Ahir, a la biblioteca del Vapor Vell, es va celebrar el
lliurament de diplomes als escriptors que han participat en el llibre solidari
“PER LA VIDA, ARTS I LLETRES SOLIDÀRIES” que ha organitzat l’Associació de
Relataires en Català en favor de la Marató de TV3 2018.
En Ramon Jané i la Marta Malleu han participat en el llibre
amb “El color dels teus ulls” i “Cassiopea”, i també la Marta, neta de la Marta,
amb “Sara”, i que amb 14 anys ha vist publicat el seu conte.
Aquest any ha estat una col·laboració entre l’Associació de
Relataires en Català i l’Associació d’Artistes de Premià de Dalt. Els artistes
plàstics de Premià de Dalt, trenta un artistes, han proposat una imatge, una
pintura, una foto..., i els escriptors participants, que, finalment, n’han
estat escollits cent vint-i-sis, han
hagut d’escriure sobre aquella proposta un conte o un poema. Una experiència
interessant que ha donat bons fruits.
També hi ha hagut una bona iniciativa, s’enviarà un
exemplar d’aquest llibre solidari a cada un dels presos polítics catalans. Els
autors han signat al peu del seu conte o poema, i han afegit una frase
d’amistat, de confort que esperem que els faci de més bon passar les hores que
estan tancats.
CASSIOPEA
Aquest conte va estar escrit fent referència a la pintura de la ceramista MADOLA que duia per títol: LLIBERTAT
S’adona que té molt mal de
cap, moltíssim. I no té ni un Ibuprofens a mà. Tampoc no el pot anar a buscar. Allà
on és sembla que sigui un desert, una terra sorrenca on se li enfonsen els peus;
potser és una platja, però no veu el mar. El cas és que és allà amb els peus
ensorrats i un maldecap de cavall. I no es pot moure.
Encara està immers en les
seves reflexions quan la veu es torna a sentir:
─Atents a la feina! Heu estat
escollits per fer de suport de la nostra comunitat. Sou els puntals. Nosaltres
us marquem el camí. Acateu les ordres, no defalliu, no us rebel·leu, fora
idees, fora pensaments. Concentreu-vos!
I havent dit tot això, les maces
immenses de material translúcid continuen repicant els caps de tots els elegits
que es van ensorrant paulatinament en el mar d’arena fina. La consigna dels
manaires és fer fora qualsevol raó, qualsevol coneixement que, després, s’analitza,
s’ arxiva i es guarda tancat amb clau i forrellat.
Ell i els seus col·legues passen
el dia sota el sol i la nit a l’empara de la fosca. Els malls copejant. Sempre
igual, un dia darrere l’altre. Cada
vegada una mica més colgats. El maldecap l’aclapara.
Ve la nit i les maces s’aturen,
és la nit de la Festa del Soterrat. Els altres homes, mig sepultats, també es
prenen un descans i dormen que és la cosa correcta. Ell aixeca la vista al cel
de la nit. Hi ha silenci. És una nit sense lluna, fosca, però els estels hi brillen
esplendorosos. Quant temps fa que no contempla aquella meravella, sempre
capficat per fer el que els grans macers li demanen? Quanta bellesa, Cassiopea?
No n’està segur després de tants anys. Nota com el posseeix un desig punyent que
és més potent que ell mateix, un desig que li ve del principi dels temps. Voldria
anar fins a les estrelles, voldria tenir un somni! I comença a bellugar un peu,
l’altre peu, i a estirar amunt, amunt; fa força fins que, amb molt i molt de
patiment, es deslliura.
Salta i corre i crida els
companys. “Amics! Seguiu-me! Sí, anirem a les estrelles!”
Marta Malleu
SARA
Aquest conte fa referència a la imatge de Manuel Avellana que va titular "SOLIDARITAT"
Sóc la Sara, una noia de
Síria. La vida era molt tranquil·la amb la meva família fins que van començar a
esclatar bombes molt a prop de casa i ara les explosions, els crits i els plors
són habituals.
El meu pare va haver
d’anar a lluitar, quan tornava era amb alguna ferida. El podien matar en qualsevol
moment. La mare feia molts esforços per a aconseguir alimentar-nos a mi i al
meu germà i ella sovint es passava el dia sense menjar.
Em desesperava sortir al
carrer i no veure cap somriure. Tot eren
penes. La vida abans era molt millor i qui sap si mai més tornarà a ser igual.
Un dia, la mare va tornar
contenta. Tenia una bona noticia, ja ens
la diria quan hi fos el pare. L’espera se’m va fer eterna però valia la pena.
Havia sortit una possibilitat d’emigrar del país.
Va arribar el dia. Ens
vam embarcar amb dues famílies més. La vida tornaria a tenir sentit. Però, quan
ja portàvem uns dies a la barca, ens vam començar a desesperar, no sabíem on
anàvem, feia mala mar i ja havíem gastat molt del menjar que dúiem. Una de les
altres famílies tenia un nen de quatre anys, en Mazen, que, traumatitzat per la
guerra viscuda, es passava el dia plorant. Jo el consolava: érem afortunats,
havíem pogut escapar de tant d’horror.
Una nit la barcassa va
xocar contra una roca i s’enfonsava .No podíem aguantar i vam haver de fugir
dins del bot que portàvem. Anàvem molt estrets. Les coses empitjoraven.
De cop i volta, quan ja
havíem perdut l’esperança, el nen va cridar:
Sara, terra! Tothom es va animar i
amb rems i braços vam anar cap allà.
Amb el moviment sobtat,
en Mazen va caure a l’aigua i el seu pare s’hi va llançar. Va aconseguir
enfilar-lo a la barca però ell, desgraciadament, es va ofegar. Vam arribar a terra ferma amb una persona
menys i en Mazen desconsolat.
Ara som en un camp de refugiats, la gent ens
ajuda i vivim millor que enmig de la guerra.
Trobo molt a faltar la
meva vida a Síria, però el sol surt cada dia i, a les nits, tinc somnis
d’esperança.
Marta F.G.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada