Lluny del Parnàs - Introducció

QUATRE PARAULES

            “Avui, dia 21 de juny del 2016, entrem en el Solstici d’Estiu i, a més a més, hi haurà lluna plena. Segons els experts, aquesta confluència només es dóna cada trenta anys. Una meravella plena de bons auguris. D’aquí a trenta anys jo no hi seré, per tant enceto un projecte perquè em recordeu. Llegir-me és fer-me reviure”.

            Han passat dos anys d’aquesta promesa que em vaig fer a mi mateixa, ara intento complir-la. A les vostres mans poso aquest recull de vint contes. No hi ha cap lligam entre ells, els he triat aleatòriament. Alguns, ja ho veureu, han estat seleccionats per un jurat qualificat, o bé han guanyat un premi o han quedat finalistes. D’altres, els he posat perquè m’agraden. En realitat són fulls dispersos.

            Aquests contes han estat escrits en èpoques diferents i això es nota, ja que, com la pell, amb els anys canvia, la meva escriptura també. En rellegir-los he fet un viatge en el temps, no els he situat cronològicament, no, tan sols he fet una combinatòria més o menys digna per a ser llegits. El què sí m’ha sorprès són dues coses: una, que en la majoria de contes les protagonistes són dones, i que en alguns hi ha una menció d’una peça de música.

            Són textos senzills, sense ambicions. Històries petites, algunes, fins i tot surrealistes, que parlen d’amor, de desamor, de mort, de venjança, de records, de reconciliació... No hi ha grans inspiracions, les muses no han esta mai les meves aliades, d’aquí el títol del recull Lluny del Parnàs. De fet els contes han nascut de l’observació, d’una anècdota explicada, d’un comentari, d’una lectura... Totes les situacions són ficció, excepte en tres històries en què una part és biogràfica, tot i que el context on s’insereixen, no. La primera és La Bicicleta, on el veí, la bicicleta i la diada de Reis són com va passar (ja veieu com puc ser de malèvola). L’altra és Tan sols una història, la mort del gos els hi va passar als meus avis materns, i l’última és L’àngel de la guarda, on el regal és tal com una tia meva me’l va fer.

Acabo, només voldria dir-vos que si em llegiu, feu-ho sense pressa, amb calma, sense el neguit d’arribar al final, no hi ha meta, només desig que gaudiu del camí. I amb que només un conte us agradi i us commogui ja em sentiré feliç.

            Moltes gràcies,

                                                                                                                      A. F.