIES

GABRIEL FERRATER












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada