MÉS CONTES DE SANT JORDI

 

DECISIONS

A la vida prenem moltes decisions, moltes; a l'hora d'aixecar-nos; a l'esmorzar, en escriure un text..., centenars al dia. Ara bé, decisions que ens marquin la vida, poques.

A  vint-i-un anys, en vaig prendre una d'important i al cap d'uns anys vaig prendre la contrària. Aquests dos moments van ser decisius pel camí que he seguit i per com m'han anat les coses al llarg dels anys.

La primera va ser durant un funeral. Quan ets jove no penses en la mort, tot són projectes de futur, il·lusions, i l'esforç corresponent per aconseguir-ho, però aquell dia, davant d'un company mort en un accident d'escalada, em vaig adonar que la vida era molt curta i que havia d'encertar  a què  em dedicaria els pocs o molts anys que tenia pel davant. 

Feia un any que havia acabat la carrera de Pèrit elèctric i treballava com a tal en una companyia d'electricitat. Havia decidit continuar amb la carrera superior d'enginyeria industrial i havia finalitzat el primer curs. Les coses m'anaven bé, però tenia un rau-rau, interior, perquè treballava, estudiava i no em quedava temps per dedicar-me a una afició que m'atreia; la música, no com intèrpret sinó en el camp de la composició. Havia d'escollir o caixa o faixa. I en aquells moments, davant de l'amic que havia marxat tan aviat,  vaig decidir deixar la carrera tècnica per dedicar-me a l'artística.

Vaig matricular-me al Conservatori de Música del Liceu i començava de zero la meva carrera musical. Anava a classe amb nens de deu o onze anys. De grans, només érem tres. En Joan Pons; un conegut cantant d'òpera mallorquí i que també començava, com a baix, el seu itinerari musical, un músic que formava part del conjunt que acompanyava la Trinca i jo.  La senyoreta Sadó, la clàssica professora de piano, baixeta i grassoneta, ens feia dictats musicals. Els nens treien excel·lents notes; zero faltes. Els grans en fèiem una carretada. Vaig fer la carrera de solfeig, composició i harmonia. D'instrument vaig arribar a fer els tres primers cursos de piano.

 El dia que em vaig examinar de segon, vaig patir l'anomenada por escènica. L'auditori era ple de mares que venien a presenciar la interpretació dels seus fills. Aquell temps duia barba i cabell llargs. Quan vaig sentir el meu nom, em vaig dirigir, cagat, a l'escenari. Les mares en veurem, van pensar: "Aquest noi ho farà de conya", res més lluny de la realitat. Vaig seure davant del piano i vaig estendre totes dues mans damunt del teclat. La presidenta del tribunal examinador, em va dir:

―Quan vulgui pot començar.

Estava paralitzat.

―Quan vulgui -va repetir la dona.

―Quan pugui ―vaig respondre―, he quedat en blanc― li vaig dir.

―No es preocupi, respiri fondo i comenci quan pugui.

L'amabilitat de la dona em va ajudar. Em vaig tranquil·litzar i vaig aconseguir interpretar dignament el meu repertori.

 

Un dia, a la feina, el director del Departament, em va preguntar com anaven els estudis d'enginyer. Jo li vaig dir que els havia deixat. Que a la tarda estudiava la carrera de piano i així compensava una mica la feina tècnica dels matins.

El director, amb cara de circumstàncies em va dir:

―Doncs em sap molt de greu no poder-li oferir una plaça de director d'orquestra.

Si em punxen no em treuen sang. Aquella nit no vaig poder dormir. Estava clar que si continuava amb la música, la meva carrera a la companyia s'havia acabat. Si pel contrari, acabava els estudis d'enginyer, les possibilitats de millora eren importants.

En aquell moment vaig prendre la segona decisió important de la vida. La contrària de la primera. Vaig decidir continuar amb la carrera tècnica. Quan acabés ja tindria temps per dedicar-me a la música.

I així ho vaig fer, durant cinc anys, en els que també em vaig casar, vam tenir dues nenes i vaig acabar la carrera.  Van ser uns anys ben aprofitats.

A partir d'aquell moment, les promocions i càrrecs de responsabilitat a la feina van ser freqüents. A cinquanta-cinc anys, però, vaig tenir l'oportunitat inesperada de prejubilar-me, de gaudir de la vida i dedicar-me a l'afició que havia ajornat durant tants anys.

Però tampoc va ser així. Un accident de trànsit que vaig veure a la Diagonal, va tornar a capgirar els meus plans.

Crec que ja coneixeu la continuació de la història, però la repeteixo per si algú no la recorda.

Aquell accident em va inspirar un relat, una història que va acabar en novel·la. Va ser un descobriment, mai m'havia dedicat a escriure, excepte informes i estudis tècnics a la feina. Quan li vaig ensenyar la novel·la a en Pere Ponts, un escriptor, veí de Sant Just, em va recomanar que anés a "l'Aula de lletres" al carrer de Puigmartí de Barcelona per aprendre el  codi de l'escriptura. I així ho vaig fer. Després que l'Aula es traslladés a Terrassa, vaig decidir continuar a l'Escola d'escriptura de l'Ateneu i la resta ja la coneixeu; us he conegut a vosaltres, als sisos, els meus grans amics.

La música ha tornat a quedar ajornada, però ja m'hi dedicaré més endavant, o potser ja ho està fent algun duplicat quàntic de mi mateix a la constel·lació d'Alfa Centauri.

 

Ramon Jané

Sant Jordi 2021