NOTÍCIES

Ahir, a la biblioteca del Vapor Vell, es va celebrar el lliurament de diplomes als escriptors que han participat en el llibre solidari “PER LA VIDA, ARTS I LLETRES SOLIDÀRIES” que ha organitzat l’Associació de Relataires en Català en favor de la Marató de TV3 2018.

En Ramon Jané i la Marta Malleu han participat en el llibre amb “El color dels teus ulls” i “Cassiopea”, i també la Marta, neta de la Marta, amb “Sara”, i que amb 14 anys ha vist publicat el seu conte.

Aquest any ha estat una col·laboració entre l’Associació de Relataires en Català i l’Associació d’Artistes de Premià de Dalt. Els artistes plàstics de Premià de Dalt, trenta un artistes, han proposat una imatge, una pintura, una foto..., i els escriptors participants, que, finalment, n’han estat escollits cent vint-i-sis,  han hagut d’escriure sobre aquella proposta un conte o un poema. Una experiència interessant que ha donat bons fruits.

També hi ha hagut una bona iniciativa, s’enviarà un exemplar d’aquest llibre solidari a cada un dels presos polítics catalans. Els autors han signat al peu del seu conte o poema, i han afegit una frase d’amistat, de confort que esperem que els faci de més bon passar les hores que estan tancats.

CASSIOPEA

Aquest conte va estar escrit fent referència a la pintura de la ceramista MADOLA que duia per títol: LLIBERTAT

S’adona que té molt mal de cap, moltíssim. I no té ni un Ibuprofens a mà. Tampoc no el pot anar a buscar. Allà on és sembla que sigui un desert, una terra sorrenca on se li enfonsen els peus; potser és una platja, però no veu el mar. El cas és que és allà amb els peus ensorrats i un maldecap de cavall. I no es pot moure.

Encara està immers en les seves reflexions quan la veu es torna a sentir:

─Atents a la feina! Heu estat escollits per fer de suport de la nostra comunitat. Sou els puntals. Nosaltres us marquem el camí. Acateu les ordres, no defalliu, no us rebel·leu, fora idees, fora pensaments. Concentreu-vos!

I havent dit tot això, les maces immenses de material translúcid continuen repicant els caps de tots els elegits que es van ensorrant paulatinament en el mar d’arena fina. La consigna dels manaires és fer fora qualsevol raó, qualsevol coneixement que, després, s’analitza, s’ arxiva i es guarda tancat amb clau i forrellat.

Ell i els seus col·legues passen el dia sota el sol i la nit a l’empara de la fosca. Els malls copejant. Sempre igual, un  dia darrere l’altre. Cada vegada una mica més colgats. El maldecap l’aclapara.

Ve la nit i les maces s’aturen, és la nit de la Festa del Soterrat. Els altres homes, mig sepultats, també es prenen un descans i dormen que és la cosa correcta. Ell aixeca la vista al cel de la nit. Hi ha silenci. És una nit sense lluna, fosca, però els estels hi brillen esplendorosos. Quant temps fa que no contempla aquella meravella, sempre capficat per fer el que els grans macers li demanen? Quanta bellesa, Cassiopea? No n’està segur després de tants anys. Nota com el posseeix un desig punyent que és més potent que ell mateix, un desig que li ve del principi dels temps. Voldria anar fins a les estrelles, voldria tenir un somni! I comença a bellugar un peu, l’altre peu, i a estirar amunt, amunt; fa força fins que, amb molt i molt de patiment, es deslliura.

Salta i corre i crida els companys. “Amics! Seguiu-me! Sí, anirem a les estrelles!”

                                                                                             Marta Malleu

SARA

Aquest conte fa referència a la imatge de Manuel Avellana que va titular "SOLIDARITAT" 

Sóc la Sara, una noia de Síria. La vida era molt tranquil·la amb la meva família fins que van començar a esclatar bombes molt a prop de casa i ara les explosions, els crits i els plors són habituals.

El meu pare va haver d’anar a lluitar, quan tornava era amb alguna ferida. El podien matar en qualsevol moment. La mare feia molts esforços per a aconseguir alimentar-nos a mi i al meu germà i ella sovint es passava el dia sense menjar.

Em desesperava sortir al carrer i no veure cap somriure. Tot  eren penes. La vida abans era molt millor i qui sap si mai més tornarà a ser igual.

Un dia, la mare va tornar contenta. Tenia una bona noticia, ja ens la diria quan hi fos el pare. L’espera se’m va fer eterna però valia la pena. Havia sortit una possibilitat d’emigrar del país.

Va arribar el dia. Ens vam embarcar amb dues famílies més. La vida tornaria a tenir sentit. Però, quan ja portàvem uns dies a la barca, ens vam començar a desesperar, no sabíem on anàvem, feia mala mar i ja havíem gastat molt del menjar que dúiem. Una de les altres famílies tenia un nen de quatre anys, en Mazen, que, traumatitzat per la guerra viscuda, es passava el dia plorant. Jo el consolava: érem afortunats, havíem pogut escapar de tant d’horror.

Una nit la barcassa va xocar contra una roca i s’enfonsava .No podíem aguantar i vam haver de fugir dins del bot que portàvem. Anàvem molt estrets. Les coses empitjoraven.

De cop i volta, quan ja havíem perdut l’esperança, el nen va cridar: Sara, terra! Tothom es va animar i amb rems i braços vam anar cap allà.

Amb el moviment sobtat, en Mazen va caure a l’aigua i el seu pare s’hi va llançar. Va aconseguir enfilar-lo a la barca però ell, desgraciadament, es va ofegar.  Vam arribar a terra ferma amb una persona menys i en Mazen desconsolat.

 Ara som en un camp de refugiats, la gent ens ajuda i vivim millor que enmig de la guerra.

Trobo molt a faltar la meva vida a Síria, però el sol surt cada dia i, a les nits, tinc somnis d’esperança.

                                                                                                   Marta F.G.